La DUI existeix

La Declaració Unilateral d’Independència existeix. No és un mite, no és l’home del sac, tampoc és una fada que visqui en un calaix del Palau de la Generalitat. La DUI existeix i la seva primera víctima és Unió. Al partit hi ha els que la desitgen i els que la veuen com un missatger de l’apocalipsi. La DUI els divideix precisament perquè tots la veuen possible.

“La independència és de bojos”

A les deu del matí, a la seu d’Unió a Barcelona, enfronto Assumpció Laïlla, diputada i oficial de les files del no, amb Josep María Fornés, exsecretari general del Gremi d’Indústries de la Confecció. Laïlla vol la independència sí o sí, Forés diu que “La independència és de bojos, el primer Artur Mas”. Fornés assegura que Trias no és independentista i de Núria de Gispert prefereix no parlar-ne “perquè la diré molt grossa”. Laïlla se’l mira amb afecte, són del mateix districte, són del mateix partit. Només els separa la DUI. “Tot el que està passant és trist, aquesta divisió dels grans per una sola cosa, perquè en la resta de coses pensem igual”, lamenta Àlex Pons, president de la Unió de Joves de Barcelona. Pons assegura que la majoria de la Unió de Joves són partidaris del sí i que “la pregunta d’entrada ni s’ha respectat”.

Fornés volta d’una mesa a l’altra. Persegueix amb un article de La Vanguardia a la mà Josep Ramon Bassas, un amic i, com ell, veterà del partit. El vol convèncer que votar no és el caos. Bassas, distingit, elegant, no vol revelar el sentit del seu vot però assegura que “la pregunta és equívoca”. En Manel i la Mariona són un matrimoni units per Unió i per Déu. Primer voten i després assisteixen a missa. Manel diu que les relacions amb el rival, “els que manen”, són cordials o no són”. Han votat no perquè volen “trencar la legalitat per fer la DUI si Espanya no ens deixa decidir”. En Fornés, per sort, no els ha sentit.

Duran a Sant Cugat

La seu nacional d’Unió és funcional, de modernitat olímpica. La seu de Sant Cugat, la del Vallès Occidental, és un antic pis de rajola i marbre, fa olor de petitburgès. En aquesta seu dominen els partidaris del no però a l’entrada et rep un antic cartell electoral de Duran: “El teu vot farà respectar Catalunya”. Carles Brugarolas és tinent d’alcalde de Sant Cugat i apoderat del no. Cada mesa electoral té un apoderat del sector del no i un del sector del sí. A Unió són germans, cristians i demòcrates, però entre ells hi ha desconfiança. Brugarolas sintetitza la desconfiança dels crítics pel que fa la pregunta: “Si la pregunta fos clara, els del sí no guanyarien, segur. La pregunta està feta per no perdre”. Preguntat per la DUI, Brugarolas ho té clar: “La DUI és l’últim recurs, per tant, no es pot descartar. El Procés no pot estar en mans d’Espanya”.

La mesa de votació a Sant Cugat està presidida per un oli amateur de Coll i Alentorn assegut davant un horitzó d’on sorgeix el Parlament. De nou a la seu de Barcelona, dues senyores grans, la Pilar i la Maria Teresa, es presenten com a hereves de Coll i Alentorn. Vesteixen amb bruses estampades que no desentonarien a l’Heliogàbal. Estan pel no “perquè Espanya ens fum puntades de peu rere puntades de peu”. La Pilar m’explica que té dos fills metges que li diuen que les llistes d’espera són llarguíssimes perquè “molts espanyols vénen a Catalunya a gaudir de la nostra sanitat”. Afegeix que està farta que es regalin pisos a estrangers, sobretot a pakistanesos. Afegeix alguna idea original més però de seguida em demana que no ho publiqui perquè si no, em demandarà.

La senyora Pilar, hereva de Coll i Alentorn, pensa com la majoria dels enquestats partidaris del no: aquesta consulta arriba tard, el debat sobiranista fa anys que roda. Però no només els del no pensen que fan tard. Josep Maria Labarta, de Santa Coloma de Gramenet i favorable al sí, creu que la consulta s’hauria d’haver fet abans “perquè estem molt a prop del 27-S”. Defensa la pregunta i la llista de sis punts “perquè més clara no podia ser si es volia consensuar”. José Zalacaín, favorable al sí, està convençut que el debat ha estat “sincer, interesantíssim i necessari”. Li demano si creu que ha estat una mica crispat i un company seu em recrimina la tendenciositat de la pregunta: “Això en un jutjat no t’ho permetrien. Oi que als altres no els fas aquesta pregunta?”. La resposta de Zalacaín ja no és necessària.

Mataró, sense apoderat del no

Olga Ortiz ha estat fins dissabte regidora de l’Ajuntament de Mataró. Actua d’apoderada del sí a la mesa electoral del Maresme. L’apoderat del no no s’ha presentat i Ramon Llibre vol actuar com a tal, però els membres de la mesa no el deixen perquè el seu nom no consta a l’acta. “És que el pare de l’apoderat s’ha posat malalt, que m’ho ha dit”, insisteix Llibre, però el president no ho autoritza. Ortiz i Llibre seuen cara a cara en unes cadires amb tauleta, com les d’autoescola. L’ambient és agradable malgrat les diferències: “Aquesta consulta no s’ha celebrat a cap altre partit. El que ha provocat una influència negativa són les opinions externes”. Sobretot han estat aquestes opinions externes les que suggerien que si guanya el sí és perquè s’hauria produït una tupinada. Ningú consultat, ni del sí ni del no, ho veuen possible. El recompte es farà a cada seu amb apoderats dels dos sectors supervisant i el procés està obert a la militància.

Unió sembla l’ase dels cops, tothom s’atreveix amb Unió. Els independentistes que volen la carta de la DUI invoquen Carrasco i Formiguera. Els oficialistes, com Víctor Gonzalo, apoderat del sí a Barcelona, invoquen una personalitat pròpia: “Votar no és adherir-se al procés d’Esquerra i de Convergència, és buidar Unió del seu sentit”.