El Barça d’handbol, campió d’Europa

L'handbol és un esport en què juguen set contra set i en què sempre guanya el Barça. Així és a Espanya; no tant a Europa, tot i que també se sosté que hauria de ser així de totes totes. Al cap i a la fi, aquest és el pes de la porpra, el que es va imposar des que l'equip de pioners de Valero Rivera va trencar el 1991 l'hegemonia absoluta dels clubs alemanys i de l'est europeu. Van obrir un camí pel qual van desfilar el Teka de Santander (1994) i l'Elgorriaga Bidasoa (1995), abans del lustre que va valer a l'equip blaugrana l'exigent cognom de Dream Team, amb cinc Copes d'Europa consecutives, des de 1996 a 2000.

Des de llavors, cada títol li ha costat al Barça un esforç titànic, i cada ensopegada s'ha interpretat com un fracàs. Per això és tan important l'èxit a la final de Colònia contra el Veszprém hongarès, després d'haver guanyat el Kielce polonès, i aquest èxit sigui tan valorat per un equip que s'afanya a suar per guanyar. Així ha estat. Ho ha guanyat tot a Espanya i ho ha guanyat tot a Europa, després d'una Final Four impecable, en la qual va superar diversos moments de dificultat.

La garrotada de l'any passat, en la semifinal que va perdre contra el Flensburg alemany, que tenia a la butxaca, va planar sobre la tornada al coliseu de Colònia. Va patir algunes intermitències contra el Veszprém. A la baixa de Rutenka, s'hi va afegir també la de Lazarov, que amb prou feines va poder estar uns minuts a la pista. El partit va ser duríssim. L'entrenador del Veszprém, Antonio Carlos Ortega, precisament un dels jugadors d'aquell Dream Team de Valero, va proposar una estratègia que exigia una pressió física extrema. En menys d'un quart d'hora es van produir tres exclusions.

El Barça va controlar gairebé en tot moment, amb algun entrebanc, gairebé sempre propiciat pels llançaments de Nagy, un altre jugador amb pedigrí blaugrana, i del serbi Ilic. La lesió de Chema Rodríguez, un dels tres espanyols del Veszprém, va ser un altre símptoma del caire del duel. El Barça, ancorat per les parades de Saric i Gonzalo i propulsat per l'efectivitat de Karabatic, Sigurdsson, Víctor Tomás i Entrerríos, va completar la seva obra amb l'aportació de dos punts meritoris. Gurbindo va estar a l'altura de Lazarov i Sarmiento va posar cua al joc combinatiu. I Xavi Pascual, l'entrenador, va respirar: “De vegades, ens costa entendre que no ho podem guanyar sempre tot. Estic feliç no només per haver guanyat la Champions, sinó per com l'hem guanyada”.