Sota els fanals de Picadilly Circus

TRES GUINEES

Virginia Woolf

Traducció i pròleg de Marta

Pessarrodona

Angle Editorial

256 pàgines. 18,50 euros

El 28 de març del 1941, Virginia Woolf es va posar l'abric, li va omplir les butxaques de pedres i amb aquest llast a la roba, i sens dubte amb un de molt més pesat a l'ànima, va caminar fins al riu Ouse, a Lewes, i s'hi va submergir per suïcidar-se. Havia nascut gairebé seixanta anys enrere, a Londres, el 1882.

S'ha atribuït al trastorn bipolar la decisió de l'escriptora de treure's la vida, però és difícil deixar de banda les circumstàncies en què va tenir lloc el decés: Europa era camp de batalla de la Segona Guerra Mundial i la casa que l'autora tenia a Londres havia estat destruïda pels bombardejos de l'Alemanya nazi, uns bombardejos en què havien perdut la vida més de 40.000 persones.

A 'Tres guinees', nou en català, Woolf lliga de manera clara religió i patriarcat amb feixisme

Tot just tres anys abans, el 1938, Woolf havia intentat contestar, en el seu assaig Tres guinees a la pregunta "Com evitar la guerra?" Òbviament, no va trobar la resposta adequada o, en qualsevol cas, no la van llegir tots aquells que la podrien haver impedit.

Tres guinees arriba ara a les llibreries, per primer cop en català, i en una edició que en podríem dir de luxe, tenint present que la traducció, excel·lent, i el pròleg són d'una escriptora, Marta Pessarrodona, qui, a més a més, és gran coneixedora del grup de Bloomsbury, al qual va pertànyer la Woolf. El llibre també inclou un nutritiu epíleg d'Elena Grau Biosca.

Woolf, una de les veus més interessants de la literatura anglesa del segle XX, ha estat reconeguda sobretot per les seves novel·les —Orlando, Al far, Les ones, entre d'altres— o, si parlem d'assaig, per la seva obra Una cambra pròpia, on defensava la necessitat que tenia una dona, si volia ser escriptora, de comptar amb diners i amb un espai per a ella sola. Sens dubte, Tres guinees té importants elements en comú amb aquest conegudíssim treball de la Woolf i són, bàsicament, aquells que parteixen de la base que les dones han de ser independents per poder aportar la seva mirada i, en aquest cas, la seva influència sobre la realitat —una influència que no pot estar mediatitzada pel mascle i pel matrimoni perquè, si ha de ser així, les dones preferim "senzillament dir-nos prostitutes i ocupar la nostra posició sota els fanals de Picadilly Circus" (pàgina 43). No en va, a Tres guinees Woolf relaciona d'una manera clara el patriarcat (i la religió) amb el feixisme —l'autoritarisme en totes les seves manifestacions— i no té pèls a la llengua a l'hora d'acusar els seus iguals de masclistes i de manipuladors.

Resulta trista i mobilitzant, la lectura d'aquesta obra. Trista, per la seva vigència absoluta —parla de la desigualtat de sous entre homes i dones quan fan la mateixa feina, proposa que les dones que es queden a casa amb els fills rebin un sou per la seva dedicació— i mobilitzant, perquè arriba a la conclusió argumentada que la guerra és, sobretot, cosa d'homes i no de dones. I que els homes no semblen disposats a solidaritzar-se amb la situació desfavorida i injusta en què es troben les dones: "Vostès senten en pròpia carn el que les seves mares sentien quan se les excloïa, quan se les feia callar, perquè eren dones. Ara vostès estan exclosos, els han fet callar, perquè són jueus, perquè són demòcrates, per la raça, per la religió" (pàgina 158). Un text intel·ligent, d'una ironia fina, amb un llenguatge acurat i una argumentació irrebatible que ens recorda que el funcionament del món és —o hauria de ser— cosa de tots. I de totes.