Glòria a Biosca i gràcies a Cruyff

No sé ben bé per què, hi ha vegades que els periodistes no parlem d’una persona amb un trajectòria reconeguda i elogiable fins que no en surt l’esquela als diaris. La seva mort mediàtica s’allarga, pròpiament, des que es retira fins que se’n publica la necrològica. Aleshores tothom parla de la seva transcendència i del seu llegat, s’expliquen les històries que es van silenciar en vida, com si fos pecat recordar les seves aventures, bones i dolentes, pròpies d’una figura que mereix una pàgina o un reportatge als mitjans de comunicació. Aquest és el cas de Gustau Biosca, amic de Kubala i César, protagonistes de partits solemnes i també de festes majúscules a la Penya Solera que un dia va presidir Nicolau Casaus.

Biosca va ser un fenomen, a la taula, al llit i al camp, admirable perquè s’ho feia amb la Lola Flores i perquè era un gentleman a l’estadi de les Corts. Ja sé que va acabar llegint la Bíblia, va treballar per a Núñez i va tenir sort d’una dona com la Roser. No hi fa res, ben al contrari, però molts l’admiraran també perquè li agradava el flamenc, sabia beure, feia contentes les dones i jugava molt bé a futbol. La seva mort ens colpeix a la vegada que ens permet recuperar la mística de l’equip de les Cinc Copes, temps en què el Barça guanyava títols i futbolistes com Kubala, César i Biosca eren admirats com ara les estrelles del pop, gent mediàtica i alhora molt propera al poble.

Els millors equips del Barça són aquells que han transcendit al futbol, ni que sigui perquè el seu joc i la seva manera d’entendre la vida provocaven l’entrega incondicional de la gent del carrer. Parlem del Barça de Gamper, del de Samitier, del de Kubala, del de Cruyff o del de Guardiola, equips virtuosos, estimats per l’afició i respectats pels rivals, recordats per l’oda d’Alberti a Platko o el cant de Serrat. No és casual que el comiat de Biosca hagi sensibilitzat el barcelonisme, de la mateixa manera que hi ha hagut una extraordinària mobilització per la darrera pel·lícula sobre Cruyff. La gent blaugrana té molt bon gust, tant que sovint renega dels herois que han administrat el seu talent, com en el seu dia el mateix Johan, elogiat com a tècnic i discutit com a futbolista.

Els culers són molt punyeters i discriminatoris en l’elogi, acostumats a sentir-se amos del club i, com a tals, sempre disposats a mesurar el rendiment dels futbolistes com si fossin treballadors de la seva empresa. De vegades fa la sensació que mai no s’han sentit del tot seus personatges llegendaris com Maradona, Ronaldo o fins i tot Ronaldinho, al qual es recrimina que s’abandonés abans d’hora, sense tenir en compte que va treure el club del confessionari i la misèria a partir de l’alegria, motiu de sobres perquè fes el que li donés la gana. Per què sembla que molts barcelonistes aspiren que la vida castigui Ronaldinho per haver dimitit fora d’hora al Camp Nou?

La mort de Biosca m’ha fet pensar que, tal vegada, seria bo que un bon dia el club fes inventari de tots els futbolistes que han dignificat la samarreta blaugrana i pintés les parets del Camp Nou amb les seves fotografies, en lloc de posar-hi les hostesses de Qatar. El sectarisme ha estat una plaga que ha impedit una millor comprensió i expansió de l’univers Barça. I, per explicar la història, no hi ha un fil conductor millor que els futbolistes, sense necessitat d’esperar que es morin. Hi penso ara que se n’ha anat el Gitano Biosca i no tenim ni imatges i ni literatura, a excepció d’elogiables iniciatives particulars, que ens expliquin la seva obra, tan aplaudida pels qui el van conèixer.

Al Barça, prou lloat com a club, li fa falta ara reconstruir la seva història com a equip, un cop superat el victimisme i havent-se convertit en protagonista de la darrera època. El Madrid ha sabut construir un relat guanyador a partir de Di Stéfano, com si el futbol no s’hagués inventat abans de l’arribada de l’argentí, i el Barça s’ha entestat a discutir sobre la legitimitat del seu fitxatge en lloc de fer evolucionar el seu propi discurs a partir de figures com Biosca. No s’ha pas de deixar d’explicar la vida de Di Stéfano des del punt de vista blaugrana, però també estaria bé presumir, en lloc de renegar, d’aquells jugadors sobre els quals no hi ha cap dubte que es va edificar la vida i miracles del Barcelona.

El triomf de Messi, Ronaldinho, Guardiola i Cruyff difícilment hauria estat possible si abans no haguessin jugat al Barça personatges llegendaris com Gamper, Samitier, Kubala o Biosca. Hauríem de tenir-ho en compte mentre viuen i/o juguen bé o malament al Barça, que necessita parlar dels vius, i més en temps de difunts, de manera que la glòria hauria de ser compartida per Biosca i Cruyff, tots dos homenatjats aquesta setmana el mateix dia i a la mateixa hora, com si rivalitzessin en lloc de ser companys del mateix club.