El Johan enganya el rival, toca i se’n va

El Johan es va assabentar que estava malalt i, tal com solia fer quan les coses anaven mal dades al camp, va demanar la pilota i va aixecar el cap. “Tinc càncer i al meu equip hi juguen els millors. El que m’estan ficant al cos és bo i m’ajuda, així que guanyaré aquest partit”, va anunciar en la primera aparició pública, a l’Hospital de Sant Pau. El Johan va enganyar el rival i el va fintar, buscant un driblatge impossible, com va fer mil vegades al camp, disposat a enganyar el pitjor rival amb qui s’havia enfrontat mai, un càncer de pulmó amb mala pinta, perquè les antigues complicacions de cor impedien segons quins tractaments. Però ell insistia, per desesperació de la Danny i sorpresa dels metges, a rebel·lar-se contra el pitjor. “De moment guanyo 2 a 0”, va dir la darrera vegada que se’l va sentir en públic, ara fa un mes. “No ens el vam creure, però tampoc ens vam pensar que perdés per golejada i estigués jugant la pròrroga”, admetia ahir un bon amic, entre sanglots, amb el partit acabat. Ningú no esperava un desenllaç tan ràpid malgrat que tothom sabia que aquesta vegada no n’hi havia prou amb enganyar el rival.

Des que es va quedar orfe, quan era tan sols un adolescent, al Johan li havien funcionat la valentia i la capacitat de lluita i lògica per tirar endavant, convençut com estava que el fet de no rendir-se i el talent eren una bona combinació. Sabia que estava en mans dels millors metges i estava convençut que es mereixia uns quants anys per veure créixer els néts, en especial els més petits, els del Jordi i la Noe. La Danny li anava escurçant l’agenda en el dia a dia per cuidar-lo, així que va començar per no viatjar per Nadal a les illes Maurici, com acostumava a fer. Cada vegada jugava menys al golf i viatjava menys del que li agradava a Amsterdam. També assistia a menys actes de la fundació, dedicada a la integració social d’infants discapacitats. Sense anar més lluny, dimarts de la setmana passada es va haver de suspendre l’acte de presentació de l’acord entre la fundació del Barcelona i la que porta el seu nom. Però compartia moments amb els que el buscaven i el trobaven, com si sabés que cada trobada podia ser l’última, com si en realitat sabés que estava pitjor del que feia creure als altres. Va viatjar a Israel, on viu el Jordi, el seu únic fill mascle, director esportiu del Maccabi de Tel-Aviv, i a la tornada va empitjorar força.

“I el Johan, com està?”, s’havia convertit, des de l’octubre, en una de les preguntes més repetides a segons quins ambients barcelonins i, per extensió, entre els futbolers de mig Europa. Sovint, la resposta incorporava la sorpresa que generava el seu estat després d’haver-lo vist o sabut d’ell. En els darrers mesos passava els caps de setmana al Montanyà, on si estava animat feia uns clots o alguna passejada; durant la setmana caminava per la carretera de les Aigües i sortia a passejar amb la Danny o berenava amb els néts, quan les visites al metge ho permetien.

En els últims mesos, des que va tenir constància de la malaltia, s’havia especialitzat a fer passades carregades d’optimisme, missatges plens d’esperança. “Estic animat, és fotut, però em cuiden molt i li planto cara”, deia fa 15 dies. Va ser poc abans d’anar-se’n a Israel, en el que molts interpreten com el viatge d’un traspàs vital repetit; fa 25 anys, tot just unes hores abans d’entrar en un quiròfan de la clínica Sant Jordi per operar-se a cor obert quan encara era entrenador del Barcelona, el Johan va trucar al Jordi, que llavors tenia 11 anys. Ahir, els amics íntims van entendre aquest viatge a Israel del Johan com la seva última passada.

Cruyff ha buscat un driblatge impossible, ha enganyat el rival, ha tocat i se n’ha anat. L’esfèrica el plora.