Boi Ruiz i els clàssics
E l conseller Boi Ruiz —que ho és de Sanitat, no d'altra cosa— declarava verbatim a les pàgines del diari Ara, referint-se a un suposat estudiant de Grec i Llatí de les universitats catalanes, que "si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". No entrarem a discutir si els estudis universitaris s'han de fer "per plaer" o "per força", perquè és una evidència que a ningú no se l'obliga a fer cap estudi universitari determinat.
Per contra, sí que discutirem dos aspectes d'aquestes declaracions que entren de ple en la indigència, per no dir la indignitat intel·lectual. La primera que cal senyalar és que no sembla que correspongui al conseller Ruiz parlar dels estudis de filologia, ni de cap altre estudi universitari: aquestes coses no formen part de les seves atribucions. El més probable és que el conseller digués allò perquè ho va sentir d'un altre conseller en el si d'una reunió de govern. El que sorprèn, llavors, ja no és tant la frase del conseller Ruiz com el fet que, quan va ser dita en veu alta en el si del govern —potser pel responsable d'Economia i Universitats?—, tothom va callar i no va sentir-se cap discrepància. Que un estol de consellers li riguin aquesta gràcia a un o altre company demostra que el govern català aplaudeix aquesta mena de consideracions perquè està integrat per uns polítics preocupats solament per les finances i el mercat, i molt poc per l'educació o per la cultura. Aquest "marc conceptual" —si és que els conceptes es poden mai forjar enmig d'una assemblea així— és el que hauria legitimat el conseller Ruiz a dir el que va dir.
"No sembla que el nostre govern tingui cap interès en la restauració de la memòria secular"
La segona cosa, lligada amb la primera, és que el govern actual de Catalunya, venut als corrents d'opinió que només poden sortir de persones amb un desconeixement absolut del que significa la fastuosa tradició filològica, històrica, artística i fins i tot política d'Occident, no és capaç d'entendre ni remotament que calgui gastar un sol euro en els estudis de cultures antigues, les quals, encara que determinen moltes de les nostres formes de vida, no serveixen per fer circular la força de treball ni les mercaderies arreu del continent, una de les poques vies de salut que presenta l'economia catalana en aquests moments. Igual que al conseller Ruiz li sembla inútil preparar filòlegs clàssics, li semblaran, a ell o a un altre, inútils, innecessaris, sobrers i intempestius els estudis de paleontologia, de teologia, de paleografia, de literatura polonesa, o d'història de Bizanci, per exemple. No parlem del que deu pensar de l'arameu, llengua, per cert, de Jesucrist.
Com que el govern d'Artur Mas també ha decidit deixar en un lloc residual el Memorial Democràtic que dirigia Miquel Caminal, hem d'arribar per força a una darrera conclusió: com ja fa temps que els passa als governs que han tirat pel camí mercantilista, utilitarista i neoliberal, sembla que a Catalunya ens espera, ben a la curta, una amnèsia institucionalitzada (George Steiner). El govern deu pensar que només cal preocupar-se —beneiteria inefable!— de les runes (no ruïnes) del segle XVIII trobades al subsòl del Mercat del Born perquè evoquen l'ocupació de Barcelona per les forces de Felip V, de la qual, tot comptat, va derivar una gran prosperitat econòmica pel país; i coses d'aquest caire. Totes les que remetin a un passat no manipulable políticament o aprofitable en termes d'economia i de mercat seran molt aviat abandonades a l'oblit i al son dels justos. Catalunya, llavors, veurà com, d'una banda, es perverteix la memòria pròpia —ja hi estem acostumats—, i, quant a la memòria secular que es troba a la base de la nostra cultura, mites, religió, costums i llengua (el llatí, per exemple), serà ofegada per les aigües del riu Lete, no banyada per les de Mnemòsine. Però que Boi Ruiz recordi les paraules de Ciceró, que no era ximple: "Quid est enim aetas hominis, nisi ea memoria rerum veterum cum superiorem aetate contexitur?", és a dir: "Què és la vida de l'home si, pel record del pretèrit, no se suma a les coses dels seus avantpassats?" (Orator, 120).
