“No tinc un do, és treball i una mica de sort”

Va néixer i va créixer amb el blau del mar a Abades (Tenerife); icona per la dreta del millor Barça de la història, vestit de blaugrana va tocar el cel al Camp Nou i de vermell, el de Sud-àfrica amb Espanya el 2010. Als 28 anys ha fitxat pel Chelsea i, de blau, ha canviat la taquilla que tenia amb Neymar i Rafinha per una al costat de Fàbregas, i la foto del tricampionat europeu per una aposta amb Mourinho a Stanford Bridge. És Pedro, el que abans anomenaven Pedrito.

Pregunta. La seva mare va dir que cada matí li donava les gràcies a Guardiola. Ja sap que tot el mèrit és únicament seu?

Resposta. La importància del Pep en la meva carrera és innegable. Ha estat un entrenador especial, que em va donar l'oportunitat de fer realitat un somni. Però, evidentment, el meu esforç i l'aprenentatge amb els companys que he tingut m'han permès aconseguir moltes coses.

P. Això seu és un premi al talent o a l'esforç i la feina?

R. Bàsicament a la feina feta, a l'esforç diari. Jo crec que això és el que m'ha permès millorar cada dia. També l'ambició de voler fer-ho bé. No crec que tingui un do, és bàsicament qüestió de treball i és cert que he tingut sort en determinats moments, però no tinc una habilitat fora del que és normal. El que mai he estat és un covard. Mai. Sempre he donat la cara. Des que era un nen al camp i fora del camp he estat valent i lluitador. No m’he amagat mai.

No he estat mai un covard, així que no havia de ser-ho ara que buscava jugar”

P. Que l'hi preguntin als qui el van conèixer quan, amb 14 anys, jugava a Tenerife contra jugadors que podien ser el seu pare, oi?

R. Sí, jo no tenia por, saltava per esquivar les entrades, però de por no en tenia. Recordo Toni Ayala, que era l'entrenador del San Isidro quan tenia 14 anys i sempre deia que li feia por que sortís a jugar en segons quins partits perquè temia que em fessin mal amb alguna puntada de peu.

P. Fitxar pel Chelsea és un exemple de la seva valentia?

R. Sí. Ho vaig dir el dia que em vaig acomiadar a Barcelona, però si no he estat mai un covard, ara tampoc ho havia de ser. Hauria estat molt fàcil quedar-me i sortir a la foto, seguir sumant títols i guanyar uns bons calés. Tenia la meva vida ben muntada, però sentia que havia de marxar. La meva vida era còmoda fora del camp però volia seguir jugant. A veure com surt.

P. El seu màxim orgull és que Xavi el posi d'exemple davant dels més joves? O que en el seu moment Pep l’assenyalés?

R. Em sembla increïble, per mi és un orgull i un privilegi. Jo em fixo en el Xavi, l’Andrés, el Puyi, el Valdés, ells em van transmetre els valors i van ser el meu exemple. Que diguin això m'omple d'orgull.

P. Com es guanya un el respecte de Messi?

R. No ho sé, suposo que sent honest i treballant. Crec que el Leo és un company excel·lent, em sembla un paio genial. Hem viscut moltes coses junts, molts partits, molts gols. Em coneix bé.

P. Se li fa estrany controlar la pilota, aixecar el cap i no veure’l al costat?

R. Si ja se'm va fer estrany posar-me la samarreta del Chelsea, imagina't al camp després de tant de temps, així que clar que se'm fa estrany no trobar-hi Messi, Alba, Busi o Andrés. Afortunadament i mentre Del Bosque vulgui, seguiré gaudint d'ells a la selecció, però al Leo el trobaré molt a faltar, és evident.

P. Com va ser el comiat del vestidor?

R. Va ser dur, molt emotiu. Sona típic i sovint no ens creieu quan us diem que el vestidor està súper unit, però és cert; per això va ser molt trist dir adéu a tota aquesta gent amb qui he viscut tantes coses. No només als companys, també als treballadors, a la gent que s'ha desviscut per fer-me la vida més fàcil, que es va preocupar per ajudar-me a estar bé, a no lesionar-me. Al final el que més trobes a faltar són les persones. Per mi va ser un comiat dur perquè ja va ser una decisió difícil, la de marxar. Jo d'aquest club m’enduc més afecte que títols.

P. Està segur? Ha guanyat 20 títols!

R. Segur, segur! L'afició i els companys m'ho han demostrat. Les últimes setmanes han estat increïbles perquè vaig sentir l'afecte d'una manera molt evident. Quan va començar a ser pública la meva decisió de deixar el Barça, la gent em va deixar clar que volia que em quedés. Em parava pel carrer i m'ho demanaven!

P. I ningú va aconseguir convence’l que es quedés? Ni la Carol, la seva dona?

R. Mira, sempre vaig saber que com al Barça no estaria enlloc, però tenia molt clar que si volia jugar més, no tenia opció. No podia passar un altre any com el passat, no podia. I la Carol ho sap millor que ningú perquè és qui més ho ha viscut.

P. Fins a quin punt li ha fet un favor a l'economia del club amb els 30 milions que rep pel seu traspàs?

R. No ho crec, crec sincerament que no volien vendre'm. I ni per 200 milions hauria retornat tot el que m'ha donat el club tots aquests anys. No hi ha manera de retornar la felicitat rebuda, és impossible quantificar-la. Vaig parlar molt amb el president, amb gent del club, i van ser molt sincers amb mi, em van entendre.

