Un papa que canti i no que bordi

Hi ha dies, pocs, en què el papa Francesc fa de papa convencional i entre la concurrència —incloeu el públic en general i la nombrosa premsa internacional que el segueix en els seus viatges— aleshores es produeix una certa sorpresa tacada de decepció. Les jornades en què, com el dissabte a Istanbul, Jorge Mario Bergoglio es dedica a parlar de l’Esperit Sant o de la carta de sant Pau als corintis es poden comptar amb els dits d'una mà. Des de la seva arribada a la cadira de Pere, precedida pel gran escàndol de les filtracions que va desembocar en la renúncia de Benedicte XVI, les intervencions del papa Francesc han tingut sempre un clar missatge polític de denúncia, ja sigui cap a dins de l’Església —contra el luxe, la pederàstia o la falta de misericòrdia— o cap al món que l’envolta. Els seus discursos encesos contra el sistema econòmic mundial, la falta d'atenció als immigrants o la necessitat d'una aliança, “més enllà de les armes”, contra el terrorisme islamista han atret una atenció mediàtica sense precedents. Però també un murmuri de desaprovació creixent, però poc audible, entre els sectors més conservadors de l’Església.

El dimarts passat, durant elvol de tornada d’Estrasburg, on Francesc va llançar una crítica ferotge al “tecnicisme burocràtic” d'una Unió Europea (UE) que veu “cansada i envellida”, un periodista li va preguntar si, d’acord amb les seves paraules, se’l podia considerar “un papa socialdemòcrata”. Bergoglio, apuntant un somriure, va contestar: “Estimat, això és reduccionisme! Jo no em sabria classificar en un costat o en un altre, però tot el que dic ve de l’Evangeli, que adopta la doctrina social de l’Església. Però gràcies per la pregunta. M'ha fet somriure”. Un somriure que, no obstant això, no tots comparteixen.

Els sectors més conservadors —que van traient el cap a través d’alguns blogs només per a iniciats— prefereixen un papa que canti les virtuts de Déu i de la seva Església i no un que bordi diàriament contra els pecats propis i aliens. O que, posats a criticar, ho faci contra els de la vorera del davant —parelles en pecat, unions homosexuals, religions tradicionalment antagòniques— i no, com Bergoglio fa sovint, contra les seves pròpies hosts. Una part de la Cúria —la que vivia feliç discutint sobre el sexe dels àngels als millors restaurants de Roma mentre, per posar un exemple, 30 milions de nord-americans abandonaven la fe catòlica en els últims anys— no s'esperava un papa, diguem-ho així, tan bel·ligerant. Un papa capaç de deixar a mans de la justícia civil clergues aficionats a blanquejar diners del banc del Vaticà —monsenyor Nunzio Scarano— o a aprofitar el seu prestigi sacerdotal per estafar ancianes i abusar sexualment de menors d'edat, com s'investiga ara a Granada.

Un any i mig després de la seva elecció, l'actitud del papa Francesc cap a la seva Església i cap al món segueix aixecant onades d'admiració entre tothom, però també un mar de fons cada vegada més identificable després que, durant el passat sínode sobre la família, Bergoglio demostrés que no és tan sols un constructor de discursos bonics o d'imatges històriques —com la d'ahir, en què es va inclinar i fer beneir pel patriarca ortodox Bartomeu I—, sinó un papa disposat a canviar l’Església.