Albina compleix 100 anys

Vaig néixer al carrer de Roger de Llúria, 114. Sempre he viscut a l'Eixample. Era la petita de tres germans, un noi i una noia, nou i vuit anys més grans que jo. Per tant, la meva infantesa ha estat més aviat solitària".

"(...) Als set anys va començar la meva vida escolar. Al Col·legi de les Monges Salesianes, vaig fer algunes amigues i sobretot era molt estimada per la monja Sor Asunción. D'ella en recordo que un dia la vaig trobar plorant en un racó. Se li havia mort una germana. Em va demanar que no digués res a ningú, perquè els tenien prohibit de plorar davant d'una mort. Quan tenia 12 anys vaig emmalaltir, una anèmia molt forta. Vaig deixar l'escola. Al matí em portaven a passejar a Montjuïc, i a la tarda venia una professora a casa per acabar la meva educació bàsica. A més, estudiava piano. Llavors a les nenes se'ls preparava amb pocs coneixements intel·lectuals".

"El principal era per als propietaris; el primer pis, professionals; al segon, funcionaris i al terrat, obrers"

"La gent no es canviava de roba sovint; molts només els diumenges; els més nets, també els dijous"

"(...) Entre els meus records d'infant en destaca un que demostra com era el meu pare: volíem sortir al camp per fer un dinar tota la família. Tot estava a punt, però el diumenge era plujós. El meu pare, que era molt romàntic, féu portar totes les plantes al rebedor de casa, van posar les estovalles a terra i tots asseguts al voltant, vàrem passar el dia de camp sense moure'ns del nostre pis".

"(...) Les classes socials estaven molt delimitades. Nosaltres pertanyíem a la mitjana burgesia. El meu pare era mestre d'obres: feia cases per tornar-les a vendre. Aquesta diferència de classes era molt respectada, fins i tot en els pisos de l'Eixample: el principal, per als propietaris de la finca; el primer pis, professionals (metges, advocats...) i burgesos prominents; al segon, funcionaris i petits burgesos... i, finalment, en el cinquè o pis del terrat, obrers. Així, en un mateix edifici creixien i jugaven els fills de totes les categories socials, àdhuc amb els fills dels porters. Fora de l'edifici, però, tots seguien camins diferents".

"(...) Les cuines, quan jo vaig néixer, eren de carbó. De cambra de bany solament n'hi havia a les cases de molt luxe. A les cases de l'Eixample, per regla general, s'havien d'acontentar amb un lavabo on la gent es rentava per trossos. Existien unes cases públiques de banys, les més recomanades eren al carrer de Casp. S'hi solia anar un cop per setmana... Rentar la roba era una feina molt pesada (ensabonar, fregar, bastonejar, esbandir....). La màquina de rentar ha estat un invent molt important. La gent no es canviava de roba gaire sovint; molts ho feien només els diumenges, però els més nets ho feien també els dijous".

"La vida era molt monòtona. Sempre es feia el mateix (fins i tot el que menjàvem cada dia: dilluns, escudella; dijous, macarrons...). Els diumenges eren diferents. A les dotze anàvem a missa i després, al passeig de Gràcia. El passeig consistia en tres voltes des de la Gran Via fins al carrer d'Aragó. Si et creuaves amb coneguts els saludaves cada vegada; els senyors es treien el barret i les senyores inclinaven el cap i feien un somriure".

"(...) Jo llegia cada setmana En Patufet; costava 0,15 cèntims. Quan tenia 12 anys vaig veure el primer aparell de ràdio. Es tractava d'una caixa, no gaire gran, amb una pedra que es deia 'galena'. El cinema era mut, amb subtítols. Acostumava a haver-hi un pianista que acompanyava el que passava a l'escena. Quan jo ja tenia uns 17 anys es projectà la primera cinta sonora que recordo: El desfile del amor, parlada i sobretot cantada".

"(...) Vèiem passar per la plaça d'Espanya els carros de cavalls que venien dels pobles pròxims a Barcelona. No hi havia camions, tot era a base d'animals. Cada matí passaven ramats de cabres i la gent baixava dels pisos per comprar-ne la llet; allí, al mig del carrer, el cabrer munyia l'animal i n'omplia el gerro que les dones li oferien. A les vaqueries es podia comprar la llet de vaca, que tenien als corrals de les cases".

"(...) El paper de les dones era només de mestressa de casa. A les noies se les educava per a això. El seu destí era casar-se i ser mare de família. Algunes havien aconseguit estudiar carrera, però eren les més poques: mestres o biblio-tecàries. En aquell temps ningú no hauria confiat la seva salut a una metgessa".

"(...) Als anys 20 les coses i els costums anaren canviant. Jo em vaig fer gran i les meves idees també varen canviar. Sabia que no era bonica segons els cànons de la moda. Era molt alta i prima, de faccions grans. Pensava que no em casaria mai i vaig decidir fer la meva vida. Vaig aconseguir aprendre taquimecanografia, comptabilitat i francès. Em vaig col·locar en una casa d'aparells fonogràfics, en contra del meu pare i el meu germà. Al mateix temps, com que m'agradava escriure, vaig col·laborar en una publicació independentista que es deia Nosaltres sols. El títol ja demostra les seves idees".

"(...) Amb això va venir la República. Recordo aquell 14 d'abril de 1931 la ciutat eufòrica. Anaven camions amb grups cridant 'Visca Macià, Mori Cambó!'. Jo era republicana i n'estava contenta. Vaig anar a Montjuïc on tot era una gran festassa".

"(...) El 31 d'agost de 1931 ens vàrem trobar, en Tomàs i jo, a casa d'uns amics i 15 dies més tard ja festejàvem. Vaig començar la meva vida matrimonial el 1932. Amb la vinguda de la República es respirà un aire de llibertat, sobretot les dones, que van obtenir uns drets fins llavors prohibits. A casa es vivia un esperit molt nacionalista".

"(...) De seguida vingueren els fills. En Tomàs volia tenir-ne 12. Jo no era tan ambiciosa. En vaig tenir set. Però això ja es una altra