Sagrada Família

La consagració per part de Benet XVI de la Sagrada Família com a basílica menor portarà, a la curta o a la llarga, dues conseqüències majors: una per a la pràctica de la religió cristiana, l'altra per a la imatge de la ciutat de Barcelona.

La primera conseqüència té a veure, d'entrada, amb les paraules del Papa abans de l'acte de consagració del temple: una defensa aferrissada del matrimoni i de la família heterosexual, la mal dissimulada discriminació de les dones quant a una vida professional equivalent a la dels homes (les ennobleix, va dir, "la llar i el treball", que és com dir: "el treball a la llar"), i l'anatema contra el preservatiu i tota pràctica abortiva, inclosa, se suposa, la de noietes que de vegades queden prenys als catorze anys a causa de l'embranzida irresistible de l'amor. Aquesta doctrina és calcada, per dir-ho així, de la doctrina professada pels prohoms que van decidir, l'últim terç del segle XIX, aixecar un temple a la metròpolis per expiar els pecats comesos no per ells, sinó pels anarquistes, els puteros i els avalotadors de la ciutat. Si sumem les dues coses, és a dir, els fonaments ideològics ultraconservadors de l'erecció de la Sagrada Família i les paraules igualment preconciliars de Benet XVI en l'acte "inaugural", per força hem d'arribar a la conclusió que aquest temple se li farà antipàtic a qualsevol bon cristià de la ciutat. No serà la "catedral dels pobres", sinó la dels turistes, i fins i tot pot succeir que la nova basílica acabi exercint de contrapès del caràcter progressista que, amb el temps, i no contra ell, ha assolit una de les "històriques" de Barcelona, la de Santa Maria del Pi.

La consagració assegura la permanència d'una 'càrcundia' d'arrels històriques

La segona conseqüència d'aquella cerimònia no té a veure directament amb l'ordre del sagrat, sinó amb l'ordre de l'estètica, sempre entenent —i aquí el Papa la va encertar plenament en el discurs liminar— que l'art pot ser un coadjuvant preciós de la religió. La Sagrada Família, com ha quedat expressat i argumentat de cinquanta mil maneres, des de fa més de cent anys, per tota mena de professionals de les belles arts i de l'arquitectura, nacionals i internacionals, és un monument airosament, sòlidament i indestructiblement malgirbat. No és que s'hagi aixecat, des dels anys 1950, amb una arbitrària indiferència respecte a la manera de treballar d'Antoni Gaudí; no és que les tècniques edificatòries que s'hi fan servir siguin del tot oposades a la gosadia constructiva de l'arquitecte del Baix Camp; no és que la façana del Naixement presenti uns grups escultòrics ensucrats com un christmas de Ferrándiz, mentre que la de la Passió exhibeix el bo i pitjor d'un art escultòric anorèxic —Rodin hagués viscut!—; no és que els medallons dels evangelistes, a l'interior, semblin semàfors amb una enganxina al vidre; no és que els vitralls "moderns" xoquin violentament amb els neogòtics: és que tot plegat configura, possiblement, el monument més insòlitament desgraciat que s'hagi vist i que es veurà a la Terra. Amb tot, milions d'afeccionats a l'espectacle —cosa que no es troba a Santa Maria del Mar, menys visitada, però obra mestra de l'arquitectura gòtica—, es deleixen per visitar-lo: no els demaneu cap fe; basta l'immensa, impressionant i seductora panoràmica de la lletjor, categoria estètica cada cop més apreciada.

Sumem-ho tot: el temple amb prou feines serà emprat per al culte litúrgic; per contra, serà utilitzat, més com més s'arbori, com a font d'ingressos monetaris: els uns directes, per tal d'acabar la fàbrica, els altres, indirectes, tot fent més rica la ciutat, els mercaders, els restaurants i els venedors d'estampes. (No caurem en el fàcil argument que derivaria de l'evangeli de Mateu 21, 12-13). Des del punt de vista de la religió, la consagració de la Sagrada Família assegura la permanència d'una carcúndia d'arrels històriques; des del punt de vista de l'urbanisme —com molt bé ha vist, a darrera hora, el senyor alcalde—, rebla l'eslogan: "Barcelona, la millor botiga del món", amb aquest altre, encara pitjor: "Barcelona, capital universal del kitsch".