Els millors llibres per regalar aquest Sant Jordi. Els periodistes i col·laboradors de Quadern han elaborat una selecció dels millors títols publicats dividits per gèneres, des de narrativa catalana, castellana o estrangera fins a poesia, clàssics, còmic, música, infantil i juvenil i gastronomia.

Narrativa en català

Les platges del clatell

Joan Vigó

LaBreu. 197 pàgines. 17 euros

Per Ponç Puigdevall

Contínuament ha mirat de no repetir cap fórmula, van dir Carles Hac Mor i Ester Xargay de l’obra de Benet Rossell, un dels personatges reals que protagonitzen Les platges del clatell. És una asseveració que el lector està en condicions d’aplicar també al seu autor, Joan Vigó, fidel sempre a l’ambició rupturista i a l’afany experimentador, com si en tot moment busqués simular un contingut per a la novel·la que ofereix al públic i, en el fons, es reclogués en unes formes autosuficients que res no signifiquessin més enllà de l’opacitat del seguit d’enigmes que planteja a la manera d’un deliri mecànic resolts amb els artificis d’una perfecció enlluernadora. A Haiku a Brooklyn es reconstruïen les diverses etapes vitals del protagonista a través dels objectes personals que havia anat col·leccionant i guardant al llarg dels anys; a Vides potser —en un principi, un relat detectivesc—, importaven menys les seductores ziga-zagues de la trama que l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura; ara, a Les platges del clatell, Joan Vigó encara complica més els procediments narratius, com si dugués a la pràctica les paraules de l’artista nord-americà Robert Smithson que figuren com a cita a l’obertura del llibre: “La verdadera ficció acaba amb la falsa realitat”.

Les platges del clatell és una novel·la múltiple. D’una banda, s’acosta a una investigació biogràfica al voltant d’una poeta avantguardista de vint-i-quatre anys, amant de Francis Picabia i desapareguda misteriosament a París l’any 1923: és Berta Epstein, prostituta i morfinòmana, els poemes de la qual —un altre llibre dins del llibre— es rescaten traduïts i editats pel mateix Joan Vigó, que també hi apareix com a autor dels llibres que ha escrit. Encara que a l’apèndix hi surt una fotografia anònima de l’autora, l’única que s’ha conservat, és lícit que el lector es pregunti si la seva existència és real o tan sols un producte de la fantasia de l’autor. D’un altre costat, Les platges del clatell és un joc eufòric que exalta les concomitàncies estètiques i vitals de dos artistes de dues èpoques diferents, Francis Picabia i Benet Rossell, que comparteixen “la celebració constant de la individualitat, la llibertat, la consciència d’una vida pròpia i segellada, oberta a tot i tancada a la pertinença d’entendre l’agrupació de res”, uns atributs que segurament es poden concedir a l’autor mateix. Però la novel·la és també un inventari dels atzars favorables que possibiliten, a través d’un cúmul de casualitats molt propers a la inversemblança, o molt propers a la literatura, que l’obra de Berta Epstein no s’estigui abandonada eternament enmig d’altres papers perduts en un despatx, al cap i a la fi com si la realitat fos alguna cosa semblant a un passadís sense fi que cal recórrer “amb l’entusiasme d’anar obrint les portes que em duran a altres passatges, gabinets i galeries”. O com si dins dels plans de Joan Vigó no hi figurés de cap manera la necessitat de mostrar ni un sol respecte pel relat convencional i la seva estructurada trama d’esdeveniments: es diria que una novel·la com Les platges del clatell no tracta de res més que d’ella mateixa, de la imatge contradictòria de la veritat, de la seva fondària poè­tica inexplicable i apassionada.