P. I els companys?

R. Els companys, els que més. Fins i tot Iniesta, en un gest que no oblidaré, va anar a parlar com a capità, en el seu nom i en el de l'equip, per demanar que fossin comprensius i m'ajudessin. Amb ells va ser amb qui més vaig parlar del tema.

P. Amb Neymar també? Quan el veia a ell o Luis Suárez enfadar-se cada vegada que els canviaven, què pensava vostè que jugava tan poc?

R. De vegades penses moltes coses, però entens els motius de la seva ambició, perquè és la mateixa que tinc jo. Ho pots entendre més o menys, però no tinc cap gran retret a fer-los, no tinc res a dir, perquè s'han portat molt bé amb mi.

Ni amb 200 milions hauria retornat al Barça tot el que em va donar”

P. Quan va deixar de ser Pedrito i es va convertir en Pedro?

R. No ho sé, però sí que sé que no sóc el mateix jugador que va arribar al primer equip que el que se’n va anar, és evident. M'he guanyat l'afecte de la gent, però també el respecte de la gent i dels companys. Tinc aquesta sort i ho reconec.

P. El gol de Tiblissi és el seu últim servei al Barça, i el més trist? Ho necessitava?

P. No crec que ho necessités. Trist? Estrany. Per mi va ser un dia dur, sí, una celebració estranya perquè sabia que podia ser l'última. No em quedaria amb el record d'aquest gol, sinó amb la sensació d'haver-ho donat tot cada dia. Recordo el gol a l’Estudiantes, que va ser molt important per a la meva carrera i per al barcelonisme, o el de Wembley, pel que va ser aquell dia. M’enduc moments gravats a l'ànima. I hi ha partits en què no vaig marcar i estic molt orgullós, però per un davanter, un partit sense gol li deixa un buit. Per exemple, a San Mamés vaig jugar bé; aquella rematada al travesser podria haver canviat l'eliminatòria de la Supercopa. Vaig jugar bé, però no va entrar i...

P. Per què se n’ha anat al Chelsea?

R. Perquè ha estat l'equip que més interès ha mostrat per fitxar-me. I perquè he pogut triar.

Mourinho no em va prometre jugar, però em va dir el que necessitava sentir”

P. I com va passar?

R. Cosa de dies. Va començar amb una trucada del Cesc. Després ja em va trucar el Mou i va ser definitiu perquè prengués una decisió.

P. Perdoni però m'imagino l'escena: vostè al sofà jugant amb el seu fill Brian, sona el telèfon i la Carol li diu: ‘Pedro, posa-t’hi, que és el Mourinho’.

R. No, home, no! Primer el Cesc em va dir que el míster volia parlar amb mi, que si podia atendre’l, i ens va facilitar la manera de contactar. Em truca, parlem…

P. I li va prometre ser titular?

R. No, em va fer sentir important. No hi ha cap futbolista al món que es cregui que jugarà sempre, no sóc tan ximple. Bé, suposo que Messi sap que ell sí que jugarà sempre perquè no hi ha hagut mai cap jugador millor que ell a l'equip, però jo no. Mourinho no m'ho ha promès perquè un entrenador tampoc pot prometre una cosa així. Va ser una bona xerrada, em va explicar la situació del seu equip, em va dir què esperava de mi i vaig sentir el que necessitava sentir, que seria important, que amb mi l'equip creixeria… Em va donar confiança. I, a més, era la possibilitat de viure a Londres, tot un privilegi. Encara que m'està costant trobar casa, a veure si la setmana que ve ja ho deixo resolt.

P. Què li ha demanat Mourinho que faci al camp?

R. Res d’estrany, que faci el que sé, el meu joc, que busqui el desequilibri, que treballi en defensa i que en atac faci transicions ràpides i desbordi.

P. Entén que no s'entengui que hagi marxat amb Mou?

R. Sí. El passat està aquí i hi ha gent que no perdona el que va passar, però els esportistes tenim una manera diferent de valorar les coses, segurament.

P. Cesc va dir que Pep i Mou no són tan diferents. Ho veu així?

R. Per la intensitat dels entrenaments, són semblants. En aquest sentit, tenen similituds, no permeten que baixi el nivell d'intensitat ni un minut. En la idea de buscar la pressió, en la voluntat d'ajuntar molt les línies, sí que s'assemblen, però són diferents en altres coses, crec jo. Però m'agrada com treballa el Mou, m’hi sento còmode. Té una mentalitat positiva i guanyadora. Estic molt content, perquè res m'agrada més que guanyar. La veritat és que un té una imatge seva que, quan el coneixes, canvia molt, no és el que sembla.

Se’m fa molt estrany tenir la pilota i no trobar Messi al camp”

P. S'imagina tornar al Camp Nou i marcar un gol? O millor veure's amb el Barça a la final de la Champions?

R. No vull ni pensar en la possibilitat d'anar al Camp Nou, mai celebraré un gol contra el Barça i, per descomptat, en una final no vull ni veure’l. No m’imagino un equip més difícil de guanyar en una final. Si el destí diu que s'ha de donar, es donarà, però si depèn de mi, que no passi mai.

P. Ja li ha tocat cantar al vestidor?

R. No, com que sóc el nou ja m’han preparat una mala passada, però de moment me n'he lliurat.

P. Li diuen Peter?

R. No, em diuen Pedro.

P. I la seva mare, què li diu? Que mengi?

R. La meva mare és feliç, em veu content. I ho estic, estic molt orgullós de jugar al Chelsea.