La llarga vida d’Elisabet ‘la Silenciosa’

Pot ser que les paraules més sàvies sobre la reina Elisabet II, que aquest dimecres a les 17.30 hores es converteix en la monarca que més temps ha regnat en la història d'Anglaterra, les escrivís cap al 1969 Sir Paul McCartney en els primers dos versos de Her Majesty, la cançó que tanca Abbey Road: “Sa Majestat és una noia simpàtica, però no té gaire cosa a dir”. Efectivament, resultaria difícil extreure alguna cosa polèmica, extraordinària o senzillament interessant de tots els discursos que la reina ha pronunciat des que va assumir el tron el 6 de febrer del 1952 després de la mort del seu pare, Jordi VI.

Si es mantingués el costum d'adornar amb epítets els noms dels monarques, Elizabeth Alexandra Mary de Windsor podria passar a la història com Elisabet la Silenciosa. I aquesta, probablement, ha estat la seva principal virtut. D'això és del que es tracta en una monarquia constitucional. La tasca del monarca és unir, aportar estabilitat. I en això, pocs diran que Elisabet II no ha estat exemplar.

Elisabet II, cap d'Estat del Regne Unit i dels territoris de la Commonwealth, governadora suprema de l'Església d'Anglaterra, ha regnat durant 63 anys i 216 dies. De Winston Churchill a David Cameron, ha despatxat amb 12 primers ministres britànics –aquí la supera Jordi III, el regnat del qual, del 1760 al 1820, va incloure 14 caps de Govern– i gairebé 200 dels altres 15 regnes de la Commonwealth, que eren 32 quan la reina va assumir el tron.

En termes globals, Elisabet II és, des d'aquesta tarda, la dona que durant més temps ha regnat. Però, entre els seus col·legues homes, encara està lluny de la marca de Sobhuza II, que va regnar Suazilàndia durant 82 anys fins a la seva mort el 1982. Al continent europeu, Lluís XIV, el Rei Sol, supera la reina d'Anglaterra en haver regnat França durant 72 anys entre els segles XVII i XVIII.

El regnat d'Elisabet II coincideix amb un dels períodes històrics en què més ha canviat el seu país. Al contrari que la seva rebesàvia Victòria –que tenia el rècord de longevitat al tron fins avui–, el regnat de la qual va coincidir amb l'apogeu i l'esplendor imperial de la Gran Bretanya, Elisabet II ha estat testimoni de la pèrdua de poder i influència global del país. Ha vist desaparèixer l'imperi, però continua regnant sobre un país pròsper amb institucions sòlides, i amb un pes internacional –és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i del G-7– considerablement alt per la seva relativament petita grandària en termes de territori i població.

Entre el 1945 i el 1965, el nombre de súbdits de la monarquia britànica fora del Regne Unit va passar de 700 a cinc milions. Elisabet II es va asseure al tron d'una potència imperial i avui és la cap d'Estat d'un país membre de la Unió Europea. També això pot canviar, i pot ser que Elisabet II acabi el seu regnat en un país més aïllat. I pot ser que més petit: poca gent dóna per tancat, ara com ara, un any després de la victòria del no en el referèndum, l'assumpte de la independència escocesa.

Va sobreviure al swinging London i al punk, que va proporcionar a la història una de les imatges més icòniques d'Elisabet II, estampada a la portada del single God Save The Queen dels Sex Pistols. Però avui el punk ha mort, Johnny Rotten anuncia mantega per televisió i Elisabet II continua asseguda al tron amb 89 anys.

Si el món i el país han canviat dramàticament en aquests 63 anys, la mateixa institució monàrquica no s'ha quedat enrere. Elisabet, que continua unida al mateix home de qui es va enamorar als 13 anys, ha hagut d'assistir als erràtics intents dels seus descendents de conjugar les estrictes tradicions de la institució amb els usos de la vida moderna. O, en altres paraules, ha assistit a com tothom s'assabentava que el seu fill, el príncep de Gal·les, explicava a la seva amant que desitjaria ser el seu tàmpax.

Els esdeveniments, als anys noranta, entorn de la separació de Carles i Diana, i la posterior mort tràgica d'ella el 1997 van posar a prova la monarquia i li van proporcionar els seus índexs més baixos de popularitat. “Mostri una mica d'afecte, senyora”, va titular l'Express en saber que la reina pretenia quedar-se a Balmoral després de la mort de la que va ser la seva nora. Però Diana va rebre un funeral d'Estat i Elisabet II hi va anar, la va qualificar d'“ésser humà excepcional”, i amb el temps va enfortir la seva popularitat. A partir de llavors, la monarquia va comprendre el delicat joc del qual depenia la seva supervivència en els nous temps: compaginar la distància amb una certa aparença d'obertura.

Més enllà de simpàtics gestos com el fet d'accedir a simular el seu salt des d'un helicòpter en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics del 2012, la renovada popularitat de la monarquia britànica té quatre noms propis: Guillem, Caterina, Jordi i Carlota. La família dels ducs de Cambridge, que inclou el segon i el tercer hereus al tron, sembla que ha connectat amb el poble. Més que el príncep de Gal·les, colpejat de nou per la recent publicació de la seva correspondència amb membres del Govern que compromet aquell deure de neutralitat que tan bé ha comprès la seva mare durant 63 anys.

Walter Bagehot, el famós periodista britànic que avui dóna nom a la influent columna de l'Economist, va dir fa 150 anys que la funció de la monarquia era “ser un símbol visible d'unitat per aquells tan imperfectament educats que necessiten un símbol”. En 63 anys de regnat, Elisabet II sembla que ho ha aconseguit. Que ho aconsegueixin els seus hereus, s'ha de veure.