La casa tapiada

Julià de Jòdar

Comanegra. 484 pàgines. 24,95 euros

Ambientada entre el 1962 i el 1977, amb desviacions fins l’octubre del 2017 i inclús al confinament pandèmic, a La casa tapiada Julià de Jòdar explica l’extinció de les il·lusions covades durant l’antifranquisme, la pèrdua del patrimoni cultural i sentimental, la deserció de la gauche divine d’unes maneres de pensar i viure a canvi del cinisme i del pragmatisme burocràtic. Cartografia l’aprenentatge de la decepció, el desclassament de la vida intel·lectual i política, el pas de la tragèdia de la dictadura a la tragicomèdia de la Transició, un conglomerat de monotonia i conformisme: La casa tapiada és una sàtira exasperada sobre la deriva de la memòria col·lectiva, una glorificació del pas del temps, un rèquiem pels amors perduts.

La necessitat

Pasqual Farràs

Edicions de 1984. 379 pàgines. 22 euros

La protagonista de La necessitat ha viatjat de Barcelona a Menorca, a l’hivern, per fer un reportatge sobre els pavellons de repòs del Llatzeret de Maó. L’interès que anima la pulsió narrativa de l’autor és l’anàlisi meticulosa i fascinada d’un moment detingut de la vida d’un personatge que ha extraviat el centre de coherència. La necessitat és un espai dens i desconcertant, edificat sobre l’emoció enervant i les complicacions de les accions mínimes i del llenguatge que les mostra. Ja se sap, un lector no tria els seus escriptors preferits, sinó que són aquests els que trien els seus lectors. Qui estigui disposat a deixar-se triar per Pasqual Farràs ho celebrarà.

Hiperràbia

Ferran Grau

Angle Editorial. 164 pàgines. 17,50 euros

Hiperràbia es basa en fets reals: el 2005, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, tres adolescents de família bona calen foc a una indigent en un caixer automàtic. Admirador entusiasta de La taronja mecànica, Ferran Grau novel·la l’experiència quotidiana i voluntària de jugar amb l’extravagància com a antídot contra el tedi que els inocula una societat malalta. Les criatures d’Hiperràbia no busquen cometre el crim perfecte, no els empara cap raonament d’ordre intel·lectual, ni es deixen endur per cap afany de rebel·lió moral: potser l’única cosa que els uneix és una aversió cap a les promeses que intueixen que els ofereix la maduresa i la inconsciència de la seva perversitat.

Els murs invisibles

Ramon Mas

L’Altra Editorial. 142 pàgines. 16,05 euros

Ramon Mas narra com el protagonista i la seva colla constaten que el seu món —la cultura skate, la música hardcore i punk, la impunitat d’una joventut que creien eterna— desapareixia a partir del moment que un amic se suïcida. Celebra l’alegria inconscient d’estar viu i carregat de projectes, i atrapa amb anècdotes significatives la benevolència eufòrica de l’amistat. Però Els murs invisibles és també una investigació sobre el tel de boira que sempre plana sobre un suïcidi, aquell crit silenciós de pànic permanent i obsessiu, navegant entre la indiferència i la culpabilitat, entre la necessitat de trobar-se i de perdre’s a la vegada, que corca l’ànima de la víctima.

Fins a l’última pedra

Berta Creus

Males Herbes. 190 pàgines. 18 euros

En la literatura fantàstica la geografia deixa de ser decorat per transformar-se en un clima d’estranyesa. És el que trobem a Fins a l’última pedra: un home arriba a un poble abandonat. De sobte, apareix una anciana que transporta pedres de les runes cap al bosc. Amb inventiva, sensibilitat i intuïció, Creus teixeix una polifonia de veus que, des de l’ultramon, celebren la còmica tragèdia d’haver viscut en un món violent, grotesc i líric a la vegada. Fins a l’última pedra no oculta que és una novel·la de contes, però apareixen tan ben trenats que el lector s’oblida de la fórmula i s’endinsa en el que acaba sent la novel·la del somni d’un lloc que només existeix en la realitat de l’escriptura.

Narrativa en castellà

Los escorpiones

Sara Barquinero

Lumen. 816 pàgines. 23,90 euros

Per Nadal Suau

És un page-turner a cavall entre el thriller i el terror que honora referents com ara Mariana Enriquez o Stephen King. És un dipòsit de fórmules narratives, subgèneres novel·lístics i atmosferes estètiques, un cúmul que enllaça Sara Mesa amb (si m’apureu, eh?, vull dir, si m’apureu molt i amb avarícia!) el best-seller danbrownesc sense despentinar-se ni trencar-se, a cavall d’una escriptura febril i sense prejudicis. És popular i accessible, però alhora actualitza amb lucidesa nombroses inquietuds de la postmodernitat nord-americana més complexa, secció Thomas Pynchon: conspiranoia, trames globals, crisis de final d’època.

