Una golejada contra l’angoixa

Davant d'un Luxemburg feble, Espanya, angoixada aquests dies, va jugar dos partits. El joc col·lectiu va guanyar, com era d'esperar, malgrat alguns moments d'incertesa. I ho va fer amb professionalitat, prenent-se el matx com una cita important, tot i que era un adversari de quarta. Aquesta vegada ha estat un bon entrenament amb senyals optimistes per a la renovació que està en curs: van obtenir bona nota els pretorians que resisteixen i els joves que demanen pas. Entre uns i altres hi ha Diego Costa, protagonista del segon duel de la nit. El seu repte, empipat com estava amb Diego, amb Costa i amb el món sencer, va ser tota una altra cosa, i va ser molt més viu. De sobte, amb la Roja per bandera, el jugador del Chelsea es va convertir en un malson per al rival. Golejador destacat a la Lliga, i encara més en l'arrencada de la Premier, mai no li havia costat tant a un davanter marcar amb la selecció espanyola. Enigmes del futbol, on tantes i tantes vegades el més lògic és la il·lògica. Des que va debutar el 5 de març passat, Costa ha trigat 515 minuts a fer diana. Poques vegades només un simple gol a Luxemburg ha pogut calmar tant al futbolista en qüestió i als seus mecenes a la Roja.

Després de la desfeta a Eslovàquia, Del Bosque va alterar el sistema i Espanya es va organitzar amb un 4-4-2, amb un mig camp en rombe, amb Busquets d'àncora, Koke a la dreta, Iniesta a l'esquerra i Silva connectant amb Diego Costa i Alcácer, que està fent mèrits de sobra per ser el jugador del mes. El més beneficiat d'aquest gir tàctic va ser Silva, que s'ho passa la mar de bé a la frontera de l'àrea. El canari es va moure amb llibertat, tant en les combinacions amb Iniesta com amb els dos davanters. Ingovernable per al radar arcaic dels luxemburguesos.

Vertebrat al voltant de Silva, durant la primera part l'equip espanyol va tenir una altra gràcia, res a veure amb la jornada de dijous passat. Per descomptat, l'oposició no va ser la mateixa. La UEFA programa aquestes eternes fases de classificació amb totes les portes obertes i el calendari s'emplena amb seleccions que amb prou feines estan a l'altura, ni tan sols com a teloners. Per aquest motiu en partits com aquest és gairebé obligatori posar equips com Espanya davant el seu mirall, mesurar-los per la resposta amb si mateixos, no en funció de l'adversari. Partits que no et fan destacar, però poden ser una taca històrica, com ho van ser per a la Roja les derrotes del passat a Islàndia o Xipre, per exemple.

Al Gran Ducat Espanya s'ho va prendre seriosament, sense cantinflades. No és moment d'estar per romanços. Contra un rival que només tenia empenta, els de Del Bosque van utilitzar bé els espais, tant pel passadís central, com per les bandes, on Carvajal va ventilar bé l'equip. Les línies luxemburgueses es trencaven quan la pilota circulava amb geometria, arran de terra, o quan s'enlairava des de la posició de Piqué i Bartra, que superaven les barreres amb passades en llarg. Tot en ordre fins a l'últim instant.

Durant més d'una hora, Espanya es va rendir als peus de Diego Costa. No hi ha res pitjor que un golejador obsessionat amb el gol. Aquesta és la seva paradoxa. Un Costa encegat, a qui li va anar de meravella la presència de Paco Alcácer, que no ha necessitat anys de matrícula per saber com agitar les defenses, i Silva va acudir al rescat. La metamorfosi espanyola ha provocat que sigui precisament el canari el màxim golejador d'aquesta convocatòria.

Del segon gol se'n va encarregar Alcácer, que ha entrat a la Roja a l'inrevés que Costa, com una bala. Tres partits oficials i tres gols. Hi ha deixos de Villa en aquest davanter del València, que no només és un rematador didàctic, amb totes dues cames o amb el cap. Domina el desmarcatge i és un conqueridor de microespais. En va deixar constància en l'assistència a Silva, a la qual va arribar un peu abans que qualsevol altre dels defenses locals. I al noi, modest i terrenal, tot això no li ha ha pujat al cap.

Amb el marcador resolt, Espanya va baixar de nivell i va optar per gestionar els minuts que quedaven amb un sol objectiu, el triomf de Diego Costa, el partit que més se li havia entravessat. Fins que de rebot en rebot i amb una defensa luxemburguesa fent el préssec a l'hora d'evitar un fora de joc a l'àrea petita, Costa va rebentar la pilota contra la xarxa. Ràbia, molta ràbia després de set mesos d'una odissea pròpia d'aquests misteris que té el futbol. A aquesta Espanya tot li costa més, i l'hispanobrasiler ho ha pagat. Oberta la llauna, només cal esperar el Diego Costa de debò, que Del Bosque va retirar poc després de la seva estrena golejadora.

Amb la calma retrobada de Costa, va arribar l'hora dels nous, de Bernat i Rodrigo. Tots dos, amb Alcácer a l'inici de la jugada, es van fabricar el quart gol, obra del lateral del Bayern de Munic. Un bon símptoma, un gol de futur entre tres nouvinguts. En aquesta Roja no hi sobra ningú. Costa, els que arriben i els que vindran.