El mètode Ridruejo

La sarabanda accelerada en què s’ha convertit la política catalana ha provocat un devessall de reaccions pujades de color a tot arreu, i molts polítics i intel·lectuals de la resta de l’Estat no s’han estat de fer afirmacions francament injurioses sobre els independentistes catalans. Hem pogut sentir coses com que Catalunya necessita la immediata arribada d’un tren ple de psiquiatres o que les passades eleccions han evidenciat l’estupidesa d’un poble que dóna suport a 72 traïdors (referint-se a parlamentaris electes), tot això dit per gent habitualment sensata. És possible que el món sencer necessite un tren de psiquiatres eficaços, però aquesta no és una hipòtesi en què puguem abundar ara mateix. En tot cas, apel·lar a la insània col·lectiva per a explicar uns resultats electorals no desitjats demostra una confiança vacil·lant en un mecanisme essencial de la democràcia i una receptivitat massa obstruïda per allò que se’n diu l’alteritat.

Crec que aquest és un punt important. Els observadors forans no volen entendre l’evolució política catalana: la reacció acumulativa d’un sentiment identitari frustrat, amb maltractament econòmic i sensació de rebuig, per part de la resta, de tot allò que són els catalans, començant pel seu mateix gentilici. Tampoc són gaire conscients de la tremenda força del nacionalisme espanyol perquè, com que el troben natural, amb ñ, ni el veuen, però a Catalunya sí que es veu, perquè no hi ha ningú que detecte millor el nacionalisme dels altres que un altre nacionalista. En tot cas, bona part del catalanisme ha mutat cap a l’independentisme, i això és un fet. Com que no volen saber per què, parlen de polítics perversos i votants estúpids. Atien un foc que els ofusca. Van a cegues.

Per l’altre costat també es diuen coses aflictives. De moment, ningú ha apel·lat a la patologia social, però sí que s’han sentit desqualificacions abruptes als mals catalans, i massa difamacions. I encara hi ha la urgència desbocada dels qui no han comprés que no es pot donar un pas de l’envergadura d’una proclamació d’independència sense el suport molt majoritari del mateix poble al qual se suposa que hauria de beneficiar. També és ceguesa.

I això és tot el que podem esperar? Un enfrontament verbal encegat corejant un xoc de trens històric? Fa poc, un article lluminós de Javier Cercas reclamava un diàleg realista, tot citant un dels llibres més lúcids mai redactats en la pell de brau, Escrito en España, de Dionisio Ridruejo. Els partidaris de la transformació i els de l’statu quo han de trobar punts de compromís eventuals, per inestables que siguen. L’atropellament o la violència —tampoc la institucional— no són solucions. Lamente no poder citar sencer l’article, perquè és, fins on jo sé, la més encertada proclamació del principi de realitat dels últims temps. Passa que Cercas és tan partidari de la sensatesa com de la felicitat, viu a Catalunya i no està cec.