Andalusia posa a prova el nou repartiment del poder entre els partits

De totes les incògnites que es respondran en les eleccions andaluses del 22 de març, la principal és sistèmica. Gairebé existencial. Competeixen el vell i el nou, certeses i incerteses, sigles i paraules. En definitiva, PSOE, PP i IU entren en lliça amb Podem i Ciutadans, els nous actors de l'escenari polític. Els comicis andalusos, la campanya electoral dels quals comença aquesta nit, seran el primer test per verificar el moviment tectònic que experimenta un esquema de partits que semblava inamovible. En la comunitat més poblada d'Espanya —estan cridats a les urnes 6,5 milions d'electors—, es mesurarà l'embranzida de dues formacions emergents que volen trencar les costures del sistema de partits després d'haver-hi catalitzat el malestar per la crisi i la corrupció. O, vist d'una altra manera, es mesurarà la resistència de les formacions que han donat estabilitat al sistema polític i han representat, durant lustres, una àmplia majoria de la societat.

La qüestió ara és fins a on arribarà la urpada dels nouvinguts, però urpada n'hi haurà. Podem, malgrat renegar de la dicotomia esquerra-dreta, ha guanyat terreny en l'electorat progressista fins a posar contra les cordes a PSOE i IU. I Ciutadans, com qui no vol la cosa, ha entrat a sac al calador del PP, que veu amb temor com per primera vegada li sorgeix un rival seriós en l'espectre del centre-dreta.

Són pocs els que posen en dubte que la presidenta de la Junta, la socialista Susana Díaz, serà la guanyadora d'uns comicis que obren un any polític trepidant. La clau és quina victòria aconseguirà Díaz, que s'ha tirat el PSOE a l'esquena per recuperar la majoria social a Andalusia. La candidata vol la majoria absoluta per evitar hipoteques... o quedar-se molt a prop. El seu objectiu és aconseguir un Govern fort i estable que busqui “la unitat a Andalusia i dedicat a la creació d'ocupació”.

Les enquestes, inclosa la del CIS d'aquest dijous, dibuixen, tanmateix, un escenari complicat per a la governabilitat. En tots els sondejos, el PSOE es queda lluny de la majoria absoluta al Parlament autònom, que s'aconsegueix amb 55 diputats. L'aritmètica obligaria Díaz a pactar amb una o més forces per garantir un Executiu estable i no estar sotmesa a ensurts diaris en cas que governés en minoria amb pactes puntuals amb altres forces. Díaz no s'aliarà ni amb Podem ni amb el PP, per la qual cosa la sortida seria reeditar un acord amb IU, encara dolguda per la ruptura de l'anterior Govern de coalició, o amb Ciutadans. O pactar amb tots dos.

Una victòria contundent a Andalusia seria capital pel PSOE. Però també faria que tots els ulls es fixessin en Díaz en cas que els resultats socialistes no fossin bons en les properes cites electorals.

El PP andalús, castigat per les crisis internes de lideratge, vol evitar el desastre i el somni de repetir la victòria de 2012 és això, un somni. El candidat del PP, Juan Manuel Moreno, rebrà el suport incondicional del president del Govern, Mariano Rajoy, que no solament vol evitar l'enfonsament el 22-M, sinó que ja pensa en el que pugui passar a les eleccions generals a Andalusia. A curt termini, Moreno s'encomana al vot ocult, apel·la al vot útil i es presenta com “l'únic canvi possible”.

Per a IU, una vegada més, les eleccions es plantegen com una qüestió de supervivència, tenallada pel dilema de convergir amb Podem o mantenir la seva identitat. Davant la cita amb les urnes, IU pretén que “l'esquerra faci un nou crit en defensa de l'autonomia”. I els nous? Es freguen les mans i acaricien el que semblava impossible. Podem veu les eleccions com “l'avantsala del canvi polític a Espanya”, mentre Ciutadans es conforma amb “canviar Andalusia”.

El 22-M fixarà un nou repartiment del poder. On abans cabien tres partits, ara ho faran cinc. I serà el primer avís del que vndirà a Espanya.