El perill del Mundial de Clubs

El Madrid va fer figa a Vila-real i no va saber aprofitar l’empat del Barça contra el Deportivo, cosa ben estranya si tenim en compte els antecedents del club del Bernabéu. La derrota blanca va servir per tranquil·litzar els aficionats blaugrana el mateix dia que s’emetia una entrevista de Luis Enrique en la qual deia: “El nostre equip està fet per batre rècords”.

El Barça, al cap i a la fi, sap per què ha cedit quatre punts en els dos darrers partits, a Mestalla i al Camp Nou. Tenia la victòria coll avall i els enfrontaments se li van fer massa llargs, segurament perquè no sap congelar la pilota ni matar els partits, sinó que necessita jugar sempre de manera intensa, sense especular, com si hagués de fer un gol a cada jugada, incapaç de defensar la seva àrea.

Ningú no hi ha vist, però, res greu, no s’ha parlat de l’entrenador, ni del model, ni de l’estil, i si de cas s’ha discutit sobre la plantilla. Molt especialment les crítiques han anat cap als suplents, i la majoria han coincidit també que Messi encara no està en plena forma. L’equip, en qualsevol cas, ha sobreviscut a les lesions, a un calendari dur i a la sanció de la FIFA.

No passa el mateix amb el Madrid, tot i tenir una plantilla més àmplia que no pas el Barça. No hi ha un diagnòstic clar sobre els mals del club blanc. Hi ha qui parla de la BBC, molts assenyalen l’entrenador Benítez, són pocs els que murmuren de Cristiano Ronaldo i hi ha un xiuxiueig constant sobre Florentino. El president no se’n surt des que va tornar a la llotja de Chamartín.

Florentino va triomfar quan va edificar la seva obra a partir de Figo. No ha passat el mateix en la seva tornada, quan va apostar per Mourinho, un altre exblaugrana, ajudant de camp de Robson al Camp Nou. No hi ha de moment un antídot que valgui contra el Barça, el regnat del qual s’allarga més que qualsevol altre, cosa que té molt de mèrit en l’època de la instantaneïtat.

El Madrid va per darrere del Barça, no només a la classificació, sinó també en la necessitat de jugar bé per poder conquerir aficionats i patrocinadors arreu del món. Els aficionats protesten quan els seus equips no filen prim, no la toquen prou bé, concedeixen gols ximples i es recreen massa a l’hora de xutar a porteria. Tots dos competeixen en inferioritat respecte de l’Atlètic de Madrid.

Vull dir que a l’Atlètic sí que se li permet no jugar bé, llançar la pilota al canal del Manzanares, perdre temps de qualsevol manera, trampejar els partits fins on faci falta i encomanar-se a l’estratègia. Va de pobre per la vida quan la seva inversió ha estat també milionària i disposa d’un senyor equip. El fi justifica els mitjans al Calderón. Ningú no l’obliga a lluir-se, ben al contrari.

Hi ha hagut moments en què fins i tot s’ha mig justificat que l’Atlètic fos un equip dur, i que el juny passat el seu entrenador fes declaracions tan contundents com aquesta: “Veig que la Lliga està perillosament preparada per al Madrid”. L’Atlètic té un entrenador molt murri i treballador, disposa de grans jugadors i se l’ha de considerar un dels candidats a guanyar la Lliga.

O sigui que el Barça faria bé de no fiar-se’n, encegat com acostuma a estar amb el Madrid. El repte blaugrana és ara el Mundial de Clubs. El torneig també té la seva trampa: el viatge al Japó és feixuc, els rivals juguen com si els hi anés la vida i el triomf es dóna per descomptat, com si fos el punt final necessari després de guanyar la Copa, la Lliga i la Champions.

Perdre el Mundial de Clubs és un drama, i guanyar-lo no suposa pas precisament un anunci de bonança; hi ha molts exemples, sense anar més lluny el de l’any passat amb el Reial Madrid, que va passar d’establir un rècord de victòries consecutives (22) a perdre tots els títols des del seu triomf contra el San Lorenzo de Almagro a Marràqueix.

Tampoc li va anar del tot bé al Barça les dues vegades que va guanyar el torneig a Abu Dhabi (2009) i a Yokohama (2011). L’equip de Guardiola, el de les sis copes, va conquerir després la Lliga però va perdre la Champions contra l’Inter de Mourinho. I més endavant, en el darrer curs del tècnic català al Camp Nou, va ser eliminat a Europa pel Chelsea mentre que el Madrid s’imposava a la Lliga.

Aquella darrera final va significar l’obra per excel·lència de Guardiola. El Barça de Messi va derrotar el Santos de Neymar per 4-0 després de disposar un dibuix sorprenent: un 3-7-0 en paraules dels tècnics i periodistes del Brasil. Va ser el triomf total dels centrecampistes del Barça. Ara qui afronta el repte és el trident, si és que finalment es recuperen Neymar i Messi.

Per arribar a la final, n’hi ha hagut prou amb un davanter centre que fa gols, un porter que atura la pilota que va a dins i un centrecampista que fa jugar l’equip. Luis Suárez, Bravo i Iniesta representen el futbol més clàssic en una copa que provoca més emocions a Amèrica que a Europa. El que passa és que al Barça hi ha sud-americans de sobres per competir emotivament amb el River Plate.

I, d’altra banda, Mourinho, el mateix que va estar a l'Inter i al Madrid quan feia la guitza al Barça, acaba de ser acomiadat al Chelsea. Luis Enrique ja havia advertit que el seu equip està fet per a grans fites.