Ofereix vuit-centes pàgines farcides de ressonàncies afins a les constants de la generació Z, tot i que, d’altra banda, suposa una aposta per la ficció-ficció que darrerament havia esdevingut relativament inusual entre les noves veus. Oh, i també li escau que la definim com un diagnòstic d’ansietats i angoixes contemporànies, fent un especial i curós esment a les addiccions de tota mena i a les tendències suïcides, que són tractades amb qualsevol cosa menys frivolitat. I si algú s’entestés a trobar-li parentesc amb Cervantes, per allò d’entrelligar relats amb esperit aventurer (visita a Barcelona inclosa), bé, no seria jo qui més l’hi discutiria.

Sigui com sigui, el desbordament, ja ho veieu, està assegurat: parlem de Los escorpiones.

L’eix vertebral dels (molt escampats en el temps i la geografia) esdeveniments que s’hi conten és una conspiració nascuda a l’Europa de l’iniciàtic feixisme italià (tema d’uns passatges particularment maliciosos) que amenaça de fer-se viral mitjançant la música i els videojocs underground, sense gaire més opositors que un exèrcit dispers d’internautes que circulen, desorientats, per la deep web, a la recerca de veritats ocultes i mitologies fantasmagòriques que expliquin el malestar del món. Però no us penseu que això és tot: aquí hi caben moltes més coses.

L’autora de Los escorpiones és Sara Barquinero, nascuda l’any 1990, saragossana, amb estudis de Filosofia, i triomfadora del primer semestre d’enguany amb la seva tercera novel·la. Part d’aquest èxit, però, té a veure amb la capacitat d’incitar el debat públic: i és que el llibre ha aconseguit dividir lectors i crítica d’una manera prou sorollosa, amb llargues disputes a les xarxes socials.

Entre els escèptics, n’hi ha que no fan seva la prosa, per considerar-la massa funcional, i alguns sospiten de certa immaduresa temptativa, dissimulada entre tanta recreació de models narratius previs tan dispersos; concedim que no és impossible argumentar amb solidesa totes dues apreciacions. Ara bé, no ens enganyem: en altres casos tampoc manquen prejudicis, mig masculinitat espantada i mig edatisme de cabells grisos, davant una escriptora jove molt ben agombolada per la seva editorial i, de retruc, per un mercat que hi ha apostat des del dia que desembarcà a les llibreries.

En canvi, entre els entusiastes com jo mateix l’entusiasme és absolut i, sobretot, agraït. Ens impulsen la certesa de la intel·ligència que regeix Los escorpiones, el plaer obtingut amb cada repte que la novel·la es proposa i la convicció d’haver descobert una veu que arriba per quedar-se.

La península de las casas vacías

David Uclés

Siruela. 700 pàgines. 26 euros

Una altra novel·la que és la tercera del seu jove autor, i un altre patracol capaç de provocar conversa. Resultat d’una llarga concepció, l’obra de David Uclés es llança a sintetitzar totes les ramificacions de la Guerra Civil (batalles, protagonistes, arrels, conseqüències) amb el fil conductor d’una família rural i sobre la base d’una documentació impecable. A més a més, fa seva sense complexos la fórmula més clàssica del “realisme màgic”, tan perillosament esdevinguda clixé des de fa temps, i s’atreveix a jugar amb una veu narrativa que no escatima pel que fa a l’humor. Un triple salt mortal que li ha sortit molt bé, honest, compromès, d’escriptura extemporània (en bon sentit) i memòria dignificadora.

