“Com voleu que matés Cruyff! Ell era Déu”

Aquell estiu del 1977 Raimundo Calviño Garrido i Carlos González Verburg van tornar a ajuntar-se a Seixo, Marín, davant del mar de la ria de Pontevedra. Eren ja dos homes adults. S'havien conegut de nens quan en Carlos va tornar de Barcelona, on havia nascut. Era fill d’Abundio i Pieternella, una dona holandesa que el seu pare havia conegut a Catalunya. Com el seu pare, en Carlos va sentir la crida del mar i va trobar feian a American Line. Va ser durant molts anys, a Rotterdam, el millor ambaixador dels gallecs que pujaven a Holanda a buscar un futur.

Aquella nit de primers de setembre en Carlos i en Raimundo, un altre mariner, van sopar junts per acomiadar-se; en Carlos tornava a Rotterdam. En Raimundo recorda el sopar, el vi i les confidències. Tots els detalls van tornar al seu cap vuit dies després, quan el nom d’en Carlos va sortir als diaris.

Aquella nit, en Carlos i el seu amic van parlar de futbol, cosa poc habitual

-Em va dir que tornaria a Holanda via Barcelona perquè havia de fer unes coses. El meu amic era una persona molt introvertida, molt callada. Hi ha una cosa que recordo d'aquest sopar: vam parlar una mica de futbol. Ho recordo perquè a en Carlos no li agradava especialment el futbol, encara que hi havia jugat a Holanda i havia conegut, no sé de quina manera, Rinus Michels.

Carlos González Verburg era seguidor del Reial Madrid i de l’Ajax d'Amsterdam. En aquell sopar va parlar amb rara amargor de l'admiració que sentia per Cruyff. “Aquest mocós”, l’anomenava (en Carlos era 16 anys més gran). “És el millor jugador del món, i nosaltres no vam arribar enlloc”.

En Carlos passava la pitjor època de la seva vida. S'havia separat de la seva dona, l'holandesa Wilhemina Engel, amb la qual havia tingut quatre fills: Juanita, Norman, Carlos i William. Fumava herba en excés, tot el dia. I el seu amic Raimundo creu que en aquells dies ja havia iniciat una relació amb una altra dona amb la qual va tenir dues filles que mai va reconèixer legalment, Elvira i Jennifer, per bé que hi va mantenir una relació extraordinària.

Vuit dies després d'aquest sopar, en Carlos, un home alt i atlètic, atractiu, va trucar a la porta de la casa dels Cruyff a Barcelona. Eren les 21.30. En Carlos sabia que Rinus Michels vivia a l’Hotel Princesa Sofia, i va enganyar la Danny, l'esposa de Cruyff, dient-li que portava un encàrrec de l'entrenador per a l'estrella del FC Barcelona. Tan bon punt va irrompre a la casa va començar el malson per als Cruyff. En Carlos va encanonar el jugador al cap amb un rifle del 22, el va lligar a una cadira posant-li esparadrap a la boca i als ulls; va lligar la seva dona, la Danny, deixant-la estirada a terra. Els tres fills de la parella eren a les seves habitacions. Segons el relat de Cruyff, que només va parlar del succés a Catalunya Ràdio el 2008, i anys després a L’Équipe, la seva dona va aconseguir alliberar-se i va sortir corrents per avisar els veïns. La Vanguardia, l'endemà del succés, va informar que la Danny havia agafat l'arma d’en Carlos aprofitant un descuit del delinqüent, que l'havia deixat a terra per ocupar-se de l'astre.

En Carlos va intentar fugir a la carrera pel garatge, però va ser acorralat pels veïns. Va ser detingut i internat a la Model, on va córrer la veu que aquell home havia encanonat el mite culer i atemorit la seva família. Poques setmanes després quatre presos el van rodejar i li van clavar una pallissa de mort; en Carlos va passar diverses setmanes a la infermeria. Mentrestant, a l’exterior, Cruyff decidia no acudir al Mundial de l'Argentina, on s'esperava la coronació de la Taronja Mecànica. Mai va aclarir els motius fins al 2008: va anteposar la seguretat de la seva família al futbol, va passar diversos mesos amb la policia dormint a casa i els seus fills anaven escortats a l’escola, i a una Copa del Món “si no vas al 200%, no hi pots anar”.

Cruyff no va parlar de l'incident fins al 2008 i va ser clau perquè no anés al Mundial del 78

Carlos González Verburg no va passar gaire temps a la presó. Es va recuperar de la pallissa gràcies a l'ajuda, entre d’altres, d'un parent llunyà seu de Pontevedra, Rafael González Adrio. González Adrio, exjugador de bàsquet del Barça i del Reial Madrid, es va convertir amb el temps en un traumatòleg de prestigi, cap dels serveis mèdics del FC Barcelona durant 18 anys i un dels metges de confiança de Johan Cruyff. Recuperat, González Verburg va tornar primer al seu poble, Seixo, abans de tornar a Holanda; a Galícia els veïns i familiars havien reunit els diners necessaris per pagar-li la fiança. En Raimundo recorda l'impacte de la notícia entre els veïns. Va córrer com mai en va tornar a córrer cap altra: “Carlos el d’Abundio ha intentat segrestar Johan Cruyff”.

Raimundo Calviño Garrido i Carlos González Verburg eren gent de mar, habitualment persones de poques paraules. Si un no vol parlar, l'altre no pregunta. L'assalt a la casa de Cruyff mai va ser tingut en compte pel grup íntim d'amics d’en Carlos. Es va considerar un acte irracional i fosc d'un home que va perdre momentàniament les regnes de la seva vida i del seu cap, danyats per les drogues. Tampoc ell va saber explicar per què ho va fer: la seva família tenia diners i li havien deixat a ell i als seus germans unes finques al Pazo de Aguete, que pertanyia a familiars seus. Un patrimoni important que van anar venent gradualment.

En Carlos va seguir viatjant cada any des de Rotterdam a Seixo. En cotxe, perquè no pujava a un avió. Primer en un Seat Eivissa i després en un Skoda. Un dia, en Raimundo va reunir forces:

-Carlos, com foi que quixeches raptar a Cruyff.

En Carlos, ja ancià, es va posar a riure. En Raimundo va insistir. En Carlos va negar amb el cap: “Estava ata as papes de porros”.

-Però fuches a Barcelona coa idea. Quixeches matalo?

-Que ía querer matalo! Cruyff era dios.

Fa dos anys en Carlos es va trencar el maluc a Galícia; va ser ingressat primer a l’Hospital Montecelo, després al Domínguez i finalment en una residència de Poio, la Ballesol, atès sempre per Raimundo Calviño i la seva família. Quan va estar recuperat el seu amic el va portar a l'aeroport perquè recollís la seva filla Elvira i el portessin de tornada a Rotterdam. Des d'allà, en Carlos va trucar a en Raimundo per dir-li que havia tingut un problema: havia patit una trombosi. Va ser l'última conversa d'una amistat de 40 anys. En la següent trucada des de Rotterdam, quinze dies després, en Raimundo va saber que en Carlos havia mort. Era el 5 de setembre del 2014.

Després de la trombosi en Carlos va dictar les últimes voluntats: que les seves cendres es portessin a Galícia i fossin llançades al mar d’Aguete. Que sonés, en el seu comiat, “Un canto a Galicia” de Julio Iglesias i la “Canción del Mariachi” interpretada per Antonio Banderas.