Dol i malenconia

Escrits metapsicològics

Sigmund Freud

Traducció i edició a cura

d'Antoni Vicens

Edicions 62

Barcelona, 2005, 251 pàgines

Articles, opuscles, assaigs i llibrots sobre la malenconia se n'han escrit un bé de Déu, per bé que Déu no sigui possiblement el causant d'aquest esbós de mal, sinó que tal vegada n'és una herba remeiera. Fa cosa de 10 anys l'editorial Sirmio va publicar un dels tractats més antics sobre aquest tema, el 'Problema XXX,1', de la Física d'Aristòtil, amb el títol El hombre de genio y la melancolía, que comença amb una famosa pregunta que és delícia per a tots els qui pateixen tal malura: "¿Per quina raó tots aquells que han estat homes d'excepció, ja pel que respecta a la filosofia, ja a la ciència de l'Estat, la poesia o les arts, resulten ser clarament malencònics?" Aristòtil dóna, en aquestes pàgines, l'explicació que s'adiu amb el llegat de la medicina antiga grega, Hipòcrates en especial, i afirma que la malenconia és una malaltia provocada per la "bilis negra", un dels humors de la medicina antiga i medieval, que vindria a ser com un estrany equilibri, difícil de compensar, entre el sec i el moll, el vent i la calma, la calor i el fred. Així ho afirma Ramon Llull al Llibre de contemplació en Déu, 39.2: "Les compleccions són quatre, so és a saber, còlera, sanch, fleuma, malenconia, la malenconia és seca per la terra e és freda per l'aygua". La teoria, com resulta evident avui dia, no se sosté des de cap punt de vista de la medicina científica, però va fer una fortuna extraordinària en tots els segles posteriors, fins ben entrada l'època moderna: d'aquí va sortir la teoria medieval i renaixentista de l'acedia, que és una de les més pròsperes en tots els tractats de medicina d'aquells segles. Només cal llegir, en aquest sentit, el llibre de Jackie Pigeaud, La Maladie de l'âme, París, 1981, o el més antic i prolix llibre de Robert Burton Anathomy of melancholia, que a Espanya va tenir el mèrit d'editar, entre moltes altres meravelles, l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (Madrid, 1997 i següents).

Aristòtil afirma que la malenconia és una malaltia provocada per la "bilis negra", un dels humors de la medicina antiga

Escoltar un malalt de tristesa i nostàlgia no és solament escoltar una persona, sinó tot un estat de la civilització

Una altra tradició, filla en aquest cas de la mitologia i no de la medicina antiga, suposa que són malencònics tots aquells que han nascut sota el signe astronòmic de Saturn: així, per exemple, Walter Benjamin no creia que fos malencònic a causa del seu geni (era modest, com escau als savis), sinó que estava convençut que el mal li venia ja per haver nascut sota aquest signe, ja per la presència irremeiable del geperudet, que tot ho esguerra, de la famosa llegenda dels alemanys. Susan Sontag va escriure un bellíssim excurs sobre aquest tema benjaminià: Bajo el signo de Saturno (Barcelona, Edhasa, 1987), una de les aproximacions a la figura de l 'studierende berlinès més perspicaces i intel-ligents que s'han escrit. En el terreny de les arts plàstiques, cap llibre no ha igualat Saturn i la malenconia, de Raymond Klibansky i Erwin Panofsky (Madrid, Alianza, 1991), del qual només és una ombreta el llibre de Marie-Claude Lambotte, Esthétique de la mélancholie (París, Aubier, 1984). En el camp de les ciències socials, a part l'enorme malenconia que traspuen tots els escrits apocalíptics del tombant dels segles XIX al XX -des del llibre de Léon Daudet Mélancholia (París, Bernard Grasset, 1928) fins a l'encara més reaccionari La decadencia de Occidente (Madrid, Espasa, 1998)-, hi ha un llibre de Wolfgang Lepenies, que no em consta que s'hagi traduït mai, d'enorme qualitat: Melancholie und Gesellschaft (Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1972). En el camp de les lletres, encara ens falta un bon estudi sobre la malenconia de Flaubert, que és, possiblement, l'home més malencònic i pessimista de tot el panorama francès del Segon Imperi; però en tenim més d'un sobre la malenconia de Proust, que invitava a aquest tractament més per aquelles famoses fotografies en què recolza la barbeta en una mà que pel contingut del seu llibre major, i un altre de Julia Kristeva inspirat en un vers famosíssim de Victor Hugo: Soleil noir: Dépression et mélancolie (París, Gallimard, 1987), llibre que l'autora em va dedicar amb unes paraules que hores d'ara em provoquen una gran nostàlgia: "Pour Jordi - en toute sympathie et vieille amitié": aquest "vieille" em mata i em corseca més com més passen els anys. Quant a la relació entre aquest mal i l'antropologia, hi ha un altre llibre de primera, el de Roger Bartra, fill d'Agustí, Cultura y melancolía; Las enfermedades del alma en la España del Siglo de Oro (Barcelona, Anagrama, 2001).

