Fabián no va morir de mort natural

La ciutat està plena de silencis. Llacunes que romanen tranquil·les enmig del tumult diari. La vida segueix. Ningú no va veure res. Ningú no va sentir res. A sota, al fons d'aquestes aigües, en la intimitat del barri, el fang adopta la forma de murmuris i rumors. Paraules dites en veu baixa. A les cuines de les cases del carrer del Angelillo, a les petites estances d'aquest veïnat de blocs de maó vist a Vallecas. Tots es coneixen, tots ho sabien: “A Fabián el van matar, no va morir de mort natural”.

Els fets van passar el 16 de novembre, però la policia no els va aclarir fins al 7 de gener. Llavors el fang havia arribat a la superfície i les aigües ja eren tèrboles. Aquest és un relat de barri madrileny construït amb ciments de perifèria, acostumat a la frase feta que “els draps bruts es renten a casa” —o no es renten—. Una història de mort als marges, sempre fugissers, de la ciutat.

Tenia els llavis morats, però estava calent, havia plorat

Aquell diumenge Fabián Dario Cueva Valarezo, de 20 anys, havia estat cuidant el seu germà petit al matí i havia dinat a casa. Després es va estirar al sofà sobre les cames de la Margori, la seva mare, una dona equatoriana de 43 anys llicenciada en Magisteri a l'Equador i que després de portar al món el seu primer fill va buscar fortuna a Espanya. Avui treballa d'ajudant al menjador de l'escola Nostra Senyora de Loreto de Vallecas, on Fabián va estudiar fins a tercer de l'ESO i on ho fa ara el seu segon fill, l'Aitor, de nou anys, fruit d'un segon matrimoni. Tot transcorria amb normalitat i amb els problemes propis de la vida: un divorci en curs, una hipoteca que fa mesos que no es paga… “Trobarem la manera, no et preocupis”, li va dir en Fabián a la mare mentre xatejava per WhatsApp amb la seva xicota i els seus amics. Cap a les cinc va quedar amb ells i va sortir a fer un volt. “Quinze o vint minuts més tard” —recorda la Margori— estranyament ja havia tornat.

—T'has deixat alguna cosa, fill? —va preguntar ella.

—No, els meus amics volen anar a entrenar-se, però jo estic cansat. Em ficaré al llit i dormiré una estona —va respondre el noi, passant de llarg i entrant a la seva habitació.

No va tornar a despertar-se mai.

Cap a dos quarts de nou l'Aitor va anar a avisar-lo per sopar. Es va enfilar a la llitera, malgrat que sabia que al seu germà gran no li agradava que ho fes i, en veure que no reaccionava, li va treure l'edredó. Va pensar que li estava fent una broma, però va cridar la Margori. Ella va pensar el mateix, fins que va pujar i va girar el cos del seu fill, mort.

L’informe del metge forense assenyalava: “Contusió occipital”

“Tenia els llavis morats, però estava calent, havia plorat, el seu coixí estava xop de llàgrimes, però ni una gota de sang, res estrany”, explica immersa en la commoció.

La histèria es va apoderar d'aquesta mare desesperada, incapaç d'assumir el que veien els seus ulls. Va cridar la seva veïna. I aquesta, el seu marit. I aquest, el Samur. Van arribar els serveis d'emergències: “Ho sento, senyora, el seu fill fa aproximadament una hora que és mort”. Li van preguntar si hi havia algun antecedent de cardiopatia en la família. No n'hi havia. Després van esperar que el metge forense autoritzés l'aixecament del cadàver. L'endemà, una vegada feta l'autòpsia d'ofici —perquè el sanitari d'emergències no va signar una mort natural—, en Fabián va ser incinerat. Tots, inclosa la seva mare, el van acomiadar creient que havia mort “d'un atac de cor”.

“Però el meu Fabi era esportista, s'estava preparant per ser entrenador personal, feia Parkour —recorregut de salts de carrer de risc—, era molt àgil…”. Passaven els dies, les setmanes. I el ressò d'aquestes paraules pronunciades en veu baixa a les cuines del veïnat traspassava les parets.

Les preguntes de la policia van remoure el fang: “El van apallissar”

Uns policies de paisà es van presentar a la casa i li van parlar del “cop que tenia el nen al cap”. Al cap d'uns dies, la Margori es va plantar al jutjat per demanar l'informe de l'autòpsia del seu fill. Va pensar que li donarien un sobre i que ella l'obriria a casa, acompanyada de la seva veïna. No obstant això, el secretari judicial li va preguntar per què no s'havia presentat per declarar el dia anterior. Ella no entenia res: “Per què havia de fer-ho? Ningú no m'ha trucat”, va respondre. Així va ser com es va assabentar que el cas del seu fill s'estava investigant com un homicidi.

L'informe forense assenyalava “una contusió occipital amb sagnat” i la jutgessa del jutjat d'instrucció número 46 apel·lava a les indagacions policials perquè de l'autòpsia calia “entendre que la contusió havia contribuït de forma directa a la mort d'en Fabián”.

El 7 de gener dos agents es van presentar a la perruqueria de la mare d'Á.S. i se'l van endur detingut: 1,90 d'alçada i 19 anys, el veí del portal de davant, el que “li deia negre de merda” —recorden amics d'en Fabián—, el que “un dia el va apuntar amb un punter làser des de la finestra i el va instar a pujar a casa seva” —segons declaracions de testimonis—, amb el qual “en una ocasió en Fabián li va pegar per defensar el nom de la seva mare” —recorda la Margori.

El presumpte culpable, detingut, va reconèixer haver pegat a la víctima

Les preguntes dels policies, porta a porta, van remoure el fang: “El van apallissar”, “diuen que algú el va pegar”. Fins que van arribar a un testimoni —“protegit”— dels fets. Un noi que passava per allà amb la moto i que actualment “és a la presó per complicitat en un altre delicte”. Va ser ell qui va veure l'agressió: “Li va trepitjar el cap al terra”, va declarar. Va ser ell qui va portar en Fabián fins a casa seva, a escasses illes d'allà. Qui li va suggerir que anés al metge. Qui el va deixar allà malferit, abans que entrés per la porta i se n'anés directament a la seva habitació.

Á.S, “nerviós” quan va anar a comissaria, no va voler declarar. La seva mare va acabar per baixar a parlar amb els veïns del bloc: “Segur que va ser un accident, un mal cop, diuen que va ser un atac de cor…”, expliquen que els va dir. Avui Á.S. —“que va reconèixer davant el jutge haver pegat a en Fabián però va assegurar que van tenir convulsions perquè va topar amb una vorada”— continua passejant pel veïnat, tot i que —asseguren— “abaixa la mirada” en les trobades fortuïtes. Està a l'espera de judici per un presumpte “homicidi imprudent”, del qual ningú no va parlar “per por”, per l'omertà del barri.