Atletes nacionalitzats a la carta

Adel Mechaal es va coronar campió d'Espanya en 1.500 i 5.000 metres aquest cap de setmana a Castelló, i va aconseguir un doblet nacional per primera vegada en 70 anys. Els corredors de tanques Yidiel Contreras, or en els 110 metres, i Orlando Ortega, plusmarquista mundial, van obtenir les mínimes per al Campionat del Món de Pequín. Tres atletes amb un punt en comú: la nacionalització. L'últim que la va aconseguir, al juliol, va ser Orlando, cubà de 23 anys i resident a Espanya des del 2013. Ell i Yidiel, també cubà i amb el passaport espanyol des del març, aspiren a fer una bona actuació als Mundials de cara a Rio 2016. La seva nacionalització la va fer oficial el Consell de Ministres, tot i que no sempre és tan fàcil. En ocasions són nacionalitzacions a la carta.

Mechaal, per exemple, ho va tenir més complicat. Resident a Palamós (Girona) des dels cinc anys, el marroquí va fer els tràmits de cara a l'Europeu sub-23, ja amb la majoria d'edat. L'hi van negar. Malgrat tot, després de quatre anys llargs va aconseguir el seu propòsit. I ara és doble campió d'Espanya. El seu entrenador, Josep Carballude, explica que Mechaal no va tenir cap tracte de favor: “L'Adel deia que no entenia per què a alguns se'ls feia el tràmit fàcil i a ell, no. I segueix sense entendre-ho”. Llavors, per què a uns sí i a d'altres, no?

Gerardo Cebrián, cap de comunicació de la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) coneix de primera mà el tema de les nacionalitzacions, però no té la resposta. “Per exemple, Joan Lino [bronze a Atenes en salt de longitud] va trigar vuit anys a nacionalitzar-se. No sabem per què uns casos van ràpids i d'altres, lents. No depèn de nosaltres, sinó del Govern”, revela.

La Federació s'encarrega d'informar sobre esportistes sol·licitants, realitzant informes sobre la seva trajectòria i evolució, i després el Consell de Ministres pren la decisió. Els motius per donar carpetada a uns i agilitar els tràmits d'uns altres són una incògnita. És per això que ben poc va poder fer davant la petició dels corredors de tanques espanyols, encapçalats per Javier López —es va quedar sense el Mundial per l'arribada d'Ortega i Contreras—, que es van reunir amb el president de la RFEA, José María Odriozola, per demanar que es limitessin les nacionalitzacions, sense èxit. El director tècnic, Ramón Cid, entén que la Federació Internacional d'Atletisme (IAFF) és la responsable d'aquesta desregularització: “Odriozola va demandar que només poguessin competir un 20% d'atletes nacionalitzats, i això no es va voler assumir”.

Es desconeixen els criteris que el Consell de Ministres utilitza per atorgar la carta de naturalesa

Es desconeixen els criteris que el Consell de Ministres utilitza per atorgar la carta de naturalesa, “per reial decret, de forma discrecional, per circumstàncies excepcionals”, segons l'article 21.1 del Codi Civil. És a dir, una via d'adquisició de la nacionalitat de caràcter excepcional que únicament pot aprovar el Govern, “una llei/no llei basada a millorar la imatge del país”, opina Cid. La possibilitat que l'Executiu necessiti publicitar més l'atletisme en l'àmbit internacional fitxant atletes de renom, està en l'aire.

L'última medalla olímpica espanyola va ser el 2004, precisament de Lino. I pels Jocs de Rio, Espanya vol comptar amb els millors. El 2015 s'ha batut el rècord de nacionalitzacions per la via ràpida, amb 10 esportistes. L'atletisme és l'esport on més se'n fan i sense una regularització internacional, els atletes salten d'un país a l'altre per competir sense sancions, al contrari que en el futbol. “És un terreny perillós i la que ha d'arbitrar és la IAFF”, conclou Cid. Mentrestant, joves com Mechaal seguiran preguntant-se: “Per què uns sí i altres no?”.