Leo, l’heroi atípic
Messi escapa a l'estereotip d'estrella i només aspira a ser una persona normal
La nit que Leo Messi va batre el rècord de Zarra com a màxim golejador de la Lliga, es va abraçar a la pilota amb la qual hi havia marcat tres punts i va fer broma amb els seus companys mentre es projectava a l'estadi un vídeo d'homenatge. Quan va abandonar el camp ja no se'n va saber res més fins que va batre un altre rècord: el de màxim golejador de la Champions. A Messi no li agrada parlar en públic. Amb prou feines va articular una paraula davant un Camp Nou ple a vessar després de guanyar la Champions i la Lliga, el 2011: “Vaig prometre que parlaria... sóc aquí. No tinc res a dir-vos…”, va balbotejar.
Una cosa semblant va viure al vestidor de l'Argentina durant el Mundial de Sud-àfrica. “Va estar dos dies pensant què podia dir. Al final va dir alguna cosa, però es va travar perquè no sabia com seguir”, relata Verón a Messi, el llibre de Leo Faccio. Tampoc no ho va fer a Mestalla fa uns dies, quan va rebre l'impacte d'una ampolla llançada des de la graderia. Li va saber greu. Però no va protestar. Ni tan sols després de veure targeta groga per perdre temps. “Ell no dramatitza. Sempre vol continuar jugant. No li interessa una altra cosa”, diu des de Buenos Aires el periodista argentí Ezequiel Fernández Moores.
Tothom sap qui és Messi, com es perfila des de la banda dreta i voreja l'àrea per posar a prova l'esquerra i el porter de torn. Però poca gent el coneix. Un dels qui millor ho fa és Faccio. “Messi”, diu, “és un heroi atípic”. I s'explica: “Estem acostumats a les estrelles, però ell té una vida privada que sembla impermeable a la seva vida pública. A Leo no se'l reconeix quan surt al camp. Juga al Barça, però viu a Rosario”. Encara que la seva argentinitat no admet dubtes, sí que hi ha compatriotes que en dubten. “Maradona és pura extroversió. Messi és l'oposat: a part de ser un geni del futbol, només vol ser una persona normal. A l'Argentina hi ha molta gent que encara venera la imatge guerrera de Diego i a qui no li atreu la de líder silenciós de Messi. No li perdonen que no hagi guanyat res amb l'albiceleste”, explica Fernández Moores. I tanca: “Bregar amb la pressió d'haver de guanyar sempre exigeix molt”.
“Juga al Barça però viu a Rosario”, diu Faccio, autor d'un llibre sobre el jugador
Messi sempre ha estat precoç: va debutar als 17 anys amb el Barcelona a la Lliga i als 18 amb la seva selecció. I va patir, especialment al seu país. Marcelo Roffé, psicòleg de la selecció juvenil, va provar de generar-li confiança, explica Faccio. Però a l'absoluta tot és més complex. “La selecció genera exitisme. En els juvenils mai no es va esmentar la paraula campió”, va revelar Roffé al periodista argentí. Durant el Mundial de Sud-àfrica, Messi es va confessar a Marcelo Sottile, del diari Olé, que es preguntava per què el geni del Barcelona no feia gols amb l'Argentina: “En les eliminatòries no era jo. Em dolia arribar al meu país i que diguessin que no sentia la samarreta”. Últimament s'especula amb les causes dels seus vòmits en alguns partits, cosa que li molesta —“Se li pregunta pels vòmits, per temes extraesportius. Que li parlin de futbol que és el que li agrada”, diu el president del Barça, Josep Maria Bartomeu—; i se sap que està contrariat pel litigi amb Hisenda: no entén per què altres esportistes van poder pactar una solució i ell ha d'anar repetidament als jutjats.
El misteri que l'envolta quan es treu les botes dóna motiu a múltiples suspicàcies
El Messi que es va descobrir a Roffé ocultava la seva ambició sota una personalitat humil. A diferència de la falta de lideratge que un dia li va atribuir Maradona, el psicòleg va veure-hi un noi guanyador, amb aspiracions. La seva timidesa, sovint, confon els qui intenten desentranyar qui s'amaga darrere del personatge. Qui és aquest noi que de petit necessitava “una ventríloqua de sis anys”, aquella companya de classe de la qual parla Faccio en el seu llibre, per comunicar-se amb la mestra; aquest que porta tatuada a l'esquena la cara de la seva mare i que dedica cadascun dels seus gols a la seva àvia Celia. Aquest que, segons les paraules de Verón, “quan s'ofusca no et mira als ulls”. Aquest que es diverteix jugant en línia a la Play, ja que li fascina jugar contra nois de tot el món: “De vegades s'enfaden en els partits perquè començo a tocar la pilota cap a enrere perquè passi el temps i és aquí quan em putegen”, explicava entre rialles a TyC Sports en una de les poques entrevistes que ha concedit. Aquest que “en la rutina de casa seva es fica al llit quan no se li ocorre res millor a fer”, explica Faccio.
El misteri que l'envolta quan es treu les botes ha donat motiu a tot tipus de teories i suspicàcies. S'ha especulat, fins i tot, amb un possible autisme. “Intentar enquadrar la seva conducta en una patologia és injust, a més d'erroni”, apunta Faccio. L'última teoria, basada en l'observació del jugador, descarta qualsevol tipus de trastorn de l'espectre autista i incideix en unes capacitats cognitives extraordinàries per explicar com i per què és capaç de fer el que fa en un camp de futbol. Del que fa a la casa seva se'n continua sabent molt poc.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.