El València frena el Barça

El Barça va tenir pietat del València. Va jugar bé, fins i tot molt bé amb l'empat a zero, i es va acomiadar de Mestalla després d'un gol en fora de joc de Luis Suárez. La resposta de Paco Alcácer va ser tan volcànica com la del 9 del Barça: va fer seure Mascherano i Piqué i va habilitar el xut de Santi Mina: 1-1. El partit va resultar un tema d'ariets perquè cap mig ni davanter blaugrana van encertar a bufar la pilota, que de forma reiterada va posar Neymar sobre la ratlla de la meta de Jaume Doménech. Ni Luis Suárez ni Alcácer van tenir la pietat i la clemència de Messi. L’enfrontament va morir amb una rematada del 10 als braços del meta del València.

Excel·lent en la supervivència, al Barça el va castigar l'opulència, quan va poder disposar de la millor alineació possible, l'onze que no formava des de maig a Còrdova. Hi ha partits que futbolísticament s'escapen al control de qualsevol entrenador, fins i tot de tècnics com Voro, que representa una espècie en extinció en l'avui mercantilitzat món del futbol: l'home de club, una figura a la qual es recorre en situacions d'interinitat, o si es vol d'entretemps, com la que passa el València després de l'adéu de Nuno. La majoria apliquen el sentit comú, fan de la necessitat virtut i plantegen els seus partits com un acte de fe, i més si enfronten a rivals com el Barça. Voro sempre es va saber moure bé en la precarietat, també ahir, quan el seu adversari va ser precisament el Barça.

Els blaugrana van acampar en pista aliena tot just trepitjar Mestalla. La pilota no es movia del costat esquerre, absorbit el joc per Neymar, excel·lent en el control, millor en la conducció, desequilibrant en el regateig, impossible de defensar per Vezo. Els canvis de ritme del davanter brasiler van desmuntar el València i van exigir una resposta impossible per al mateix Barça. No hi havia cap defensa ni tampoc davanter que pogués seguir l'elèctric Neymar. Ni tan sols Messi. El 10 va fallar tres xuts de gol en mitja hora, tampoc va encertar en dues ocasions Luis Suárez i el mateix Neymar es va atabalar davant Jaume Domènech.

Mestalla va festejar l'empat a zero del descans com si fos la victòria més rotunda de totes després d'explicar nou xuts del Barça per un del València. Igual de solvent en l'elaboració que en la transició, al FC Barcelona li va faltar finor per definir, li va sobrar exquisidesa para embocar la pilota al marc, sorprenentment estèril si es té en compte el seu full de serveis en les últimes jornades, saldades amb golejades a la Lliga i la Copa. Ningú aconseguia sincronitzar amb el desbordant Neymar. Al Barça li va costar tornar trobar el fil del partit en la represa després que Voro corregís el València.

Neymar, no obstant això, continuava percutint pel seu flanc esquerre mentre Messi s'obria pel dret. La diferència la va haver de marcar de nou l'insaciable Luis Suárez. L'uruguaià es va recolzar en una paret amb Messi per arrencar en posició de fora de joc, va controlar la pilota, va aguantar l'entrada d’Abdennour i va rematar al primer pal de Domènech. Un gol de davanter centre, propi dels ariets que no perdonen, més efectius que creadors de filigranes, superlatius en els estadis més durs, com Mestalla. El gol, malgrat tot, va tenir un efecte sedant sobre l'equip de Luis Enrique per sort del València.

Els nois de Voro es van acostar fins a la divisòria i els blaugrana van començar a controlar i a especular, van deixar de jugar bé a futbol, convençuts que Mestalla s'havia rendit per les deu baixes que explicava Voro. El Barça es va equivocar i va propiciar la reacció del València, personificada en Paco Alcácer, un 9 igualment fera, excels en una maniobra que va deixar fora de joc els centrals i Piqué i que va habilitar Santi Mina. Un golàs que va premiar l'esperit irreductible del València i que va castigar el joc administratiu del Barça, que a més va acabar amb Neymar lesionat, rendit, abatut després de signar una actuació fantàstica que només va servir per descomptar dos punts.