El dret a decidir de Luis Enrique

Luis Enrique acaba de complir 50 partits com a entrenador del Barça, un bon moment per fer inventari, i més ara en què el periodisme de dades està de moda i ens surten les estadístiques per les orelles, com si els nombres no es poguessin interpretar de manera subjectiva i fossin un certificat de garantia. Hi ha, de totes maneres, uns fets inqüestionables, com que el Barça és líder de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista per vuitena vegada als últims deu anys de la Champions.

També és ben cert que ha guanyat 42 partits, n’ha empatat tres (Màlaga, Getafe i Sevilla) i n’ha perdut cinc: PSG, Madrid, Celta, Reial Societat i Màlaga. Igualment, es pot assegurar que ha marcat 143 gols, n’hi han fet 31, i encara més: no l’han pogut batre en 27 dels 50 enfrontaments, en 17 més solament li han fet un gol i excepcionalment n’ha encaixat tres, a París i al Bernabéu. Als vuitens i quarts de final de la Copa d’Europa únicament Agüero i Mathieu (en pròpia porta) han vençut Ter Stegen.

Messi no ha marcat contra el PSG ni va poder superar Hart, que li va parar un penal a l’Ethiad Stadium. I en canvi ha funcionat com a líder. O sigui que, si fem cas de les xifres, la salut del Barça és envejable. Tampoc té lesionats, llevat de Vermaelen, que no se sap ben bé què té, i tots els jugadors compten poc o molt, fins i tot Sergi Roberto. L’entrenador ha recuperat la millor versió de Piqué, Alves va fer un partidàs dimecres i no es descarta que algun dia acabi sortint al camp el famós Douglas.

Les rotacions, tan criticades quan no hi havia un pla de joc estable, han funcionat i l’equip va completar una mitja part de cine contra el PSG. La crítica ha esperonat l’entrenador, que no en té res de calculador ni de gestor, sinó que es distingeix per una ambició contagiosa que acaba per desfigurar els rivals, que semblen més difícils quan es fa el sorteig, com ha estat el cas dels campions d’Anglaterra i França. El Camp Nou es torna a omplir i es parla del Barça a la portada del New York Times.

Un escenari tan bucòlic sembla convidar a la continuïtat del tècnic, que d’altra banda té contracte fins al 2016, i no hi ha cap clàusula alliberadora com passava amb el Tata Martino. Però resulta que Luis Enrique es fa l’orni cada cop que li pregunten si la temporada vinent seguirà al Camp Nou, cosa que tant preocupa els barcelonistes com agrada als seus enemics. L’entrenador no vol saber res de la junta, ni de les reunions de la comissió tècnica, i de tant en tant reivindica la feina del destituït Zubizarreta.

Hi ha qui ho interpreta com un símptoma de distanciament, de la mateixa manera que també s’ha fet córrer que Luis Enrique no vol aguantar més Messi. Tot són especulacions, com no podia ser d’altra manera, perquè les eleccions a la presidència han estat anunciades, però no convocades. No se sap quan seran, tot i que es parla del 18 o 19 de juliol, malgrat que no és dia de partit, com recomanen els estatuts. No es vol incidir en la marxa de l’equip i el calendari s’allarga més que de costum aquest curs 2014-2015.

El 24 de maig s’acaba la Lliga, la final de Copa és el 30 al Camp Nou i la de la Champions es jugarà el 6 de juny a Berlín. O sigui que no serà fàcil trobar una jornada que vagi bé a tothom. La data pot ser cabdal per a alguns dels aspirants, n’hi ha que fins i tot han desistit de presentar-se perquè es preparaven pel 2017 i ara no hi són a temps. Cal esperar l’anunci de Bartomeu, que aspira a ser elegit president, i se suposa que a partir d’aleshores també se sabrà si Laporta es torna a presentar.

Els precandidats no han començat pràcticament ni a escalfar-se, per bé que se sap que Benedito té molta feina feta, Farrés no para, Freixa s’ho rumia, Majó en torna a tenir ganes i Laporta un dia diu que sí i l’altre que no. S’entén aleshores que Luis Enrique digui que no és el moment de parlar del seu futur. A qui ho ha de comunicar? Amb qui s’ha de vincular? I si resulta que qui guanya no el vol? El silenci és una resposta intel·ligent per part d’un entrenador qualificat sovint d’impulsiu en un club compulsiu.

Luis Enrique és l’entrenador i no vol jugar ni prendre partit en les eleccions del seu Barça

Hi ha pocs tècnics capaços d’aguantar la pressió i viure en conflicte com Luis Enrique. Tant li fa el que diran i fan els altres, segur com està de si mateix, conscient que invocar o entregar-se a una religió tan complexa i heterogènia com el barcelonisme, farcida d’ismes, moltes vegades significa immolar-se. Qui ha de moure fitxa és Bartomeu, sabent que les eleccions poden ser a tocar de la pretemporada vinent, de manera que convindria posar les millors condicions per evitar la debilitat del club i de l’equip.

Tot i que no es puguin fer fitxatges fins al gener del 2016, algú haurà de decidir sobre les baixes, renovacions i cessions de la plantilla i també respecte dels partits de la pretemporada i els assumptes de logística. Ho farà la junta actual o bé la comissió tècnica per delegació? S’esperarà a veure els programes electorals? Tal vegada ho haurà d’assumir la gestora que s’imposarà entre el president sortint i l’entrant? Es preveu un pacte de mínims entre els candidats per evitar situacions de precarietat o provisionalitat?

Quan els aspirants responguin, qui sap si ho farà també Luis Enrique. Anunciar la convocatòria de les eleccions va anar bé per rebaixar la tensió, com va dir Bartomeu, però demanar ara a l’entrenador un acte de fe és gratuït si tenim en compte el seu compromís al Camp Nou. Luis Enrique s’ha guanyat el dret a decidir, no pot ser menys que qualsevol candidat, ni tampoc que Bartomeu. Avui només el preocupa guanyar perquè és conscient que la victòria farà feliç els culers i li permetrà capitalitzar l’èxit sense que se n’aprofiti ningú de manera interessada.

Luis Enrique és l’entrenador i no vol jugar ni prendre partit en les eleccions del seu Barça. Vol guanyar la Lliga, o la Copa, o la Champions; si pot dos títols, molt millor seria els tres, una feina que no admet distraccions, que exigeix plena dedicació a l’equip.