El Papa, en estat de gràcia

La clau és en el poder. Els moralistes del segle XVII sostenien que el poder és un hàbit que es perd només amb la mort. Joseph Ratzinger, en canvi, va sentir que la seva incapacitat per exercir-lo l'estava asfixiant i, en un gest desesperat —l'únic crit d'un home que mai va alçar la veu—, va decidir deixar-ho. Jorge Mario Bergoglio no tindrà aquest problema. Li encanta el poder. Vol exercir-lo. I, per si no fos poc, des de Buenos Aires va tenir prou perspectiva per contemplar què passa al Vaticà quan dos papes consecutius —Joan Pau II, durant la seva llarga malaltia, i Benet XVI, per la seva incapacitat per manar— deixen el destí de l'Església en mans d'una Cúria abstreta, enfrontada entre si, a mercè dels instints mundans. Per aquest motiu, al marge que s'estigui més o menys d'acord amb els seus plans, ja ningú dubta al Vaticà que l'hoste de 78 anys que, cada matinada a dos quarts de cinc, encén el llum de l'habitació 201 de la residència de Santa Marta, resa durant un parell d'hores, diu missa a les set i esmorza després amb molta gana, està disposat a fer servir tot el seu poder per canviar l'Església.

Com ho aconseguirà, quan, amb el suport de qui, per quina ruta, fins a on, continua sent una incògnita. Perquè, a diferència d'extramurs, on el crèdit de Francesc no para d'augmentar des de la seva elecció fa un any i mig, en el petit Estat regna un cert desconcert. No van ser pocs els que van somiar que, més enllà dels gestos —la creu de plata, les sabates gastades, el cotxe petit, la renúncia al luxós apartament papal—, Francesc acabés entrant en la cleda dels papes, que claudiquen davant d'una burocràcia pesada, plena de compromisos, lligada a la història i a la doctrina. Es van equivocar. Bergoglio va arribar sol i continua pràcticament sol. Ningú sap amb certesa qui —al marge de les coses pràctiques que li soluciona el seu secretari, Fabian Perocchio— forma l'equip del Papa, en qui confia a cegues.

Un alt càrrec del Vaticà admet, entre admirat i sorprès, que Bergoglio sembla tenir mil micròfons amagats o disposar d'una legió de confidents: “És increïble. S'assabenta de tot. De vegades crida a algú i li pregunta: m'han dit que no estàs d'acord amb això que he dit, digues-me per què, tal vegada jo estigui equivocat... Imagina't com et quedes, de xocat. Ja se sap que els papes no vénen amb llibre d'instruccions, cadascun és d'una manera, aquí tens el carisma extravertit de Karol Wojtyla o la timidesa intel·lectual de Joseph Ratzinger, però Jorge Mario Bergoglio és un cas apart, encara per catalogar. Quan intentem esbrinar per on vindrà, ja fa estona que ha passat”.

“De vegades crida a algú i li pregunta: em diuen que no hi estàs d'acord, digues-me per què, tal vegada estigui equivocat”, explica un alt càrrec vaticà

A l'altre costat del telèfon, la periodista argentina Alicia Barrios no es pot aguantar el riure. És amiga del “pare Jorge” des de fa molts anys i no li estranya el desconcert del Vaticà. Ella sí que té una explicació. “És una persona que desperta empatia. Tots l'estimen i tots van a explicar-li coses, i quan dic tots són tots, incloent els guàrdies suïssos o els funcionaris. Però una cosa és ser popular, carismàtic, que la gent t'estimi, et canti un tango o et regali un pastís d'aniversari, i una altra molt diferent és exercir el lideratge. El pare Jorge és un líder i exerceix com a líder. Això és el canvi. I és el que, tal vegada, la gent no s'esperava”.

Un diplomàtic del Vaticà assenteix. Quan, poques hores després de la seva elecció, a l'aula Pau VI, davant de centenars de periodistes de tot el món, Bergoglio va dir allò de “com m'agradaria una Església pobra i per als pobres”, no van ser pocs els que van pensar —hi ha qui encara ho creu— que no era res més que d'una frase bonica, un desig nascut per no complir-se, un maquillatge tal vegada útil per tapar les arrugues, però no les ferides.

Ja es comença a veure que no és així. Dos alts càrrecs del Vaticà que, sota secret estricte de confessió, han parlat per a aquest diari reconeixen que el canvi ja està en marxa; “encara que de vegades actuï saltant-se els protocols establerts i provocant per això alguna reacció contrària”. La raó per a un comportament així d'expeditiu, segons la seva amiga Alicia, és que el Papa sap que no té ni un minut per perdre: “No el veig quan sigui vell de Papa. No crec que s'eternitzi en el càrrec, que el seu sigui un papat llarg. Fonamentalment, perquè a ell li agrada manar. Ell exerceix el comandament. I no deixarà que ningú mani per ell. Li agrada conduir, estar pendent de tots els detalls. Els discursos els escriu ell mateix, i amb molta antelació. Li agrada fer-ho, és doctor en Lletres i un poeta de la Bíblia. El pare Jorge —jo continuo dient-li així— no llegeix res que no hagi escrit. Per això té pressa. Sap que ha de canviar l'Església i que ha de fer-ho ara”.

