S’ha acabat

Com si s’hagués acabat l’estiu de cop, els abrics i les bufandes de llana van envair el pàdoc de Silverstone la setmana passada. I al cap d’uns dies, ho van fer també la pluja i els paraigües. Coses d’anar-se’n a competir amb la climatologia britànica. Riscos que un ha d’assumir si vol ser campió del món. Del temps i de Hollywood, se’n va parlar molt el cap de setmana, i més que se’n parlarà.

Avui sabem que la Linda va besar la mà del Valentino no perquè fos la mà de Rossi, guanyador del Gran Premi de la Gran Bretanya, i, de pas, també el seu xicot, sinó perquè aquella mà havia tocat una altra mà, la del senyor Brad Pitt, convidat d’excepció a aquell plujós circuit diumenge passat. I ella, la Linda, va voler acostar-se una miqueta al mite. Al de Hollywood. Que l’altre ja el té molt vist.

Sabem, també, perquè tot se sap, que Pitt té devoció no per Rossi, sinó per Lorenzo, el seu company, que no va ser capaç d’honorar a la pista la presència del seu il·lustre fan amb una d’aquelles curses que li fan fregar la perfecció.

A Silverstone no es va veure res del que s’espera que sigui un duel excepcional entre l’italià i l’espanyol, res de la lluita que l’aficionat somnia per a aquest 2015, ara que només en queden dos dempeus (sí, només dos). L’un és més ràpid. I sembla infal·lible quan les condicions acompanyen, quan té el cap on toca i la confiança no balla. L’altre és més llest, un llop de qui no et pots refiar ni un pèl, com un d’aquests davanters a qui no pots donar un metre a dins de l’àrea: llavors, ets pell.

Lorenzo no li va donar un metre a Rossi a Silverstone, n'hi va donar 200, els que va cedir en una volta en què va rodar dos segons més lent que l’italià, que va ser més valent, més atrevit. El Jorge, el fi, el constant, el que deixa impol·luts els fulls de temps, va relliscar (en el sentit no literal, perquè això era el que temia: relliscar de debò) en caure les primeres quatre gotes al circuit. Ni l’avançament de Pol Espargaró (arriscat, sí; legal, també), ni un casc entelat van tenir la culpa d’una mala cursa. La va tenir el seu coco. I, si voleu, també la pluja.

Tota la confiança que li va faltar a Lorenzo diumenge, li va sobrar a Márquez a Silverstone. O no, que per això és un pilot espectacular, amb un estil espectacular, que tant agrada, perquè cerca sempre els límits. I de vegades els troba. Sento contradir-lo, però sí, això per a ell ja s’ha acabat. Com s’ha acabat l’estiu. Però comença la tardor. I els mesos de setembre i octubre esperen curses dignes d’un títol com aquest que està en joc.