El fenomen Llagostera

Quan se'n va anar de casa seva, de Cadis, ho va fer plorant. “On és Llagostera?”, es preguntava René al mateix temps que intentava explicar a la seva xicota que era el club que més havia apostat per ell. Fa dues setmanes, no obstant això, va renovar per dues temporades. “Aquest club cal viure'l per saber el que és”, explica René entre rialles. Una cosa que també sap el preparador dels porters, Albert Jorquera, que fa una setmana escombrava el terra de ciment que envolta el camp després d'una barbacoa de la plantilla. “Amb dues Champions i una escombra!”, bromejava algú del cos tècnic. “Però és que aquí la presidenta és la primera que es posa darrere de la barra per fer entrepans”, expica el secretari tècnic Gerard Escoda. “Ho deixa tot pel club”, afegeix Óscar Álvarez, segon entrenador, fill de Quique Costas. “I què he de fer!”, replica La Presi Isabel Tarragó; “som els que som”. Això és el Llagostera, l'entitat més modesta de la categoria. “És un club especial”, concedeixen tots amb orgull. I així l'hi fa saber l'entrenador i director esportiu Oriol Alsina —també marit de la presidenta— a cada jugador: “Els dic que som un club atípic, que estarà ben tractat i formarà part d'una gran família. Només exigeixo que siguin professionals i no permeto que ningú vulgui ser diferent”. No els va malament: set ascensos en 10 anys, ara vuitè a la Segona Divisió i a només quatre punts de la promoció a Primera.

El curs no va començar bé, amb l'equip en zona de descens i la destitució del tècnic Santi Castillejo a la novena jornada. De tal manera que Alsina, artífex dels èxits anteriors, va reprendre l'equip com a mànager al costat de Lluís Carrillo, que figura com a míster oficial perquè Oriol té el Nivel III d'entrenador. “Espero tenir-lo ja per a la propera temporada”, apunta Alsina. Però les funcions del cos tècnic no canviaran massa. “Lluís s'encarrega de les rodes de premsa i els informes dels rivals, Óscar s'ocupa de la tàctica i jo de l'estratègia”, prossegueix Alsina. “Oriol ho controla tot i pren les decisions, però en el dia a dia ens dóna molta responsabilitat”, concedeix Óscar. “És un grup de treball que es complementa molt bé”, intervé el capità Jordi López. I els resultats els donen la raó; sumen 20 dels últims 24 punts. “Aquí van arribar jugadors de Segona B i ara són de Segona A”, reflexiona Alsina. Se suma el capità: “Al principi n'hi havia algun que no havia jugat a nivell professional, n'hi havia de nous… però ara creiem en el que fem i treballem molt i molt bé”. És un equip rocós que espera enrere per sortir a la contra. “Potser no tenim tanta tècnica com d'altres, esperem la fallada del rival per sortir a córrer. I aprofitem bé l'estratègia que ens dóna al voltant d'un 30-40% dels punts”, explica Óscar.

Els resultats enganxen. “L'any passat acabem amb 400 socis i ara en tenim 1.200”, explica Isabel, que sap que els preus —de 90 a 300 euros l'abonament— són irrisoris, però que és una forma de supervivència perquè a Llagostera només hi ha 8.200 habitants. “Crec que hi ha uns 2.400 aficionats de mitjana i la idea és identificar l'equip amb la Costa Brava”, diu René. Més que res perquè competeixen a Palamós. “Si tinguéssim el nostre estadi seria més còmode, però això no és l'important”, analitza Jordi López, que també és el cap del ja denominat Comando Vallès, atès que cada dia queden quatre o cinc a Cardedeu per pujar a entrenar-se amb cotxe. “Ens encantaria tenir una ciutat esportiva amb dos o tres camps a més d'un cuiner i dietista”, assenyala Alsina. I afegeix Isabel: “Si arriba el repartiment unificat dels drets de televisió, potser podrem invertir en això. Estaria bé perquè ara paguem [uns 150.000 euros] pel lloguer dels camps del Palafrugell (on s'entrenen) i del Palamós”. El club tampoc disposa de gimnàs —fan servir el del Palafrugell— i només té tres assalariats fora de la plantilla: un de màrqueting; un altre de comunicació i un d'últim que ajuda a la gestió econòmica.

“És que el límit salarial de l'equip és d'1,9 milions”, revela Alsina. “Encara que el pressupost, gràcies a la televisió i patrocinadors, ha passat de 200.000 a 2,8 milions”, abunda Isabel, contenta perquè estan en procés de conversió en SAD. Encara que mai no és suficient, per la qual cosa a la presidenta no li fa res posar-se darrere del mostrador de la botiga del club o al bar de Palamós els dies de partit. “Uns pocs fan molt”, diu Tarragó, que també aporta diners de l'empresa tèxtil que regenta amb el seu marit. I afegeix: “Això sí, estem a dèficit zero”. És a dir, que estan al dia amb els pagaments. “Això no és un punt més, sinó cinc a favor perquè et dóna una tranquil·litat que en pocs clubs passa. Som uns privilegiats”, resumeix René. “Paguen, paguen. Aquest és el secret”, agrega Jordi. “Suposo que és un bon costum que tenim”, aclareix Tarragó. Queda per resoldre, no obstant això, la prima per la permanència o promoció, atès que el club no negocia primes. “A veure si s'anima l'entrenador”, etziba René. “Si els caps volen…”, amplia Jordi.

Però el primer és la permanència. “Aquest és l'objectiu”, relata Alsina. “Som l'equip més modest, per la qual cosa aguantar la categoria és com un ascens”, segueix Escoda. “Sobretot perquè competim contra monstres”, destaca Isabel. “El que passa que la permanència ja gairebé la tenim i després per què no hem de somiar?”, incideix René. “Encara que mirar més enllà de Santander, el proper partit, seria un error”, resol el capità. Un duel que, si el guanyem, augmentaria les opcions del miracle. “Hi anem amb avió per arribar descansats. D'això al vestidor en diem un partit de Champions!”.

Qui sap, potser aconsegueixen el que ningú s'acaba de creure com en les vegades anteriors. Tant és així, que l'ascens a Segona el van celebrar de forma improvisada, amb un tractor i un remolc que portava els jugadors pels carrers de Llagostera i, com a colofó, de sopar al McDonald’s.