Treballadors pobres a Alemanya, la cara oculta de l’èxit econòmic

El miracle alemany guarda uns quants cadàvers a l'armari. Les xifres rècord d'ocupació i els sanejadíssims comptes públics que exhibeix la primera economia europea tenen l'altra cara en una desigualtat a nivells màxims, un percentatge creixent de la població que queda per sota del llindar de la pobresa, i el nombre cada vegada més gran de treballadors —dos milions l'any passat, un 13% més que el 2011— que per arribar a final de mes necessiten dues o fins i tot més ocupacions. “Mai la diferència entre rics i pobres havia estat tan gran en aquest país”, sintetitza Ulrich Schneider, gerent del Paritätischen Wohlfahrtsverband, una organització que engloba més de 10.000 ONG que operen a tot Alemanya.

Schneider rep en un d'aquells lluminosos i moderns despatxos que tant abunden al centre de Berlín. Però el seu discurs difereix bastant de l'habitual entre gran part dels polítics i empresaris de la capital alemanya. “És cert que estem en nivells rècord del nombre d'ocupats. Però també que cada vegada ens trobem amb més gent que entra a la categoria de ‘treballadors pobres’. I cal tenir en compte que les estadístiques d'ocupació inclouen 7,5 milions de persones amb una minijob”, assegura.

Les estadístiques donen la raó a Schneider. En els últims 15 anys no només han caigut els ingressos disponibles de les famílies. El repartiment de la riquesa també s'ha fet més desigual. “La desigualtat és el gran repte al qual s'enfronta Alemanya en els propers anys. És un problema que a més, lluny d'anar solucionant-se, s'agreujarà en el futur”, assegura l'economista Marcel Fratzscher, president del prestigiós think-tank DIW.

Alemanya s'ha apropat en els últims anys als països industrialitzats més desiguals en el repartiment dels ingressos, queda encara a una distància considerable dels EUA o del Regne Unit. Però en el que sí que és campiona la locomotora europea és en la disparitat de la riquesa que acumulen els ciutadans més rics i més pobres. Un estudi del DIW publicat l'any passat mostrava que cap altre país de l'eurozona mostra una diferència tan gran entre el patrimoni dels uns i els altres. Aquest resultat s'explica en part perquè la propietat de l'habitatge no està tan estesa com en països com Espanya.

Una de les virtuts del Paritätischen Wohlfahrtsverband és que, de tant en tant, aconsegueix obrir un debat en posar un mirall gens afavoridor a Alemanya, un país acostumat en els últims anys a nedar en l'autosatisfacció. Ho van aconseguir fa un parell de mesos, quan van publicar un informe en el qual calculaven que el 15,5% de la població —uns 12,5 milions de persones— viuen per sota del llindar de la pobresa.

Schneider admet que aquestes xifres poden ser equívoques, perquè amb el criteri de la UE —que considera pobres tots aquells que tenen uns ingressos per sota del 60% de la mitjana— s'inclou també estudiants o persones que, per les circumstàncies que siguin, cauen momentàniament per sota d'aquella frontera del benestar. Però fins i tot desfent-se d'aquests grups de població, les estadístiques mostren que un 10% dels alemanys depenen de l'assistència social per portar una vida digna.