Cap d'aquestes aportacions, o escasses, han arribat a tractar el tema amb l'acuïtat que va fer-ho Sigmund Freud en un article famós de 1915, Trauer und melancholie, que ara Antoni Vicens publica, juntament amb d'altres articles freudians de metapsicologia, al llibre de què hem donat notícia a l'encapçalament d'aquest article. Només la Introducció de l'editor -membre fundador del Col·legi de Filosofia de Barcelona, que és una de les iniciatives sàvies més felices i productives que ha donat la ciutat els últims 30 anys; penseu, si no, en la carrera privada o pública que han assolit homes com el mateix Vicens, Rubert de Ventós, Eugenio Trías, Pep Subirós o Josep Ramoneda-, només aquestes 50 pàgines preliminars ja constitueixen una de les contribucions més intel·ligents i més didàctiques sobre l'evolució del pensament freudià que s'han escrit en llengua catalana. Com és sabut, la diferència que Freud estableix entre dol (Trauer) i malenconia resideix en el fet que el dol es té o es passa (i passa) a causa de la desaparició d'un objecte d'amor -una persona estimada, algú en qui s'ha dipositat una certa càrrega o investiment amorós-libidinós- que tot d'un plegat traspassa a l'altre món; mentre que la malenconia seria l'enyorança vaga d'un objecte d'amor igualment desaparegut, però que resulta molt difícil d'identificar, tant per al malalt com per al psicoanalista, fins al punt que, al primer d'aquests dos -esperem que la transferència no afecti de vegades també el psicoanalista, que ja podria ser, perquè se'ls veu sempre una mica consirosos i tristois-, aquest ensopiment, poques ganes de fer res, visió negativa del món i, sobretot, pulsió negativa dirigida contra un mateix (negació del fonament narcisista de la subjectivitat), porta els malencònics a convertir-se en un dels grans enigmes i una de les grans estratègies d'encastellament que mai no s'han vist al divan dels especialistes de la Cosa (mai tan ben dit, amic Vicens, que et dediques a escoltar hores i hores: ¿acabaran sent, els psicoanalistes, els únics homes i dones d'una ciutat que encara escolten de debò el discurs de l'Altre i el d'un altre?).

I encara hi ha una cosa que convé subratllar: és molt possible (ho diria Carl Schorske, autor del fenomenal Fin-de-siècle Vienna), que la inspiració per escriure aquest assaig sobre el dol i la malenconia li vingués, a Freud, del mateix estat en què la cultura vienesa i imperial es trobava durant els primers decennis del segle XX: aquest apaga y vámonos que es respirava a la capital d'Àustria-Hongria cap a aquells anys (i que ja havia donat, entre altres malenconies molt furioses, unes quantes de les simfonies de Gustav Mahler, com sap tan bé l'amic González Casanova, que va escriure un llibre esplèndid sobre aquest compositor) podria ser, en darrera instància, un dels estímuls secrets que van esperonar Sigmund Freud a l'hora de tractar aquest tema: perquè escoltar un malalt de tristesa, nostàlgia, depressió i totes les coses que hi tenen a veure, no és solament escoltar una persona, sinó tot un estat de la civilització, per molt que els psicoanalistes de la darrera fornada s'entossudeixin a creure que el subjecte de la psicoanàlisi és un tot en si mateix, ell i la seva memòria i la llengua que parla, i la societat o la història només el freguen molt lleugerament, metafòricament en especial. ¿No és cert que la teoria de la repressió freudiana també s'explica pel fet que les dames i uns quants homes que visitaven Freud al carrer de la Muntanya, a Viena, vivien en un temps en què les relacions sexuals eren no més complicades però sí molt més escadusseres i difícils que als nostres dies, temps en què ja no es carda la llana, sinó una altra cosa, pels descosits?

I acabem: el llibre inclou cinc articles més del mateix cicle o període de l'obra freudiana -entre ells l'article famós sobre la ja esmentada Repressió-, i el conjunt serveix per fer-se una idea magnífica dels fonaments teòrics de la teoria psicoanalítica, deixant a banda els aspectes clínics d'aquesta pràctica, que els conductistes i els farmacologistes d'avui dia es miren amb el riure sota el nas -quan no en fan escarni públic en nom de no se sap quins avenços de la química i de l'anatomia cerebral- mentre el món és ple de persones que, com escau als malencònics, corren tristos per la vida, decandits, sense saber d'on els ve aquest perjudici, i, el que és pitjor, pensant que és una malura com una gerra sense fons, sense remei i sempre plena, com el pou de les Danaides.