‘El mur’, un ‘reality’ agafat amb pinces

 Quan TV3 fa un reality, l’agafa amb pinces. Ja fa temps un directiu de la casa em va explicar per què aquesta prudència: als catalans ens agraden els reality, però no volem que els faci TV3. La nostra, no fa aquestes coses. I devia tenir raó perquè el darrer Gran Hermano Vip (Telecinco) ha fet quotes de pantalla a Catalunya que han arribat al 26 per cent. Doncs, bé, aquest diumenge TV3 ha estrenat El mur. Es tracta d’aconseguir que sis persones, amb poca dedicació a l’esport, s’entrenin i facin la marató de Barcelona. Un reality, sí, però on els concursants no competeixen entre ells. Ho fan amb si mateixos. I són còmplices d’una aventura que, encara que passi als gimnasos, vol ser moral. El seu presentador és l’actor Santi Millán, que, en la vida real, practica el ciclisme de muntanya d’alta gamma. A més, en la ficció, va fer de fisioterapeuta (del cos i de l’ànima) a Frágiles, una sèrie de Telecinco.

 Durant tota la setmana, TV3 sembla haver-nos preparat per aquesta estrena. Diumenge de Pasqua va tornar a emetre, a 30 minuts, un equilibrat reportatge sobre la passió pel running, sense amagar-ne cap dels clarobscurs. Ja a la presentació se’ns deia que l’any passat 12 persones van morir durant una cursa o després. Dimecres, a No serà fàcil, seguien la preparació d’un ciutadà que volia fer l’Ultra Pirineu de 103 quilòmetres. El programa, al final, era la crònica del seu desistiment, després d’haver-ne corregut una quarentena. El més sorprenent és com presentaven sense embuts la cosa: com una addicció. L’altra dependència malaltissa que arrodonia el programa era…. la de veure sèries de televisió (glups). I, per adobar-ho, a l’APM van agafar les imatges de l’espot promocional, un home gros i alt traspassant un enorme mur, per fer-ne una lectura sobiranista.

 I ahir què vam veure? Va ser nit de presentacions dels participants, segons les rutines del gènere (que inclouen el testimoni favorable de familiars i amics), dels primers controls mèdics i d'un tastet d’entrenament. Tot, previsible. Sis persones de bona voluntat disposades a entrenar-se i entrenar-se per fer la marató. Segons el programa, el títol fa referència al moment de saturació física que pot arribar en una carrera d’aquesta mena i quan només la “força mental” permet fer-te seguir. Estar preparat per córrer i superar aquesta barrera psicològica és l’objectiu del xou. Per aconseguir-ho tindran una colla d’assessors. N’hi ha d’una enorme notorietat mediàtica com el psiconeuroimmunoendocrinòleg Xevi Verdaguer. De reptes personals, se n’haurien pogut triar molts d’altres. Se suposa que l’esport dóna imatges i emocions més senzillament.

 Les situacions són fàcils d’imaginar. Hi ha, això sí, algun misteri. Ploraran molt? Arribaran a transmetre el cantó metafísic que ven la mercadotècnia del programa o tot consistirà, com va ser al primer episodi, en veure sis ciutadans suant la cansalada en màquines de gimnàs, escalant parets granelludes i en un repertori, més o menys avorrit, de fatigues i desànims? El primer dia van intentar amanir la cosa amb gags tronadets i posant la música de... Carros de foc, que es podien perfectament estalviar. En tot cas, quantes setmanes pot durar? Sembla que n’hi ha deu de previstes. Total, tres mesos de gravació que ja estan enllaunats. Però, francament, aquest programa sobre la preparació d’una marató no caldria que fos tan maratonià.