Un lugar soleado para gente sombría

Mariana Enríquez

Anagrama. 232 pàgines. 19,90 euros

Mariana Enriquez: la cruïlla on convergeixen Borges i King, prestigi i mainstream, fenomen fan i lectors exquisits, narrativa de gènere i indagació literària, el terror i l’Argentina. No havíem convingut ja fa molt que aquestes distincions són sobreres? I, tanmateix, quan arriba algú com ella i escriu en conseqüència, encara sorprèn. La narradora més influent de l’últim lustre en llengua castellana torna al relat, potser el seu regne més indiscutible, amb dotze peces gairebé infal·libles que reafirmen les seves obsessions: la societat com a edifici aixecat sobre cadàvers, la solitud i/en la pobresa, el body horror que fa metàfora de les amenaces sobre la dona, el pas del temps, els substrats mítics sota la realitat aparent...

Chamanes eléctricos en la fiesta del sol

Mónica Ojeda

Random House. 288 pàgines. 19,90 euros

Ojeda és una altra mestra llatinoamericana de la incomoditat del segle XXI que aquí ens lliura una novel·la peculiar, terrible i simultàniament quasi, quasi lluminosa, gairebé vital en el seu fatalisme. Igual que Barquinero (coincidència significativa i intuïció d’època, si m’ho demaneu a mi), l’autora carrega la música i el so amb una aura de perill cruel, i tria l’escenari d’un festival passat de rosca per parlar de sexualitat, mort, desig de transcendència, violència estructural o jerarquies de poder. En canvi, a l’inrevés que Barquinero, Ojeda fa ús d’un llenguatge al·lucinat que estira fins a un centímetre abans del preciosisme, allà on regnen les incògnites. Ah, i també hi surt un volcà que simbolitza un cony.

Dios fulmine a la que escriba sobre mí

Aura García-Junco

Sexto Piso. 216 pàgines. 18,90 euros

Per si de cas les fronteres entre gèneres literaris us preocupen, potser cal aclarir que aquest llibre tindria un perfecte passing com a assaig o memòries; ara bé, la veu que el cohesiona és definitivament narrativa, i també l’objectiu que encalça: la construcció minuciosa d’un personatge. En concret, el del pare de García-Junco, figura rellevant de la contracultura mexicana, mort d’un infart. Un altre “llibre sobre el dol pel pare?”, direu, i jo entendré el recel inicial. Però és que la proposta resulta molt estimulant: la filla intenta entendre el progenitor a partir de la seva biblioteca personal, a través d’una conversa entre dos lectors a qui la literatura dels altres acabarà despullant. El resultat emociona.

La vida en miniatura

Mariana Sández

Impedimenta. 192 pàgines. 20,95 euros

Per acabar, us proposem una novel·la d’alè clàssic i lleugeresa intel·ligent, gairebé tan british com els paisatges on transcorre. A prop de fer els seixanta anys, una dona argentina que ha tudat el seu talent a l’altar de la carrera del marit decideix marxar a Anglaterra. Allà es dedicarà a tenir cura de distintes mascotes i a reflexionar al voltant d’assumptes d’allò més variat, des de la pròpia biografia fins a l’art, passant per la història de l’Argentina o les delicadeses de la flora. Explicada així, sona més contemplativa del que realment és, perquè no hi falten trames ni girs narratius. Tot i això, la sensació final és, sobretot, atmosfèrica i amistosa, juganera, de te i tauleta al jardí, d’ironia compartida.

Narrativa traduïda

El refugi del temps

Gueorgui Gospodínov. Traducció de Marc Casals

Edicions del Periscopi. 336 pàgines. 22,90 euros

Per Carlota Rubio

Escriu Maria Sevilla a l’assaig No desitjaràs els béns del proïsme (de la col·lecció Deu Manaments de Fragmenta): “Els cossos pesen, es desgasten, cauen. Ocultar-ho és feina del capital i de la societat del rendiment, però manifestar-ho és un deure de la literatura”. Podria ser una frase d’El refugi del temps (Edicions del Periscopi), on el búlgar Gueorgui Gospodínov descriu la vellesa com una “lluita sense epopeia”. Boulder (Club Editor), d’Eva Baltasar, no es va endur el premi Booker de literatura estrangera l’any 2023, però la decepció no ens hauria de fer passar per alt la novel·la que sí que ho va aconseguir.

