Luis Enrique i la seva mala coartada

Van ser el PSG, el Reial Madrid i el Celta els que van tombar el Barça, no pas la premsa o l'entorn, que tampoc van jugar els pobres partits contra l'Apoel i el Màlaga. Va ser Luis Enrique qui va alinear Ter Stegen a París i va ser el tècnic asturià, i no un periodista de torn, qui va modificar el mig camp a Chamartín. El mateix Luis Enrique que no acaba d'acomodar Luis Suárez en l'onze titular i que se sorprèn que Mathieu s'estranyi de jugar de lateral al clàssic. El mateix que, amb intenció o sense, aixeca sospites sobre Montoya i que, això sí, va dir no haver-se assabentat de l'actitud de Piqué a la banqueta durant la Supercopa catalana, només pendent del mòbil.

Va ser l'entrenador blaugrana qui va pensar tant en el clàssic que va voler tancar abans del compte el partit amb l'Ajax i gairebé s'emporta un ensurt. És el míster blaugrana qui no ha acabat de desencriptar les situacions de Vermaelen i Douglas, el quart lateral dret d'un equip que ja té Alves, Montoya i Adriano. Va ser el Twitter oficial del Barça el que va apuntar després del duel amb el Celta que els blaugrana feia fins a 56 partits de Lliga consecutius que marcaven almenys un gol al Camp Nou. I cal rebobinar una dècada per veure el Barça quart en la desena jornada.

Luis Enrique, com tot entrenador, és ostatge de les seves decisions, les bones, les dolentes i les regulars

Va ser Luis Enrique a qui van enxampar amb precs a Messi perquè acceptés una substitució i va ser el mateix preparador qui al juliol, durant la seva presentació, va proclamar: “En els meus equips el líder sóc jo”. Per això, és ell qui ha de respondre a les qüestions que inquieten els seguidors blaugrana. Luis Enrique, com qualsevol entrenador, és ostatge de les seves decisions, les bones, les dolentes i les regulars. Pot donar explicacions públiques o quedar-se mut, això depèn d'ell. Però si l'equip no funciona al camp, deixar anar que la premsa obrirà “la veda” per atiar-lo és una pobra coartada. Sobretot davant l'afició, més preocupada per qüestions futbolístiques que no pas pel que escrigui o comenti un o altre periodista. I, per descomptat, els seguidors tenen una altra visió del que és una “setmana simpàtica”, com va dir irònicament el míster davant d'una possible pluja mediàtica. Després de dues derrotes, el públic es preguntarà on és la diversió.

Luis Enrique no és el primer tècnic que pren els mitjans com l'enemic referent, la qual cosa pot provocar que en algun moment puntual es desviï l'atenció. Però no convé oblidar que el rival és al camp, o fins i tot pot ser que sigui al vestidor. Tot i que no ho cregui, l'asturià encara ha donat motius perquè es dispari la crítica. Fa dos mesos que ha començat la competició i encara ha d'encaixar les tecles, encertar la poció i pot ser que ho aconsegueixi perquè, ara com ara, no s'ha de dubtar de la seva capacitat. Mentrestant, és lògic que se li demanin explicacions, com a qualsevol gestor.

Ell és líder. O ho serà Mascherano en obrir la veda i subratllar després de l'ensopegada amb el Celta que l'equip no funciona?

La gent voldria saber com pensa adaptar el sistema a Suárez-Messi-Neymar. Si albira algun Di María com el que va fer quadrar un atac campió d'Europa amb CR, Benzema i Bale. I per què no troba una parella de centrals, o per què un dia Xavi, un altre Rakitic i el següent Rafinha. Qüestions futbolístiques, no d'Estat. Si encara és aviat perquè es descarreguin les tempestes sobre ell, ho és més encara perquè Luis Enrique s'esmunyi a costa d'un enemic imaginari que no té res a veure amb les seves ordres, les bones i les dolentes. Les de l'última setmana i les que donava quan Bravo era imbatible, Munir il·luminava i Messi congeniava amb Neymar.

Ell és líder. O ho serà Mascherano en obrir la veda i subratllar després de l'ensopegada amb el Celta que l'equip no funciona?