Rouco es rebel·la contra Francesc

La maror no para de créixer entorn del proper Sínode de la Família, convocat pel papa Francesc poques setmanes abans de la seva elecció. La paraula llatina sinôdus significa caminar junts. Els debats comencen aquest diumenge a la sala gran de la basílica de Sant Pere i les posicions estan distanciades. Curiosament, aquesta vegada el cisma no l'amenacen luxoses sotanes vermelles. El Papa volia implicar tots els seus fidels en l'obstinació d'adaptar la seva Església als canvis que en matèria de família i relacions personals s'han produït des del Concili Vaticà II, fa 50 anys. Ni tan sols podrà comptar amb bona part dels seus cardenals, pomposament coneguts com els Prínceps de l'Església, el punt de suport que sosté amb el Papa tot el catolicisme oficial (cardenal, del llatí card, significa precisament això: frontissa o xarnera).

La primera part d'aquesta espècie de petit concili es va celebrar l'any passat amb el títol “Els desafiaments pastorals de la família” i amb força crítiques internes i externes. Es tancarà a finals d'aquest mes, en una segona sessió que es presenta encara més conflictiva. Francesc ha anat preparant el camí amb delicadesa i amb reiterades declaracions sobre l'obertura necessària a la comunió per als divorciats que s'han tornat a casar, una nova manera de veure l'homosexualitat i sobre la necessitat d'agilitar els processos de nul·litat matrimonial.

Les primeres veus contra aquestes intencions aperturistes, a les quals ara s'uneix la del cardenal Antonio María Rouco signant un llibre amb deu cardenals més, van sorgir en el mateix govern (cúria) del Vaticà, per boca ni més ni menys que del cardenal Gerhard L. Müller, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Nomenat per aquest càrrec per Benet XVI, alemany com Müller, l'anomenat policia de la fe s'ha mostrat radicalment en contra d'obrir la comunió als divorciats i ha rebut el suport de diversos col·legues, el més destacat el cardenal de Lima, Juan Luis Cipriani, excel·lent membre de l'Opus Dei. “No pensem que el Sínode inventi res nou, la doctrina és la de sempre”, opina Cipriani. La rèplica, de vegades virulenta, els ha arribat per boca dels cardenals Walter Kasper, Reinhard Marx i Óscar Rodríguez Maradiaga, membres del consell de vuit prelats nomenats per Francesc per assistir-lo en les reformes que diu que vol abordar.

“Hi ha més oposició al Papa de la que s'imagina. Se sap que hi ha un percentatge que supera el 50% de persones de la cúria que actuen de sota mà en contra seva. Dubten del Papa. Qüestionen certes mesures. Coneixem els seus noms, com els deu cardenals que signen el llibre amb Rouco”, afirma José María Castillo, un dels grans pensadors cristians. Va ser jesuïta i ha tingut relació amb el també jesuïta Francesc, que el considera un mestre.

El llibre de Rouco i els seus deu col·legues, editat en anglès per Ignatius Press amb el títol Onze cardenals parlen sobre el matrimoni i la família, sembla un manifest. Sospitosament, el seu promotor és el canonista alemany P. Winfried Aymans, un deixeble del cardenal Müller. A més de l'arquebisbe emèrit de Madrid i expresident de la Conferència Episcopal Espanyola, el signen entre altres alts prelats Camillo Ruini, expresident de la Conferència Episcopal Italiana; Robert Sarah, prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments; Jorge Urosa Savino, arquebisbe de Caracas; Baselios Clemis, president de la Conferència de Bisbes de l'Índia i Joachim Meisner, arquebisbe emèrit de Colònia.

Per si hi havia sospites sobre les intencions d'aquests prelats, l'editor del llibre ha dit que va en la línia d'un altre publicat fa un any amb el títol Permanencer en la verdad de Cristo. Matrimonio y comunión en la Iglesia, escrit per cinc cardenals com a rèplica al cardenal Kasper, a qui acusaven, ja llavors, de defensar “la tesi, contrària a la doctrina, de donar-los l'Eucaristia als divorciats en nova unió”. Ara es fa un pas més: arriben a escriure que el Papa sembla que vulgui autoritzar el “divorci catòlic”.

No hi havia dubte sobre el caràcter conservador del cardenal Rouco, president de la Conferència Episcopal durant 12 anys i líder indiscutible del catolicisme espanyol en les dues últimes dècades. Va ser sempre un home fidel a Joan Pau II i Benet XVI, i en l'últim conclave va maquinar obertament per evitar l'elecció de Francesc. No obstant això, la seva signatura en aquest llibre ha sorprès fins i tot els seus fidels seguidors, no perquè dubtin de les idees del cardenal, inflexible en les matèries que es discuteixen al Sínode, sinó perquè mai van poder imaginar que alcés la veu contra un document papal, o que es resistís a les reformes que es proposen des del Vaticà, ben tímides d'altra banda.