La cinquena màfia d’Itàlia

El triangle era perfecte. En un vèrtex, un antic terrorista d'extrema dreta conegut amb el malnom el Borni des que va perdre un ull en un enfrontament amb la policia, un tipus esmunyedís, capaç d'infondre prou temor per no haver de fer servir la violència. En el següent, un empresari sense escrúpols, d'orígens esquerrans i molt ben connectat amb la infanteria de l'hampa després d'haver passat una llarga temporada a l'ombra per l'assassinat d'un vell soci.

Ja només faltava tancar el triangle amb un polític, o un grup de polítics, amb la capacitat de desviar tones de diners públics cap a una nova organització mafiosa més subtil que les altres quatre que ja operen a Itàlia, totes aferrades a les arrels del sud, als codis, a l'honor, a la família i a aquest ritual escènic de sang i trets que a la Roma descreguda ja no és tan necessari. És així com, gairebé inadvertida a força de ser-hi, va anar creixent una cinquena màfia sense nom que només ara, després de l’atac per la policia, ha estat batejada com a Màfia Capital.

Dimarts passat, a primera hora del matí, moltes preguntes velles –hi ha màfia a Roma?, per què està tan bruta i és tan caòtica la capital d’Itàlia?, per què els fons destinats a acollir immigrants i refugiats no són mai suficients?– van començar a tenir resposta.

La policia va arrestar 37 persones i n'està investigant 76 més

Una operació policial engegada per la fiscalia de Roma i executada per agents dels Carabinieri (la policia militaritzada italiana) permetia detenir 37 persones sota l'acusació d'associació mafiosa, corrupció, extorsió i blanqueig de capitals. La fiscalia va informar que 76 persones més són investigades.

Els polítics implicats rebien pagaments de 700 a 15.000 euros al mes

Als detinguts els van confiscar béns i diners en metàl·lic per un valor superior als 200 milions d'euros. Entre ells destaquen els noms de l'anterior alcalde de Roma, l'exfeixista Gianni Alemanno, fins fa molt poc membre del partit de Silvio Berlusconi, i d'altres figures rellevants de la política i l’Administració local i regional. Uns de dretes i altres d'esquerres, perquè no era la política la font més important dels seus neguits ni tampoc dels seus ingressos. Tots units pel seu paper protagonista en un llibre de tapes negres en què la secretària d'un delscaposanava anotant, amb la precisió d'un vell comptable, cadascun dels pagaments que feia la trama mafiosa als polítics. Des de 700 euros mensuals fins a 15.000. Una maquinària de corrupció molt ben greixada gràcies a la qual els dos personatges principals de l'organització –l'exterrorista Massimo Carminati i l'empresari Salvatore Buzzi– obtenien contractes suculents de l’Administració local.

L'alcalde "marcià" ja no va amb bicicleta

P. O., Roma

Una vegada coneguda la poderosa xarxa criminal que operava a Roma, guanya més rellevància una imatge senzilla que fins ara es produïa gairebé diàriament al centre de la ciutat. L'alcalde, Ignazio Marino, elegit en les files del Partit Democràtic (PD) de Matteo Renzi, arribava cada matí a un cafè de la plaça de Sant Eustaqui, a pocs metres de casa seva, deixava la bicicleta a la porta i feia un esmorzar ràpid. Ho feia gairebé sempre sol, o més aviat aïllat per uns conciutadans que veien en ell el ciutadà estrany que sens dubte és: un cirurgià prestigiós a Nova York –com tants altres italians que es veuen forçats a emigrar per triomfar en la seva professió– que un dia decideix tornar al seu país per intentar canviar-ho.

Després del cafè, Marino, seguit per un parell de policies municipals també amb bicicleta, anava cap al seu despatx al pujol del Campidoglio esquivant el trànsit envilit per la falta de civisme, els clots heretats del seu tèrbol predecessor i, sobretot, els desagradables tolls d'escepticisme dels qui, fins i tot havent-lo votat, no es van arribar a creure mai del tot que Marino, "un marcià a Roma", segons la seva pròpia definició, vencés sobre el descoratjament i la corrupció heretada.

Ara se sap el perill que corria. La seva figura prima pedalejant entre els luxosos cotxes oficials aparcats en doble fila als voltants del Senat ja no es veurà més. Les mateixes autoritats que ara mateix valoren la possibilitat de dissoldre el seu Ajuntament per infiltració mafiosa, han decidit posar-li una forta escorta perquè consideren que les màfies –ferides però no mortes– el volen fer callar. Marino intentava canviar la seva ciutat amb l'exemple, a cop de pedal. No va poder ser.

No tenien manies de res. La infinitat de cooperatives –la major part formades per expresidiaris– que controlava Buzzi servien tant per recollir les fulles de la tardor com per reciclar les escombraries o per gestionar els centres d'acollida d'immigrants o els camps per a nòmades. "Amb els immigrants", arribava a reconèixer un dels detinguts en una de les moltes converses interceptades per la policia, "es guanya més que amb la droga".

El mètode per acumular una immensa fortuna encara per quantificar era vell: manipular les concessions municipals, inflar els costos, justificar amb factures falses el que van robar a romans i immigrants.

La filosofia també és pròpia de la màfia, però embolicada en la sofisticació que a Carminati –exterrorista i exsicari de la mítica Banda de la Magliana, però també aficionat a les obres de Pollock o Warhol– que li agradava exhibir juntament amb la seva ferocitat. Carminati explica així la seva tasca mafiosa de mediació entre el poder i el crim: "És la teoria de la Terra Mitjana. Els vius són a dalt i els morts a baix. I nosaltres som al mig. Perquè en aquest món de la Terra Mitjana tots es troben. Als del món de dalt els interessa que algú del món de baix els faci coses que no pot fer ningú, i aleshores tot es barreja".

Es barreja tant que, des del dimarts, Roma viu en el desconcert. Fins ara se sabia que hi havia corrupció. I repetides operacions policials havien deixat constància que la Camorra napolitana, la Cosa Nostra siciliana, la temible 'Ndrangheta calabresa i també la més modesta Sacra Corona Unita –de Puglia– tenien alguns tentacles a la capital.

No es coneixia, en canvi, ni l'existència d'una autèntica màfia local ni que hagués crescut com una enfiladissa abraçada als més solitaris palaus del poder.