El fracàs de la votació presidencial aboca Grècia a les urnes al gener

L'envit del primer ministre conservador, Andonis Samaràs, en avançar dos mesos la votació parlamentària per triar president, l'ha deixat sense cartes, i fins i tot sense Govern. Els grecs acudiran a les urnes el 25 de gener en unes eleccions legislatives avançades després que ahir fracassés al Parlament, en tercera ronda, la designació del conservador Stavros Dimas com a cap de l'Estat. Malgrat el rebuig del 58,2% dels ciutadans, que preferirien haver-los evitat, els comicis que tindran lloc d'aquí a un mes són un mirall en què es miren grecs i estranys, ja que d'aquests pot sortir un Govern presidit per l'esquerrana Syriza, al capdavant dels sondejos amb el 28% de suports. Les eleccions generals s'haurien d'haver celebrat el juny del 2016.

La seva seria la primera victòria de l'esquerra a Grècia –el socialista Pasok no compta: fa anys que està instal·lat al centreesquerra–, i la primera d'un partit antirescat a la UE, que contempla amb inquietud l'hipotètic Govern d'una formació radicalment oposada a les draconianes condicions de la troica i partidària de reestructurar part del deute, i fins i tot d'una gran conferència europea semblant a la de Londres del 1953, que va alleujar una part dels pagaments imposats a Alemanya després de la guerra. Syriza recorre sovint al símil de Grècia com un paisatge de postguerra –devastat per sis anys de recessió, un país on els ciutadans són un 40% més pobres que el 2008–, i en aquesta línia d'antiausteritat van anar les primeres declaracions ahir, a la sortida de la cambra, d'Alexis Tsipras, el seu líder: “Amb la voluntat de la nostra gent, la política d'austeritat serà en breu cosa del passat” a Grècia. “Ja ha començat el futur”, va afegir.

Malgrat la derrota, Samaràs seguia mostrant ahir un cert optimisme. “Crec fermament que prevaldran les forces proeuropees i les altres partidàries de les reformes estructurals que necessita aquest país. Sóc molt optimista sobre aquest tema, és l'única sortida”, va declarar, mentre l'habitual brega política del país s'elevava a l'enèsima potència, exacerbada per aquesta conjuntura inèdita: el radical canvi de rumb en el poder.

Amb poca diferència entre els dos durant les últimes setmanes, els sondejos situen els conservadors de Nova Democràcia (ND) en segon lloc amb el 25% dels vots, si bé una enquesta divulgada aquest dilluns xifra en sis punts la diferència entre Syriza (29,9%) i els conservadors (23,4%). Cap d'aquestes quantitats permetria la majoria absoluta, motiu pel qual es preveuen ardus pactes, i això que les enquestes són des de fa setmanes tan volàtils com creixent la crispació. De fet, el més serè després de l'anunciat cataclisme polític ha estat el candidat a president, Stavros Dimas, que a la seva sortida de la cambra ha assegurat que s'esperava el resultat, i que l'ha encaixat amb la mateixa serenitat amb la qual, ha subratllat, espera que “tots treballin pels interessos de Grècia en aquests moments crítics. Grècia és el que ens uneix”, ha afirmat, en referència a una dràstica bipolarització entre els que miren a Brussel·les, com el bipartit ND-Pasok, i els que miren a Syriza.

Les comparacions d'aquesta amb Podem com a força que amenaça el sistema polític tradicional i el bipartidisme obvien que el partit de Tsipras es reconeix inequívocament d'esquerres (en la línia d'Esquerra Unida a Espanya), mentre que la formació de Pablo Iglesias prefereix una indefinició ambigua. Syriza (sigles gregues de Coalició de l'Esquerra Radical) és una formació nova –com a partit es va constituir el 2012–, però amb experiència política i que ha tocat totes les tecles, des dels governs locals fins al Parlament o l'Eurocambra, o fins i tot, des de les eleccions locals del maig, el govern d'Àtica, la regió més important de Grècia i la que concentra més vots.

Els seus orígens es remunten a principis de la dècada del 2000, quan grups i moviments d'esquerra van fundar una aliança que agrupava des de socialdemòcrates a marxistes, verds o trotskistes, en l'òrbita de l'eurocomunisme i als antípodes del Partit Comunista grec (KKE, molt ortodox), amb el qual defensaven un procés de diàleg i unitat que no s'ha substanciat ni se substanciarà. El KKE mai acceptarà ser soci de Govern de Syriza; a banda que les enquestes li donen poca volada.

Syriza no va assumir aquest nom fins al 2009, i en les eleccions d'aquest any, guanyades per majoria absoluta pel Pasok, va aconseguir el 5% dels vots i Tsipras va ser escollit diputat. El desenvolupament del partit va ser discret fins al 2012, quan, cavalcant els efectes de la crisi, es va convertir en la principal força d'oposició (26,9%, 71 escons). El desgast del bipartit, que ha aguantat dos anys i mig en el poder, i la deterioració de les condicions de vida –un atur superior al 25% i que arriba al 50% entre els joves; un terç de la població sota el llindar de pobresa; tres milions de persones sense cobertura sanitària normalitzada– ha servit en safata a Syriza la victòria, i ha encoratjat la creació de petits partits que poden ser claus a l'hora de formar Govern al gener.

A aquestes formacions, entre les quals destaca To Potami (El Riu), que va donar la sorpresa en les europees del maig en aconseguir dos escons malgrat haver estat fundat dos mesos abans –una analogia més amb Podem–, se sumarà el nou partit de Iorgos Papandreu, que està previst que es presenti aquest dimarts. L'hemorràgia interna del Pasok, del qual Papandreu, primer ministre fins a la tardor del 2011, va sortir defenestrat per la vella guàrdia, ja és incontenible, amb un 5% de suports en els sondejos. Tant com la vendetta que pot esclatar en el si de ND contra la pirueta mortal de Samaràs en avançar la votació presidencial. Una aposta forta que ha col·locat Grècia, un altre cop, a la corda fluixa.