És la mateixa sensació que hi ha dins del Vaticà. Es pot dir que Jorge Mario Bergoglio actua en dos nivells. Un és el públic. Les declaracions. Els viatges. Les arriscades iniciatives entre les quals destaca la trobada entre palestins i israelians al Vaticà o la reeixida mediació entre els EUA i Cuba. En un temps en què la fama és tan efímera com un missatge de 140 caràcters, que la maquinària mediàtica necessita constantment herois nous i d'un sol ús, el Papa —el cap de l'Església catòlica!— continua un any i mig després de la seva sorprenent elecció instal·lat en la llista dels personatges més valorats, dalt del pedestal de les notícies més llegides. Un bon exemple és la seva visita recent a Estrasburg. El llarg i intens discurs va ser interromput constantment pels aplaudiments dels europarlamentaris. Però no de tots alhora. Quan arremetia contra el sistema econòmic mundial, els privilegis i la casta, un sector aplaudia d'allò més i l'altre callava o ho feia amb timidesa. Però quan parlava a favor del “respecte a la vida des del moment de la concepció”, es girava la truita. L'estat de gràcia mediàtica de Bergoglio fa que tots escoltin el que volen escoltar i no s'incomodin pel que no els convé. “L'actriu Virna Lisi, morta el dijous”, diu una font, “va anunciar fa uns anys un dentifrici en el qual es veia el seu somriure espectacular i una llegenda que explicava: amb aquesta boca pots dir el que vulguis! Al Papa se li pot aplicar. Si algun dels seus antecessors hagués dit algunes de les coses que diu ell, s'hagués muntat un gran escàndol”.

L'altre nivell d'actuació del Papa es produeix a recer dels ulls del gran públic, però no és menys transcendent. Un dels alts càrrecs del Vaticà ho resumeix amb un parell de frases: “L'Església està canviant. Només cal veure el cas d'Espanya. Està canviant el perfil de les seus dels arquebisbats. Ja ho ha fet a Madrid, València, Saragossa, Badajoz… I estan a punt de canviar la de Granada, Barcelona, Burgos. En un any haurà canviat set o vuit arquebisbes. L'opinió que té de la jerarquia eclesiàstica espanyola és molt dolenta. Perquè no tenen gran formació i ni tan sols són pastors. Si es té en compte que el 2015 es jubilen 15 bisbes, que els substituirà per gent de la seva confiança i que a Roma farà el mateix —al febrer hi ha un consistori i es produiran nous nomenaments—, en quatre anys haurà canviat el perfil del proper conclave…”.

“Li encanta ser capellà. I està complint el seu somni de capellà sent Papa. Ara té poder”, explica la periodista argentina Alicia Barrios

No es tracta, per tant, només del seu pontificat. Bergoglio sent que les pedres sobre les quals està edificada l'Església amenacen d'acabar en ruïna, i ha començat a anar per feina per canviar-les davant de la perplexitat del Vaticà. “Està decidit”, diu una altra font, “a descentralitzar la Cúria romana, posar-la al servei de les conferències episcopals, reduir els dicasterios [ministeris] i el nombre de cardenals, constituir un gabinet de Govern i donar-li veu als fidels. No vol que només opinin els que estan a dalt del pastís —els bisbes, els cardenals—, sinó també els que sofreixen els problemes reals. El tema de portar l'Església a la perifèria ho farà rigorosament”.

Des de Buenos Aires, la seva amiga Alicia Barrios diu que no li sorprèn. I ho explica: “El secret és que li encanta ser capellà. I està fent realitat el seu somni de capellà sent Papa. Els capellans es frustren perquè no tenen poder, ara Francisco és un capellà amb poder. La prova que està fent realitat el seu somni se li veu a la cara, és feliç. Hi ha qui diu que ha canviat. No és veritat. Manté el sentit de l'humor, continua fent bromes”. Fa uns dies, el cardenal alemany Gerhard Müller, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i un dels més poc inclinats a l'obertura, li va explicar a Bergoglio que, com a arquebisbe emèrit de Ratisbona, havia de cavalcar en una processó. El Papa li va contestar: “Pobre cavall”. Al gegant Müller el desconcerta la broma de Francesc. Algunes vegades perquè no l'entén, i unes altres perquè li sembla impròpia d'un Papa.

Durant el recent sínode sobre la família, Francesc va voler que cada sessió s'obrís amb un testimoniatge. N'hi va haver un que va ser especialment impactant. El dels australians Ron i Mavis Pirola. Van explicar que uns amics seus que havien educat els seus fills en la moral catòlica es van trobar amb un problema el dia que, un d'ells, els va dir que volia assistir al sopar de Nadal al costat del seu company gai. No sabien què fer. D'una banda, els havien educat en el rebuig. Per una altra, era el seu fill. Després d'escoltar el testimoniatge, el capellà Bergoglio, vestit de Papa, va demanar als bisbes i cardenals que busquessin una solució.

El que va sortir d'aquella discussió va ser un gran desacord i retransmès entre el sector més tradicional i aquell que, en sintonia amb Francesc, vol obrir la porta a les noves famílies. El Papa sap que els propers mesos seran durs. L'hoste de l'habitació 201 té el repte difícil d'usar el seu poder per canviar el rumb de l'Església. Si pot ser, sense trencar-la.