Els jugadors recuperen el clàssic

Hi ha partits d'entrenadors i partits de jugadors. El clàssic que es disputa aquest dissabte al Bernabeu (18.00 hores, Canal+ Liga i Gol T) torna als futbolistes. Primer perquè al Madrid governa un president que ha decidit que sigui així saturant la plantilla de mitges puntes i fent gairebé inviable la gestió estratègica d'un entrenador el gran mèrit del qual consisteix a fer que la tropa se senti còmoda exercint tasques que li resulten estranyes. Després perquè el Barcelona ha tornat als dubtes existencials. Qüestionat Xavi, el model es difumina. L'única certesa és Messi i el seu soci Neymar.

El partit més popular del món va ser durant una dècada objecte d'un rigorós control tàctic per part d'entrenadors obsessius que, en un bàndol o un altre, van influir de forma determinant en el curs dels esdeveniments. Aquesta tendència va incloure tècnics de pas efímer, com Capello, però sobretot Guardiola i Mourinho, dos ordidors meticulosos que, amb diferent finalitat, van acabar condicionant les conductes col·lectives d'homes entregats a executar. L'aire estava tan impregnat de l'esperit dels dissenyadors que es parlava d'equips “en construcció”.

Estic preparant sorpreses. Sense pressió. Amb felicitat”, diu Ancelotti

Fins ara el Madrid i el Barcelona han exhibit automatismes heretats d'una època d'idees extremes. Això es va acabar aquest estiu amb el traspàs d'Alonso del Madrid i l'arribada de Luis Enrique al Camp Nou. El panorama que s'obre és desconcertant. Cap dels dos equips preserva l'estil que el va caracteritzar. Cap ha definit la seva nova identitat. Superada la noció del clàssic com a conflicte ideològic de transcendència —possessió enfront de contraatac—, falta el partit. El partit que enfronta les millors plantilles que existeixen.

Res resumeix millor aquest període que l'aparent superficialitat del pla del Barcelona. Si per alguna cosa s'ha distingit el club català en els últims anys és el seu caràcter resolt i avantguardista. Des del 2004 el Barça va prendre la iniciativa, convidant el Madrid a interpretar el paper de la reacció. Xavi Hernández va ser el bruixot de la tribu. El líder que va unir generacions i projectes. El millor migcampista espanyol de sempre. Algú cridat a retirar-se a casa seva. Però el Barça deriva cap a la disgregació. Els dubtes de Luis Enrique no poden justificar-se en l'edat de Xavi (34 anys). Que el jugador estigués a punt d'emigrar a Qatar per ser rellevat per Rakitic parla de la perplexitat de l'home que ocupa la banqueta. Disposat a determinar quin vol que sigui el seu equip, el tècnic es mostra vacil·lant.

L'alineació del Barça ja no es pot recitar de memòria. Les incògnites són estructurals i afecten totes les línies. En defensa no se sap si jugarà Piqué, o Mascherano, o si Mathieu ocuparà el lateral esquerre. Al mig, torna Busquets, però queda per resoldre la presència de Xavi o Rakitic, o tots dos alhora. Al davant, és incert que Luis Suárez jugui d'inici.

Luis Enrique alterna dubtes i sospites. Sospita, i amb raó, que aquest Madrid li pot arrabassar la pilota i pressent que seria la perdició del seu equip. “Em preocupa que ens discuteixin la possessió, i les contres. A nosaltres ens interessa tenir controlats els partits. Si accelerem és per sorprendre en un determinat moment. Però volem tenir la pilota més temps que ells”.

Em preocupa que ens discuteixin la possessió. Ens interessa el control”, reconeix Luis Enrique

L'entrenador del Barça albira un canvi radical en l'esquema del Madrid. Alguna cosa es mou a Chamartín. L'al·luvió de mitges puntes —Isco, James, Modric, Kroos, i fins i tot Benzema— exaltat per la lesió de Bale ha alterat el comportament de l'equip. El perfil dels jugadors ja no els permet esperar enrere el contraatac. Per evitar que l'equip es parteixi, Ancelotti ha ideat un nou pla. Un programa que no pretén tant condicionar la conducta dels seus jugadors com fer que se sentin confortables per expressar la seva vocació de control i passada.

Per primera vegada en molt de temps el Madrid sortirà a intentar tenir la pilota més que el seu rival. Sense el victimisme d'altres temps, sense complexos. El caràcter d'Ancelotti, que sembla que no mana però predisposa al treball, desdramatitza i inspira confiança en un moment crític de la temporada. La derrota deixaria el Madrid a set punts del seu màxim rival. “És una felicitat preparar aquest partit”, va dir aquest divendres el tècnic, que va semblar que es reia dels seus propis dubtes. “No tinc pressió i estic preparant sorpreses. Ho vaig fer l'any passat i no em va sortir bé, però m'ha sortit bé moltes altres vegades. Pot ser que posi un migcampista i tregui un davanter, o tregui un migcampista i posi un altre davanter”.