Tomás Gómez, el líder que va reduir el socialisme madrileny al mínim

Tomás Gómez (Enschede, Holanda, 1968), la gran esperança que havia de retornar el PSOE als seus millors temps a la Comunitat de Madrid, feu del PP els últims 20 anys, ha acabat destituït després de reduir els socialistes a la mínima expressió. “Resulta que el remei ha estat la nostra malaltia”, sentencia un destacat dirigent de Madrid, membre de l'executiva regional del PSOE madrileny (PSM). La seva forma personalista de fer política a Parla, on va ser l'alcalde del 1999 al 2008, el va portar a ser secretari general del PSM després de les seves devastadores victòries en les eleccions municipals del 2003 (75,35% dels vots) i el 2007 (74,43%) i ha provocat aquest final abrupte. “Es va seguir comportant com en els seus temps d'alcalde absolut i això el va perdre, allunyat de tot i de tothom”, opina una de les seves persones de confiança, “fidel però cada vegada més allunyada”.

La falta de credibilitat a Ferraz ha forçat la sortida de l'últim baró socialista nomenat per José Luis Rodríguez Zapatero. Els mateixos dubtes que aquest matí li han traslladat, amb les males expectatives als sondejos i el desgast causat pel sobrecost del tramvia de Parla, el deute milionari que va deixar i els efectes col·laterals d'escàndols de corrupció com Púnica, ja les havia plantejat la direcció de Pedro Sánchez.

El resultat ha estat sempre el mateix, amb Gómez enrocat. Impossible el diàleg. Negant l'evidència. Aferrat a la seva última possibilitat com a polític: ser o no ser el president de Madrid, com el seu cercle d'entusiastes del PSM, el tomasismo, donava per segur després de la dimissió d'Esperanza Aguirre el setembre del 2012. I després de les vacances d'estiu del 2013. La confiança arribava fins a tal punt que fins i tot hi va haver els qui van considerar la possibilitat de referir-se a ell com a “president” en públic. “La prudència es va imposar, per sort”, reflexiona un altre integrant de l'executiva regional del PSM. I tota aquesta seguretat va desaparèixer amb les europees del maig passat, en què el PSOE va obtenir menys del 19% de vots a la regió. El pitjor revés de la seva història. Com a mostra, el PSOE va ser el partit més votat en només 20 municipis madrilenys.

Gómez va atribuir la caiguda a Alfredo Pérez Rubalcaba —a qui va reclamar primàries obertes a la ciutadania per després no aplicar-se la mateixa exigència—, aliè als qui li retreien que tenia el seu percentatge de responsabilitat per la seva dedicació al líder intern, atent a la menor dissidència, mentre descuidava la ciutadania. No obstant això, les urnes reflecteixen la decadència dels socialistes a Madrid durant la seva etapa. Amb Gómez com a secretari general, el PSOE ha obtingut a les europees del 2009 el suport del 35,61% dels votants (48,58% el PP); el 26,27% a les autonòmiques del 2011 (51,73%); el 26,05% a les generals d'aquest any (50,97%)… Un ritme que va decréixer fins al 18,94% de les eleccions al Parlament Europeu (29,88%), quatre punts menys que la mitjana nacional del PSOE.

S’havia aferrat a la seva última possibilitat com a polític: ser o no el president de Madrid

“En els últims anys han marxat milers de militants descontents, propiciant, paradoxalment, que augmentés el control de Tomás”, apunta el secretari general de l'agrupació d'una de les principals urbs madrilenyes. Dels 30.000 militants que va deixar Rafael Simancas —a Gómez li va faltar temps per exigir que deixés de ser el secretari general del PSM després d'obtenir el 33,46% de les paperetes en les autonòmiques del 2007, o el que és el mateix, 990.473 vots; quatre anys després, ja amb l'exalcalde de Parla al capdavant, el PSOE es va desplomar fins als 786.297 vots (26,27%)— es va passar als 15.000 actuals… I baixant.

