Nit d’estrelles al Camp Nou

El Barça ataca o defensa, ha deixat de jugar a futbol, o almenys juga d'una manera diferent a com solia quan manaven els migcampistes, perquè la seva idea del joc col·lectiu ha perdut pes davant el poder dels seus davanters: Neymar, Luis Suárez i Messi. Van marcar tots tres i els blaugrana es van apuntar una victòria molt estimulant per la categoria del rival, fins ahir invicte; per l'escenari, pocs com el Camp Nou; i per l'entitat del torneig, la Copa d'Europa. El Barça entrarà en el sorteig de vuitens amb avantatge, com a primer del seu grup, després de protagonitzar una meritòria remuntada davant el PSG: 3-1, tancat per l'omnipresent Luis Suárez.

Al Barça no l'anima més ambició que la de guanyar partits, un rere l'altre, no vol transcendir ni marcar estil, convençut de moment que el fi justifica els mitjans, i més a la Champions. Els blaugrana disputen molts partits en un, muden segons les circumstàncies, actuen en funció del marcador, només condicionats per Messi, novament definitiu, decisiu a l'hora de convertir un enfrontament molt perillós en una victòria reparadora, molt agraïda per a l'autoestima del Barça. Els futbolistes acostumen a patir perquè resolguin les estrelles: Messi, Neymar i Suárez.

De vegades fins i tot fa la sensació que Luis Enrique es diverteix més amb les alineacions que amb els partits, convençut que la sort del seu equip passa sobretot per la seva capacitat de sorpresa. Absent per sanció Alves, el Barça va prescindir de sortida dels laterals i va jugar amb els quatre centrals en nòmina, els dos mitjos centre i els tres davanters de sempre, els únics fixos davant qualsevol rival, també davant el PSG. El tècnic asturià va recuperar un desplegament molt barcelonista en les situacions extremes des dels temps de Cruyff: el famós 3-4-3. La interpretació de Luis Enrique, no obstant això, va ser molt sui generis, més aviat un popurri allunyat de la ideologia blaugrana per l'absència de migcampistes, sobretot de Xavi, suplent amb Jordi Alba i Rakitic.

Sense Alves, sancionat, el tècnic va prescindir de laterals i va recuperar el 3-4-3

La novetat va ser la posició de Messi, ressituat com a interior, mentre que Pedro i Neymar obrien el camp i Luis Suárez exercia de 9. L'equip es va garantir més bon control, una de les seves penalitats a París, i a canvi es va desajustar a estones en la pressió, una concessió excessiva davant un contrari que es distingeix pel seu futbol de transicions ràpides, i va perdre inicialment desequilibri, més que res perquè li costava que Messi entrés en acció. Activar el 10 era tan vital com auxiliar l'indefens Mathieu, enfrontat a un excel·lent extrem com Lucas Moura. Així es va veure en el 0-1, quan el brasiler va centrar per a Matuidi, la deixada del qual va caure als peus d'Ibrahimovic, infal·lible per primera vegada com a visitant al Camp Nou, terminal en la seva rematada sense parar davant Ter Stegen.

Nuat en atac estàtic, el Barça va trobar alleujament en els canvis d'orientació de Mascherano i la puixança de Luis Suárez. Una pilota llarga de l'argentí va acabar als peus de l'uruguaià, que es va treure un excel·lent centre creuat per a l'arribada al segon pal de Messi. Igualat el marcador, els blaugrana van reeixir en les possessions i en la recuperació, en la disputa de les pilotes dividides, cada vegada més virils davant un rival físic i tàctic, a gust amb els duels individuals que plantejava la saga de tres del Barça. El partit va esdevenir preciós per igualat i emocionant, impossible perdre detall al Camp Nou.

L'equip blaugrana ataca o defensa, ha deixat de jugar a futbol

Malgrat el sofriment de Mathieu i la descol·locació de Busquets, incapaç de comprendre el jeroglífic de Luis Enrique, els dos equips intercanviaven cops i ocasions (Moura i Suárez), fins que Neymar va entrar en joc: 2-1. El brasiler va conduir de forma sobirana una pilota robada a Motta i abans de trepitjar la balconada de l'àrea va clavar un xut dur i ajustat a mitja altura impossible per a Sirigu. Els errors estructurals, no obstant això, continuaven sense ser corregits, de manera que va augmentar la sensació de sofriment del Barça, de perill del PSG, sempre ben enfocat a partir de Lucas Moura.

Els embolics es van succeir a l'àrea de Ter Stegen. Bartra no parava de treure pilotes i Mascherano acovardia i corregia. El xoc es va posar tan difícil per al Barça que a Luis Enrique no li va quedar més remei que canviar de pla amb el marcador a favor: va posar una defensa de quatre amb Bartra de lateral i van entrar a escena Rakitic i Xavi. Luis Enrique recorria als migcampistes per recuperar el control del joc i Blanc feia entrar davanters a la recerca del 2-2. Els canvis van alleujar el Barça, que va recuperar la seva millor versió quan Xavi es va associar amb Messi, definitiu en l'acceleració del 3-1.

L'equip que va acabar el partit no tenia res a veure amb el que l'havia començat i, no obstant això, el Barça va cantar victòria a l'inici i al final, primer a partir de la paciència i l'esforç, moments en què semblava cremar-li la pilota, i després per mitjà del talent, redimit pels cops de les tres estrelles, terminals en un partit de màxima exigència, just quan protagonitzaven les portades de la premsa d'Europa. El Barça és conseqüent amb un pòster ocupat per Neymar, Messi i Luis Suárez, un gol per cap contra el PSG.