El refugi del temps és una novel·la fragmentada, al centre de la qual hi ha la relació entre el narrador i Gaustí, un psiquiatre que l’any 2020 inaugura a Suïssa un hospital per tractar malalts d’Alzheimer i demència basat en el passat: cada planta de l’edifici reprodueix una dècada diferent del segle XX. La idea és que, gràcies a un decorat molt acurat, els pacients puguin retornar a la seva època daurada, i l’invent és un èxit; de seguida hi ha persones que hi volen ingressar tot i no patir la malaltia, i la idea es comença a estendre. Països sencers retornen a un passat que es decideix per referèndum —que, per cert, etimològicament ve del verb llatí re-ferro, tornar enrere. La metàfora és clara: les identitats nacionals es construeixen triant col·lectivament què val la pena recordar i oblidar.

El narrador recorda el de Jordi Puntí a Confeti (Proa) —una altra de les novel·les importants d’aquest Sant Jordi: un escriptor que s’acosta com pot a un home estrambòtic, brillant, però també molt enigmàtic. Amb un to oral i irònic, però també filosòfic sense arribar a ser sentenciós, aquest narrador combina la seva pròpia història amb la de la creació de l’hospital, juntament amb les vides concretes d’alguns dels pacients, documents de Gaustí i pensaments sobre la memòria, les implicacions polítiques del passat i la decadència del cos. I també amb apunts sobre literatura i record: de la magdalena de Proust a Funes el Memoriós, o l’Odissea: “Sempre l’havíem intepretada com un llibre d’aventures, però després ens vam adonar que també era un llibre sobre la recerca del pare. I, esclar, també és un llibre sobre el retorn al passat”.

La novel·la val la pena sobretot per dos motius. En primer lloc, per l’inici —a mesura que avança la narració, com la memòria, es va esfilagarsant i es perd la tensió inicial— i les històries d’alguns pacients, que Gospodínov aprofita hàbilment per travessar la història europea del segle XX: una dona té pànic a les dutxes de l’hospital, un fet estrany fins que sabem que és una supervivent de l’Holocaust nazi. I en segon lloc, per la manera com juga amb una de les pors més grans de l’actualitat: davant d’una progressiva difuminació del futur (que l’autor l’anomena “futurofòbia”), cada cop són més els que busquen en el passat l’ombra de moments millors. Segons Gospodínov, això ens fa productors permanents de passat: “Com més oblida una societat, més fabrica, ven i omple els nínxols desocupats amb succedanis de memòria”. El “refugi” del títol pren tot el sentit, perquè quan el present costa de definir, la història deixa de ser un temps per convertir-se en un lloc inexpugnable.

El lloc

Annie Ernaux. Traducció de Valèria Gaillard

Angle Editorial. 96 pàgines. 15,90 euros

Fa uns quants anys que Angle Editorial s’està encarregant de publicar l’obra completa d’Annie Ernaux, recent premi Nobel de Literatura. Ara s’ha afegit a la col·lecció El lloc, una novel·la molt breu que comença amb dos fets: Ernaux jove aprova l’examen oficial per treballar com a professora, i dos mesos després el seu pare mor. Amb el seu estil glacial i descarnat alhora, Ernaux narra la relació amb el seu pare, abans i després de la mort, marcada sobretot per la diferència d’aspiracions de classe, un dels seus temes estrella. Com en tota la seva obra, la literatura salta a la vida i no al revés, i això la fa una escriptora excepcional.

La ferida imaginària

Berta Dávila. Traducció d’Eduard Velasco

Les Hores. 136 pàgines. 17,95 euros

La ferida imaginària fa riure, tot i que la contracoberta avisa que es tracta d’una història sobre dol i relacions turbulentes entre germanes. Però tots els personatges que hi apareixen tenen un deix paròdic, i Dávila, un to sarcàstic que fa imaginar-la amb mig somriure permanent. És el primer cop que podem llegir aquesta escriptora gallega en català, i és una sort, perquè escriu amb ritme, lucidesa i bon gust per les idees. Els seus personatges negocien amb vincles disfuncionals amb les persones, els llocs i la noció de futur, i un món virtual que els ofereix la possibilitat de substituir-los. Tot plegat amb un esdeveniment a l’horitzó: un eclipsi solar total.

