No és qüestió de boles calentes, sinó de nissaga

Mai un sorteig de la Champions (Sampionlí, en deia Jesús Gil, com Villar diu fúrbol) va resultar tan cantat ni va ser encertat per tanta gent com el de divendres a Nyon. L'emparellament dels tres equips espanyols ho diu tot: Barça-Atlètic de Madrid i Wolfsburg-Reial Madrid. El casticisme futbolístic va desplegar dijous la bateria d'humor negre i resignat per pronosticar que: 1. Al Reial Madrid li tocaria (els sorteigs s'identifiquen molt amb la loteria) l'equip més feble dels supervivents, és a dir, el Benfica o el Wolfsburg, preferiblement el segon; 2. Al Barça li tocaria un equip dur de rosegar, i 3. El Bayern seria compensat per la seva endimoniada eliminatòria amb la Juventus. El punt 3 impedia que el Bayern fos el rival del Barça. Dit i fet. El Bayern va resultar agraciat amb el Benfica, excedent de contingent dels equips febles, aquests comodins que alleugen la mala conjuntura dels grans, i pel Madrid el Wolfsburg predestinat. La burleta presumpció dels entesos va tenir ple al 8.

A la pregunta de si el sorteig de la Champions és pur, la resposta és no. El camí cap a la final d'alguns clubs resulta empedrat amb còmodes rivals, prescindibles per als ingressos televisius, mentre que uns altres, amb menys seguidors, menys inversions certificades al Comitè d'Intermediaris o menys prosapia, pateixen la que hauria de ser norma general de la competició: cada nou rival és més difícil que l'anterior. Suor versus colònia. Les ànimes belles sostenen que tot això són maledicències. Si el sorteig estigués dirigit no s'haurien repetit finals entre equips d'un mateix país; doncs això és el que s'intenta minimitzar ara. Entre el Barça i l'Atlètic només en pot quedar un.

Gairebé des de les primeres tauletes sumèries se sap que l'atzar existeix, però pot ser incentivat per procediments mecànics, físics, metafísics o mesmèrics. D'això van viure els casinos de Bugsy Siegel i les loteries manegades per la màfia (i no només nord-americana). El futbol és un negoci, però no com un altre qualsevol, sinó més pròsper; la sort ha de ser eradicada o reduïda a la mínima expressió. Tothom entén que la Champions se sosté perquè a les semifinals i a la final arriben els equips amb més diners i seguidors, i no s'oposaria a un sistema de caps de sèrie en les fases mitjanes i finals de la competició. Una cosa semblant demanava Rumenigge, afectat per l'eliminació de la Juventus, amb el seu congestionat rictus habitual. El procediment estaria més clar i remetrien les aigües de la xiuladissa.

L'essencial és el mètode que se segueix per orientar el sorteig. S'escalfen les boles, com en temps de Raimundo Saporta, il·lustre pròcer del Reial Madrid, o se n'ha digitalitzat l'orientació? Tenen rugositats perceptibles al tacte? Ha contractat la UEFA Gandalf o Harry Potter perquè vagin canviant a voluntat els noms de les paperetes que s'ensenyen al públic? Els aficionats volen saber, necessiten saber el truc. La grandesa de les institucions està a cuidar els petits detalls. Així sempre cau el Wolfsburg.