El derbi dels disbarats

Només faltava la intervenció del jutge únic del Comitè de Competició per convertir el serial del derbi en un disbarat que no s’acabarà pas dimecres a Cornellà-el Prat en el partit de tornada de la Copa. A Luis Suárez l’han suspès amb dos partits, el doble que a Diop i Hernán Pérez, que van ser expulsats al Camp Nou, mentre que Pau López es frega les mans a la sala de premsa sense que ningú li digui ni ase ni bèstia després d’haver trepitjat Messi. El porter assegura que mai ha volgut fer mal a ningú, que el que va passar al camp són coses del joc i que els partits s’acaben quan l’àrbitre xiula el final, cosa que no saben Suárez ni Collet.

Pau López ha fet bé de defensar la seva actuació al Camp Nou si es vol convertir en la nova icona de l’Espanyol i s’equivoca en canvi quan no admet que el seu comportament va ser reprovable, perquè el joc brut, ara dissimulat en una expressió que, com ja ha escrit Sergi Pàmies a La Vanguardia, ha fet fortuna com és la del joc intens —el nou llenguatge esportiu ha abandonat el bel·licisme i els termes grollers per abraçar expressions metafòriques més agradables que sovint només fan que dissimular la realitat—, mereix ser sancionat tant o més que les declaracions de pinxo de barri del davanter central uruguaià del Barça.

El porter de l’Espanyol ve a dir que quan es juga a futbol es pot fer de tot mentre l’àrbitre no et vegi o t’ho permeti, de manera que quan et descobreix sempre podràs dir que el col·legiat afavoreix el Barça. Aquesta seria una manera molt discutible d’equilibrar la diferència de pressupostos i de plantilla entre els dos equips catalans de la Lliga. Al cap i a la fi tothom sabria que Suárez és un fatxenda i que el Pau és un bon noi que té molt de futur a l’Espanyol. Els periquitos defensen que necessiten fer-se respectar al terreny de joc perquè abans, durant i després els culers els miren i els tracten malament, i més al Camp Nou.

L’Espanyol té raó quan denuncia que sembla que faci nosa, com si destorbés i només hagués estat parit per fer la guitza a l’omnipresent Barça. No es fàcil exercir de periquito als bars, als carrers i a les places de Catalunya, i encara resulta més complicat fer entendre que es pot ser català, independentista i de l’Espanyol, un club que d’altra banda sempre s’ha sentit més ben tractat a la premsa editada a Madrid que a la de Barcelona. A Catalunya encara funcionen els blocs i força mitjans destinem un espai a l’Espanyol com si fos una quota, cosa que a vegades genera una informació acrítica o amable, i això també ho sap Collet.

La premsa de club s’imposa a tot arreu a la premsa esportiva pròpiament dita en un moment delicat per al negoci. Avui és evident que el Barça i el Madrid venen més que no pas l’Espanyol. Ningú no va saber interpretar millor aquesta història que l’Sport a Barcelona i l’As a Madrid. Tot i que la seva aposta va obligar a la competència a canviar d’hàbits, no es pot pas parlar, de totes maneres, d’un comportament homogeni de la premsa catalana, ni en esports ni en política, i per tant no escau el terme nacionalbarcelonisme de Collet, que s’enfada perquè el subjecte de la crònica no sigui l’Espanyol quan empata amb el Barça.

L’Espanyol se sent maltractat pels diaris, les ràdios i les televisions, menystingut pels polítics del país i menyspreat pels jugadors del Barça, que en alguns casos han tingut un comportament groller i de perdonavides, com ara Mascherano i Suárez, per no parlar de Piqué ni d’Alves, que reclama el respecte que ell no té pels altres, fins i tot els periodistes. L’Espanyol, al cap i a la fi, vol que el derbi sigui un exercici d’afirmació, intenta que cada declaració, cada jugada i cada acció respongui a un acte existencial enfront del Barça, per a qui el partit és desagradable, per no dir sobrer, fins al punt que intenta evitar-lo o negar-lo.

La tàctica de l’Espanyol podria tenir sentit si només hi hagués un derbi, però deixa de funcionar si n’hi ha tres de seguits, com és el cas d’aquesta temporada. Les paraules de Diop o de Gerard Moreno, i especialment les de Pau López, han acabat essent més notícia que l’empat de Cornellà-el Prat. L’Espanyol va voler capitalitzar el resultat de la Lliga sense tenir en compte que venia una eliminatòria de Copa. No va presumir del futbol, de la intel·ligència tàctica de Galca, del desplegament físic de l’equip, sinó que va culpar la premsa d’estar venuda al Barça. Tot el que ha passat des d’aleshores ha jugat en contra de l’Espanyol.

La denúncia de Collet, l’home que va calar foc al derbi, s’ha acabat tornant en contra del mateix club després de la decisió del jutge únic de sancionar Suárez i no tenir en compte l’actuació del porter de l’Espanyol, el darrer disbarat del derbi català, a l’espera del que passi dimecres a Cornellà. El victimisme i l'acomplexament periquito respecte al Barça és el mateix que van patir els culers amb el Madrid fins que va arribar Cruyff. A falta de genis, de sentit de l’humor i d’ironia, convé aplaudir el saber estar de Luis Enrique, justament un dels més fogosos, o callar, com ha fet el president blaugrana Bartomeu.

Qui més qui menys ha perdut l’oremus i la guerra ja està encesa de cara a Cornellà-el Prat. Activat el gas sentimental, el factor emocional, dimecres pot ser un dia difícil per al Barça, que, d’altra banda, també va empatar amb el Deportivo o el València. El problema per a l’Espanyol serà l’endemà, quan ja no hi hagi derbi i s’hagi d’enfrontar al dia a dia, pendent del que digui el patró arribat de la Xina i esgotat després d’aguantar tres assalts amb el Barça. L’Espanyol ha de tenir vida amb el Barça i sense.