El senyor de les tenebres

Hal Bennett. Traducció de Ferran Ràfols Gesa

La Segona Perifèria. 373 pàgines. 22,50 euros

El senyor de les tenebres és bèstia. Tant, que ha passat bastant de puntetes per la història de la literatura anglosaxona del segle XX. Això s’explica amb la imatge inicial: en Titus, que quan era petit va veure morir el seu pare a mans dels blancs, comunica al seu fill Joe que la mare s’ha mort durant el sexe. Amb la notícia el fill té una erecció, i a partir d’aquí en Titus crea una religió de negres per a negres basada en l’adoració d’en Joe, que des d’ara serà el Deixeble Nu. Publicada l’any 1970, la novel·la és una mena d’antiparàbola, alhora repugnant i fascinant, sobre negritud, acomplexament i l’herència de l’esclavisme als Estats Units.

Els aeròstats

Amélie Nothomb. Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Anagrama. 144 pàgines. 17,90 euros

És un gènere bastant suat, però els escriptors que escriuen sobre altres escriptors o sobre la lectura sempre tenen alguna cosa seductora. En aquesta novel·la Nothomb ho fa a través de dos de personatges: una noia de vint anys que imparteix classes a adolescents, i un dels seus alumnes, de setze, que odia llegir. Els aeròstats és una novel·la nothombiana, els lectors habituals no hi trobaran cap trencament. Es tracta d’una història sobre la lectura com a xoc i desafiament, que ens permet observar a través del forat del pany les converses sobre grans títols de la literatura universals i els jocs de seducció de la relació mestre-alumne.

Sabia llegir el cel

Timothy O’Grady i Steve Pyke. Traducció de Neil Sabatés Crowley

L’Agulla Daurada. 280 pàgines. 23 euros

Diu John Berger al pròleg que el càlcul del temps de qualsevol història és “l’habilitat de jugar amb el silenci, de distribuir-lo enginyosament, d’amagar-lo perquè aquell qui escolta se’l trobi per sorpresa i amb delit”. I la història de migració de Thimothy O’Grady està farcida d’aquests silencis. És una elegia poètica sobre la Irlanda natal acompanyada de les fotografies en blanc i negre de Steve Pyke, que omplen els silencis de les paraules i en generen de nous. Segons Berger, les ratlles escrites i les fotografies “no diuen mai el mateix. No saben el mateix, i aquest és el secret de la seva convivència”. Un llibre sobre exili líric però gens nostàlgic.

Poesia

Poesia completa

Joan Salvat-Papasseit

Edicions 62. 304 pàgines. 20,90 euros @7,99

Per Manuel Castaño

“Els poemes no s’escriuen perquè els llegim, sinó perquè els recordem”, afirma Nicolás Gómez Dávila. El cas de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) és el d’un poeta que, malgrat la brevetat de la seva vida i les paleses insuficièn­cies de la seva escriptura, ha estat recordat i estimat pel públic català al llarg d’un segle. Poemes com ‘L’ofici que més m’agrada’, en què repassa candorosament la feina de fusters, manyans, calafats, pintors de parets i paletes; la ‘Cançó futura’, tan útil en temps d’enfrontaments: “Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans”; l’avantguardista ‘Marxa nupcial’, que conté el lema “Escopiu a la closca pelada dels cretins”; el ‘Res no és mesquí’, de ressons maragallians: “Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit”, i els que exhibeixen un erotisme innocent i amable, com ara ‘La meva amiga com un vaixell blanc’, han estat evocats prou vegades i resten en la memòria coŀlectiva, en la mesura que aquesta expressió es pugui aplicar a la literatura. Bona prova d’això són les nombroses versions musicals que se n’han fet, des d’Eduard Toldrà, ja abans de la guerra, fins a molts exponents de la Nova Cançó —Subirachs, Motta, Montllor, Serrat, Llach... Qui més qui menys, tothom ha sentit parlar de l’autor de La rosa als llavis.

