El Niño s’anima al Bernabéu

El futbol és tan sibil·lí que a Mandzukic, que havia de ser titular, el va tombar una grip, i Fernando Torres, el seu relleu, el Niño que mai no havia aconseguit marcar a Chamartín en sis visites, ho va fer, ja d'adult, en un tres i no res. Va trigar 50 segons en el primer temps i 32 en el segon. Un vaticini impensable fins i tot pel parroquià matalasser més devot. Torres va convertir el partit en una missió a Mart per al Madrid, que entre gol i gol va aixafar l'Atlètic contra la seva porteria. Els de Simeone van abaixar el cap i no es van treure els grillons fins al doblet del Niño, que va deixar el Bernabéu abans que es complís l'hora de partit. El Madrid ja estava fulminat i l'Atlètic, com ja gairebé és costum els últims anys, en sabatilles a cal veí, amb Torres entronitzat en el retorn al niu i Arda, el seu substitut, adormint la pilota, tan menyspreada pels seus fins llavors.

Mentre els blanc-i-vermells es fregaven els ulls amb Torres en el primer sospir del xoc, tampoc no haurien profetitzat els madridistes que a Pepe, tot un centurió, li pogués la candidesa. El central va disputar com un enze una pilota dividida amb Griezmann, el francès va ficar gas cap a l'àrea i el seu servei el va estampar Torres a la xarxa. No va ser una rematada senzilla: un cop amb l'esquerra i amb Sergio Ramos a un pam. El gol va deixar el Madrid al peu de l'Himàlaia, però no es va rendir i amb la seva fe congènita durant una hora va interpretar més bon partit que el seu rival. De manera inconcebible, l'Atlètic va voler abaixar la persiana amb més de 90 minuts per davant. Es va cuirassar davant Oblak i, per moments, va fer la sensació que patia un atac de pànic. Amb tres gols d'avantatge, la llegenda blanca, tota la seva èpica en nits de remuntada, li va caure al damunt. El madridisme, en combustió, havia preparat a consciència una altra nit de por escènica. Al carrer, quan gairebé treuen a coll l'autobús de l'equip, i a la grada, amb els merescuts honors a Cristiano i la seva Pilota d'Or.

Com si tant attrezzo l'hagués fet tremolar, no va dissimular l'Atlètic, que va encastar en defensa fins i tot Torres i Griezmann, que, fins a l'1-2, excepte en l'episodi del gol inicial, van passar el primer acte a la balconada de la seva àrea. El Madrid carregava amb tot el regiment, amb els laterals, Carvajal i Marcelo, com a extrems. Amb Ramos i Pepe atrinxerats en territori enemic. Era un monòleg blanc, però els d'Ancelotti, nuats per l'ansietat, es van entossudir en el bombardeig permanent de centres laterals a l'espai aeri que tan bé controlen Godín i Miranda i la seva tropa. Al Madrid, encomiable per la seva abnegació, li va faltar pausa i alguna rematada llunyana que obligués la saga visitant a sentir-se amenaçada per via terrestre. L'Atlètic només l'emboscava en el perímetre de la seva porteria i no jugava, només buidava. No hi havia futbolista blanc-i-vermell a qui li importés que la pilota patís un esquinç. Gairebé va embocar CR, però el va frustrar Mario. Però va aparèixer Ramos, que, com saben més bé que ningú els centrals de l'Atlètic, no s'arruga mai. Va caçar una pilota per l'espai, Oblak va fer un gran paper en la seva atropellada sortida i taules en el marcador.

Malgrat l'1-1 al descans, el Madrid havia aconseguit que ningú no el donés per despatxat. Des de temps molt remots no hi ha equip que se senti fora de perill a Chamartín, territori tantes vegades èpic. Amb tot disposat per a un altre període d'emocions, novament va irrompre Torres. I, una vegada més, amb Griezmann com a auxiliar. El francès va agrair una pífia de Ramos en la passada, es va citar amb el Niño a la zona vermella de Navas i Torres va definir com un àngel després d'asseure Pepe. Puntual el madrileny i notable Griezmann, a qui Simeone ja ha fet metabolitzar fins al moll de l'os que en el seu futbol cal posar-hi el coll. Ho va fer el francès, quan va haver de remar enrere i quan l'Atlètic va deixar anar corda. El Madrid, després del seu colossal esforç, ja era a la lona. Li va sobrar la frustració d'Isco, que es va passar de rosca en una lletgíssima trompada a Gabi. A l'equip d'Ancelotti només li quedava acceptar sense remei la garrotada, per més que la Copa no sigui el seu trofeu favorit. Per al Madrid és inquietant la crescuda de l'Atlètic, que continua sent un enemic de primer nivell, no només el Barça. Tan competitiu aquest Atlètic que fins i tot un gol de Cristiano després de l'enèsim centre de Bale va resultar irrellevant. A la nit de Cristiano s'havia colat Torres.