"Jo no canto cap tango masclista"

El gran lletrista del tango Enrique Cadícamo va afirmar que Barcelona era la tercera pàtria del tango després de Buenos Aires i París, ciutats que coneixia bé. La frase s'ha anat repetint fins que ha quedat marcada en l'inconscient col·lectiu català com una veritat indiscutible. Sens dubte era cert quan Cadícamo va fer la seva rotunda afirmació, però en les darreres quatre dècades el tango s'ha anat diluint davant una realitat musical cada vegada més variada. Malgrat tot, mai va desaparèixer i ara sembla que torna amb força: cada vegada s'editen més discos i es fan més concerts o ballades de tango.

Una de les responsables que el tango hagi seguit viu a Catalunya és Elba Picó. Durant molts anys ha estat la veu del tango a la ciutat de Barcelona i ho segueix sent. Caricias de Mimi, recuerdos de Manón és el títol del nou disc que acaba de publicar la cantant argentina establerta a Barcelona. Tango íntim, proper i tràgic, carregat d'un dramatisme que contrasta amb la figura fràgil i tendra de la seva creadora. Com si Elba Picó fossin dues: la persona entranyable i familiar que viu la seva vida sense presses ni aclaparaments i la cantant que devora escenaris a cop de tragèdies i desamors.

El nou disc de la cantant argentina és tango íntim, proper i carregat de dramatisme

"El tango neix, com el flamenc, en llocs deixats de la mà de Déu, en ravals"

"Gràcies a Piazzolla encara seguim parlant de tango. Em vaig fer tanguera per ell"

Pregunta. Per què el tango està sempre envoltat de tragèdia?

Resposta. És la seva essència. Neix, com el flamenc, d'un estrip molt profund, en llocs molt deixats de la mà de Déu, en els ravals, entre els immigrants que havien deixat les seves pàtries i les seves famílies. El tango parla d'amors i desamors però, no obstant, aquesta no és la seva característica principal, és l'excusa per aprofundir una mica més en l'essència de l'existència humana, en el dolor d'aquesta existència. Aquest detall diferencia el tango del bolero. El bolero parla magistralment d'amors i desamors però el tango va més enllà, és més profund.

P. Hi ha boleros alegres i boleros tristos, però no existeixen tangos alegres...

R. N'hi ha, però pocs. No és una branca que s'hagi desenvolupat.

P. En canvi, el masclisme segueix impregnant els tangos, com a mínim els més clàssics.

R. Jo no canto cap tango masclista i en conec molts. N'hi ha, per descomptat, però hem de pensar que el tango neix i es desenvolupa en una època en què imperava el masclisme. Els millors tangos es van crear en la dècada de 1940 i la societat de Buenos Aires era molt masclista, tot i que també hi havia gent més progressista, com Homero Manci, que ja llavors es van desmarcar d'aquest corrent parlant del barri, de la gent, del dolor de viure i totes aquestes coses que conformen l'essència del tango sense caure en el masclisme.

P. Com es viu el tango a tants quilòmetres de distància?

R. Jo ja vaig venir amb aquesta càrrega al damunt. Ja cantava tangos a l'Argentina i, en instal·lar-me a Barcelona per raons personals, vaig estar una temporada apartada i pensant que no tornaria a cantar tangos ja mai més, per allò tan psicoanalista que un rebutja el que més vol. Però un dia vaig començar a cantar una altra vegada i el primer que vaig fer va ser cantar tangos.

P. Existeix un tango més europeu, diferent del tango argentí?

R. És lògic perquè, en el meu cas, m'han influït totes la vivències d'aquí, que són molt diferents de les que podria haver viscut a l'Argentina. En el meu disc anterior, Quedémonos aquí, vaig utilitzar un violoncel, un clarinet i una acordió en comptes del típic bandoneó. Això li donava un toc més europeu, sonava més francès.

P. Ara, encara que també hi han reminiscències franceses en el seu nou disc, l'ha gravat a Buenos Aires. Per què? R. La culpa va ser de Pablo Mainetti

[intèrpret de bandoneó i arreglista i director musical de l'enregistrament], que va viure molts anys a Barcelona i som molt amics. Un dia em va preguntar: Per què no graves un disc a l'Argentina? Dit i fet. Aquí no és tan fàcil trobar bons músics de tango, allà hi ha els millors i els més contemporanis, perquè aquesta és una música que evoluciona.

P. Com ha trobat el tango a Buenos Aires?

R. Des de fa alguns anys té molt bona salut. S'han creat escoles de tango, la mateixa universitat imparteix classes no només de música sinó de tot el que significa la cultura tanguera. Les institucions s'hi han implicat molt però no hi ha tants diners com aquí per fomentar la música local. El tango actual té el problema que s'ha utilitzat molt per atreure el turisme i els turistes busquen un tango més clàssic, menys compromès que el que es fa avui.

P. Parlant de l'evolució del tango, el nom d'Astor Piazzolla sembla inevitable. Vostè acaba d'interpretar la seva òpera María de Buenos Aires. Quines impressions li ha deixat?

R. Ha estat un honor! M'encanta Piazzolla i també les lletres d'Horacio Ferrer. S'ha criticat molt Piazzolla, però gràcies a ell encara seguim parlant de tango. Jo em vaig fer tanguera per culpa seva. La gent de la meva generació no volia cantar tangos perquè, sobretot les lletres, no ens tocaven però la música de Piazzolla representava tan bé el Buenos Aires d'aquesta època, els semàfors, la velocitat... i jo m'identificava perfectament amb tot això.

P. Ara han entrat altres revolucions en el món del tango, la més vistosa és la seva relació amb la música electrònica. Com veu aquests canvis?

R. A mi m'agrada. No tot és d'excel·lent qualitat, però... Si volem que el tango sigui una música viva i que evolucioni hem d'acceptar-lo. Els canvis són bons sempre que es facin amb respecte.

P. En el disc es nota un intent de simplificació. Per què?

R. La idea era fer un disc sense un grup estable perquè hi ha temes que queden més bonics en trio o duo. Jo sóc cantant de proximitat, de petits locals, m'agrada veure la gent i veure com reacciona, i en aquest ambient queda més íntim un tema només amb una guitarra o amb un bandoneó. A més, hi ha la part pràctica: no tots els locals poden pagar un quintet.

P. Es fa suficient tango a Barcelona?

R. Tots voldríem que se'n fes més, però se'n fa. Encara que locals com el Pastis, que cada setmana dedica una nit al tango, estan en perill per culpa de les protestes dels veïns. Espero que no acabin tancant el Pastis, ja que seria una gran pèrdua per a la ciutat perquè en locals com aquest es reuneix un públic molt variat. Al Pastis hi va gent molt punk i els encanta el tango, no sé quin tipus de connexions estableixen però em demanen cançons i les gaudeixen. N'hi ha una que els agrada molt, La última curda, allò que "la vida es una herida absurda" els encanta.