Ferrari: any u després de la catarsi

Ferrari és una màquina de fer propaganda. En la història d'Il Cavallino Rampante hi ha eslògans carregats de significat, aquelles frases que han convertit aquesta marca en la icona automobilística més universal. Per això crida l'atenció que un dels motius que van impulsar l'elecció de Mauricio Arrivabene com el seu director fos, precisament, la seva aptitud comunicativa. “Ens vam adonar que no podíem seguir dirigint-nos a la nostra massa de seguidors com ho fèiem. Amb les xarxes socials arribem a un públic molt més global”, explica Alberto Antonini, responsable de premsa de l'estructura, que considera clau aquesta nova via especialment abans que la Scuderia surti a borsa a l'octubre.

Arrivabene fa nou mesos que ocupa el càrrec, però la seva irrupció no va ser més que una part de la revolució que l'equip va dur a terme durant el 2014 i que continua en marxa. Una sacsejada que va començar aquí, a Monza, fa precisament un any. Aquell Gran Premi d'Itàlia va ser l'últim de Luca Cordero de Montezemolo com a president, que ho era des del 1991, i el de Fernando Alonso com a líder dels bòlids vermells. Una autèntica catarsi.

Alonso se'n va anar i va ser substituït per Vettel, un pilot amb un caràcter molt diferent. “No puc dir-li com era treballar amb el Fernando, però sí que fer-ho amb el Sebastian és com un somni”, expliquen des del constructor italià. “Ara no hi ha espai per a l'ego. El Seb és una persona normal que fa coses excepcionals”, afegeix aquesta veu autoritzada. Al marge de sensacions, la diferència que separa l'alemany (tercer classificat) del líder de la taula és de 67 punts, inferior als 99 que hi havia en aquell mateix moment entre l'asturià, llavors cinquè, i el primer (Rosberg). El corredor de Heppenheim acumula dos triomfs i set podis pels dos que figuraven al caseller de l'espanyol (cap victòria).

Vettel és la cara més visible del canvi, però al darrere hi ha molt més. Una inversió extra (més de 150 milions d'euros), per exemple, que Sergio Marchionne, el successor de Montezemolo, va aprovar a mitja temporada passada a petició de Marco Mattiacci, el gran oblidat en tota aquesta transició. Mattiacci, el de les ulleres d'aviador dins del box, va aterrar directament des dels Estats Units a finals d'abril de l'any passat per substituir com a director Stefano Domenicali.

Ja no hi ha espai per a l’ego. Vettel és una persona normal que fa coses excepcionals”, asseguren a l’equip italià

Mattiacci només va estar en el càrrec fins al novembre, poc temps però prou per prendre decisions importants. “No se'n va anar just amb Marco”, assegura un dels caps més influents del paddock, “perquè en les reunions de les escuderies sempre aportava un punt de vista molt interessant”. Va ser ell qui va decidir centralitzar el poder de decisió en James Allison (director tècnic), i qui va convèncer Vettel. També va tancar l'acord amb Haas, que desembarcarà el proper curs a la F-1 i els monoplaces de la qual incorporaran motors Ferrari. Gràcies a la inversió extra que va proposar, aquest propulsor ha fet un pas endavant prou significatiu perquè pugui interessar altres formacions considerablement competitives, com per exemple Toro Rosso. Una bona forma de recuperar la despesa feta.