Records del professor Duverger

La mort, aquest 17 de desembre, amb 97 anys, del professor Maurice Duverger, m'evoca els records de quan vaig ser alumne seu, del 1960 al 1962. Duverger procedia del camp del dret, a la universitat de Bordeus, però va anar derivant cap a un àmbit aleshores nou, el de la ciència política, fins a desembarcar amb aires renovadors a la Facultat de Dret i Ciències Econòmiques i Polítiques de la Sorbona de París, a la plaça del Panthéon. En aquesta facultat abundaven els fills de magistrats i advocats, i l'ambient era més aviat dretà. Hi dominava el sindicat estudiantil de dretes, mentre que a la veïna Facultat de Lletres, a la plaça Richelieu, manava el sindicat d'esquerres i l'ambient marxista preludiava la revolta estudiantil del maig del 68. Jo era gran, en comparació amb els condeixebles. Duia arreu l'hàbit benedictí, amb caputxa i tot.

A l’Institut Catholique, on seguia algunes matèries, em deien devotament mon Père; a la conservadora Facultat de Dret, on feia els cursos de doctorat, em tractaven respectuosament de monsieur l’abbé i a la revolucionària de Lletres, on estudiava psicologia social, simplement, era monsieur. Però enlloc no hi havia ni clericalisme ni anticlericalisme. Quina diferència amb la Universitat de Barcelona, on havia estudiat del 1945 al 1950, militaritzada, dogmatitzada i controlada pel SEU de Pablo Porta, que apallissava els dissidents!

A la conservadora Facultat de Dret, els catedràtics s'adreçaven a l'aula revestits de la toga i precedits d'un appariteur (bidell). Duverger prescindia de la toga i de l'appariteur. Pressentint la tempesta que esclataria el 68, deia i repetia que la universitat francesa estava irremissiblement podrida.

Aquell curs de doctorat versava sobre dretes i esquerres a la França contemporània, però era l'ocasió d'explicar la noció de dretes i esquerres i, més generalment, d'iniciar en la ciència política i en els seus mètodes. La seva tesi, o la seva hipòtesi de treball, era que a França hi ha una retòrica patriòtica vinculada a la revolució francesa, però repassava la història contemporània i arribava a la conclusió que, llevat d'uns comptats i breus períodes, sempre han manat les dretes.

Duverger prescindia de la toga a la universitat. Pressentint la tempesta que esclataria el 68, deia que la universitat francesa estava irremissiblement podrida

A classe sovint feia digressions sobre problemes polítics actuals. Ell, de jove, havia sigut de dretes però havia evolucionat cap a l'esquerra. Quan algú li va retreure aquest canvi, va respondre que més valia això que a la inversa, començar de jove a l'esquerra i acabar a la dreta, que és el més freqüent. Admirava el radicalsocialista Mendès-France. Un dia va confessar que no era partidari de nacionalitzar les empreses; més valia que els amos en conservessin teòricament la propietat, però que l'Estat, amb mesures fiscals i administratives, els dictés què havien de produir, què no convenia emprendre, influís en els salaris i imposés una sòlida seguretat social i encara, amb els impostos, se'ls quedés una part important dels beneficis per finançar una redistribució de la riquesa en forma de serveis.

Sobre dretes i esquerres, que era el tema del seu curs, recordo sobretot aquesta sentència: “Quan algú diu que actualment la diferència entre dretes i esquerres ja no té sentit, no en dubteu: és de dretes, i molt de dretes!” Deia que hi ha alguns criteris característics d'aquesta contraposició; per exemple, les dretes prefereixen l'ordre a la justícia, i les esquerres opten per la justícia abans que l'ordre. Però hi ha, històricament, criteris que són característics d'una època, i poden canviar. Al segle XIX, l'antisemitisme caracteritzava les dretes; entrat el XX, per obra entre altres raons de l'holocaust, ha sigut al revés (i pel meu compte afegiré que, més recentment, la qüestió palestina ha tornat a invertir els criteris). Explicava que la guerra d'Espanya havia polaritzat a França dretes i esquerres fins arribar quasi a una guerra civil, i que en aquell context una esquerra catòlica francesa va prendre consciència de la seva identitat.

No sempre es detecta fàcilment l'orientació dretana o esquerrana. Va organitzar un seminari en el qual cada alumne havia d'estudiar un cert període d'un diari o revista, amb el mètode de l'anàlisi de continguts, i registrar quins valors propugnava i quins contravalors combatia. Així, unes publicacions que es declaraven independents, i que a primera vista ho eren, descobrien amb tota evidència el seu partidisme.

Ocasionalment va dir un dia que les idees polítiques que difícilment es modificaran en el futur, ens són inculcades a l'escola primària, a la classe d'història nacional, que és on ens ensenyen qui són els bons i qui els dolents del nostre país. Això passa a França, que té claríssima i indiscutida la seva identitat nacional. Pensant en Catalunya, on la situació és molt més complicada, em feia descobrir la importància decisiva del sistema escolar, que marcarà fortament no només l'orientació política, sinó també la nostra pertinença nacional.

A classe, i en el seu llibre Metodologia de les ciències socials, donava molta importància a les entrevistes personals. Va acceptar el meu projecte de tesi sobre Unió Democràtica de Catalunya durant la República i la guerra civil, a base sobretot d'entrevistes amb els dramatis personae encara vivents. Anys més tard, vaig demanar al professor Jiménez de Parga, que també havia sigut deixeble de Duverger i feia traduir i publicar les seves obres, si m'acceptaria aquella memòria per al doctorat a Barcelona. Va respondre: “Duverger el va aprovar? Tradueixi-la i queda acceptada”.

Hilari Raguer és historiador i monjo de Montserrat.