“Aquestes xifres, que podrien semblar pèssimes, a Tomás li basten i li sobren. Després de tants anys com a secretari general, li van facilitar que no se celebressin primàries davant dels dos rivals que es van atrevir a fer-li front aquesta vegada, i que es van veure incapaços de reunir els avals exigits”, assenteix un altre càrrec socialista que, com molts d'altres, eren partidaris de Gómez fins que van deixar de ser-ho. Si escau, “la gota que va fer vessar el got” va ser el gir extrem que va fer donant suport a Pedro Sánchez, un dels seus enemics íntims, en les primàries socialistes dies després d'afirmar que aniria “fins a la fi del món” amb Susana Díaz. Però la presidenta d'Andalusia no es va decidir i Gómez es va reinventar fent empipar un sector del tomasismo, que va ignorar les seves ordres i va donar suport a José Antonio Pérez Tapias. Així i tot, amb el seu gest cap a Sánchez, fet i fet guanyador, Gómez va guanyar temps i va allargar la seva supervivència fins a la seva caiguda definitiva.

De tracte complicat, gairebé sense cap relació amb els portaveus d'IU i UPyD a l'Assemblea de Madrid, Gómez deixa en la política madrilenya i en els diferents graons del PSOE més enemics que amics. Molts cadàvers pel camí i molts comptes pendents. Sobretot a les seves files. Amb el seu guàrdia de corps limitada al que dins del PSM es coneix com “el gineceu”, un món de dones amb l'excepció del diputat Eusebio González Jabonero. El matriarcat el formen Maru Menéndez (secretària d'organització dels socialistes madrilenys), Trinidad Rollán (la predecessora de Menéndez com a número dos), Inés Paredes (cap de Gabinet, al seu costat des dels primers passos en política a Parla) i Rosa Alcalá, també de Parla i esposa de Wilfredo Jurado, el regidor d'Urbanisme de la ciutat entre el 2003 i el 2007, època que coincideix amb el projecte i desenvolupament del tramvia, i actual advocat del PSM.

La seva possible imputació amb 11 edils més dels dos Governs socialistes de Parla que el 2006 i el 2009 van aprovar sengles increments pressupostaris de 41 milions —el cost total de la infraestructura es va disparar als 256 milions, inclosos els interessos a pagar fins al 2037— va originar un problema inesperat al mateix Ferraz: Gómez va col·locar Jurado com a vocal de la Comissió Federal d'Ètica i Garanties, dins de l'organigrama que Pedro Sánchez va estrenar a finals de juliol com a secretari general del PSOE.

“Això significa que una persona que pot ser imputada per prevaricació i malversació de fons públics, que la policia investiga pels seus vincles amb l'exdirector general de la concessionària del tramvia, ha decidit en temes tan sensibles, per exemple, com l'expulsió dels càrrecs socialistes que van fer servir les targetes black de Caja Madrid… Si imputen Wilfredo, què els direm?”, raona un alt càrrec de Ferraz. Gómez va eludir la petició d'imputació en no acudir a la junta de govern del 2006 en la qual es va aprovar part del sobrepreu. L'encara alcalde va justificar la seva absència al·legant que es trobaria en algun col·legi cantant nadales perquè era Nadal.

En les eleccions europees va aconseguir quatre punts menys que la mitjana nacional del PSOE

La seva marxa anima un PSM que està en el seu moment més baix i deixa el PP sense el seu “principal actiu polític” a poc més de tres mesos de les eleccions del 24 de maig . A la primera planta de Génova, seu del PP de Madrid, i a l'Executiu d'Ignacio González coincideixen a lamentar la seva “pèrdua” després d'una legislatura calamitosa pel PP que, malgrat la retallada 4.000 milions d'euros i fiascos com el d'Eurovegas, no descarta tornar a governar. Fins i tot en minoria, beneficiat per la fragmentació de l'esquerra. “Que [Gómez] no marxi, que no marxi, que ens duri fins a les eleccions, o com a poc fins que es publiquin les llistes dels partits al BOE i ja no hi hagi marxa enrere…”, creuava els dits un conseller del Govern de González la setmana passada. “Déu escanya però no ofega, com ens demostra cada dia amb Tomás Gómez”, afirmava un altre pes pesant del PP. I què n'ha dit Esperanza Aguirre: “Tomás és del millor que ens ha passat”. Fins que ha deixat de passar.