Un mateix Barça, un futbol diferent

El Barça guanyava sense convèncer per més que encadenés vuit duels seguits sense encaixar gols en començar la Lliga. Un símptoma que es va expressar contra el Madrid al Bernabéu (3-1), quan el tècnic va obviar la seva idea del vertigen per apostar pel control. És per això que l'equip d'Ancelotti va guanyar per primera vegada en força anys la partida en la medul·lar i va suggerir que el Barça havia de jugar a una altra cosa. Com a mínim fins a recobrar el to, l'assetjament en camp aliè de manera eficaç, la sortida neta de la pilota i la connexió amb una davantera sense comparació. Dit i fet. Potser no té tanta agilitat en el desplaçament com abans, però és un equip de recursos indesxifrables per als rivals, que ja no saben si pressionar a dalt o esperar a la cova. Tota una evolució.

Sortida neta de la pilota

“El tècnic no deixa baixar els volants per rebre”, expliquen des del vestidor. Per la qual cosa amb els extrems tancats al principi de curs i les línies separades, no era estrany que l'equip abusés de la passada llarga. “No és obligatori jugar-les totes!”, va cridar durant el primer partit de pretemporada el tècnic a Bartra. Amb el temps, la recol·locació de les ales i la reconstrucció de Piqué, es va recuperar la sortida neta de la pilota. “El míster no m'ha dit mai que tiri una pilota llarga”, explica Piqué. I només el Bayern i la Reial han impedit en les últimes dates que traguessin parsimoniosos la pilota jugada des de  darrere.

Migcentre a la carta

Des que Busquets va irrompre al primer equip, no hi havia hagut cap eix que li fes ombra, ni Touré ni Keita ni Song ni ningú. Però Luis Enrique, que no li fa fàstics a les anades i vingudes, va entendre que Mascherano era idoni perquè era ràpid en la correcció i també en la carrera cap a enrere. “El veia més de central…”, va dir després de provar-lo al mig davant l'Ajax. Mascherano, que sempre va a l'àrea tècnica durant les celebracions de gol per arreglar els desajustos, és central. Però en els partits de múscul o molt atapeïts, com contra el València, no era estrany que es col·loqués en la medul·lar i Busquets fos volant.

Reorganització dels extrems

La plantilla ha demanat dos canvis cabdals per als extrems. Primer, en veure que l'equip no tenia amplitud i amb prou feines profunditat, sinó que es topaven els davanters pels passadissos interiors, va sol·licitar al tècnic en diverses ocasions que obrís els puntes per tenir més possessió i trobar rampes al gol. Hi va accedir amb el temps. I després, quan Luis Suárez va començar a competir, precisament en el clàssic perdut, actuava d'extrem per donar el carril central a Messi. Però Leo, conscient que Suárez perdia facultats lluny de la porteria, va decidir amb l'aquiescència de l'entrenador tornar a la banda dreta. I el trident va encaixar de meravella amb 115 gols: Messi (54), Neymar (37) i Luis Suárez (24).

El protagonisme dels mitjos

Durant la primera part del campionat, el Barça era un equip sense pausa, vertical i directe. Proposta que negava el protagonisme als migcampistes, esporàdics en les ruptures i presents en la fase de transició atac defensa perquè eren el mur de contenció necessari perquè no es trenqués l'equip. Amb el temps, el Barça va recuperar la pilota i tant Rakitic com Iniesta (Xavi ha exercit més el paper de la contenció) s'han remarcat en camp aliè. No només amb les conduccions, sinó a la frontal i amb les arribades des de la segona línia.

Miscel·lània blaugrana

La fiabilitat dels porters Bravo i Ter Stegen ha permès no trobar a faltar Valdés. L'estratègia a pilota parada dirigida per Unzue ha donat 17 gols a favor per cinc en contra. Les aportacions de la classe mitjana i els gols puntuals dels menys habituals (Mathieu al Madrid, Busquets al València i Sandro al Vila-real), i l'excel·lent to físic que ha mantingut el bloc durant tot el curs, han rematat la feina.