En aquesta bona recepció del públic hi deu haver influït el fet que Salvat encarna les dues tendències oposades de l’ànima catalana, o més ben dit de l’ànima política dels catalans: d’una banda la utòpica, socialista, anarquista, internacionalista, i d’una altra la nacionalista, patriò­tica, anticastellana. L’una va predominar en els seus primers anys de creació, i l’altra, en els últims. Sembla que el viratge va ser motivat per una estada prop de Madrid —en un sanatori, per curar la tisi de què poc després va morir—, tot desmentint el tòpic que el nacionalisme es cura viatjant: en general passa el contrari. Ben clar ho diu en el pròleg al llibre La batalla (1923), de Daniel Cardona: “Cal que el qui no ha pactat amb l’enemic, el qui no és disposat a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió, no és un fet? L’escarni, no és constant?”. El mateix any, el poeta Salvat publica versos tan delicats com: “Perquè has vingut ara torno a estimar: / diré el teu nom i el cantarà l’alosa”.

Va publicar sis llibres de poesia, a partir del 1919. En conjunt, sota el títol Poesies, Ariel en va fer una edició el 1962, amb un esbós biogràfic de Tomàs Garcés i una introducció de Joan Fuster. I una altra el 1978, amb un pròleg magistral de Joaquim Molas. De la d’enguany, a cura de Jordi Cornudella, se’n pot dir l’edició del centenari. En les commemoracions oficials hi ha moltes exposicions i conferències que al capdavall passen, però els llibres resten, i això és el que compta. Es tracta d’un autor que mereix ser rellegit, i que al cap d’un segle conserva encara una certa capacitat de seduir i fascinar. “En Salvat, generós i elemental —escrivia J. V. Foix, amic seu, el 1919—, no té gaire de fanàtic, i tot i adelitar-se pensant-hi, es malfia de les utopies. És prou lúcid per a descobrir allò que hi ha de vàlid en els programes polítics i socials, i allò que tenen d’irrealitzable”. Avantguardista per moda, romàntic en el fons; com tots els qui moren joves, amb una obra tot just iniciada, és temptador especular què hauria pogut arribar a fer.

Poesia completa (I i II)

Konstandinos P. Kavafis

Editorial Flâneur. 464 i 424 pàgines. 29 i 27 euros

Un dels més grans i més influents poetes del segle XX, Konstandinos Kavafis (1863-1933) ha despertat prou interès a Catalunya d’ençà de l’antologia que en va fer Carles Riba el 1962, però ara per primer cop, per obra d’Eusebi Ayensa, podem gaudir d’una traducció sencera: d’una banda, els 154 poemes que l’autor va donar per bons i, de l’altra, els rebutjats i els encara no ultimats però que sovint són prou satisfactoris. El llarg i meticulós procés d’elaboració que practicava Kavafis podia durar anys, i per poder entendre’l ha estat decisiu, a partir del 2012, el ple accés dels investigadors al seu arxiu. Imprescindibles les notes d’Ayensa a cada poema que n’aclareixen el context.

Poesía completa

Ana M. Moix

Lumen. 208 pàgines. 18,90 euros @7,59

Ana María Moix (1947-2014) va ser l’única dona present en la cèlebre antologia Nueve novísimos poetas españoles de José María Castellet, publicada el 1971, que implicava una aposta per una poesia culturalista i deslligada del compromís social, que fins a aquell moment era predominant. La seva va ser una vida dedicada a la literatura, tant en el treball editorial i la traducció, com en la creació, sobretot en narrativa però també en poesia. Sembla que hi va haver un primer recull en català, però tot seguit va escriure només en castellà. Va aplegar la seva obra lírica a A imagen y semejanza (1983), que ara s’amplia amb dos reculls de joventut inèdits: Palabras, por ejemplo i Cancionero para una dama.

Salvatge i freda

Katherine Mansfield

LaBreu. 292 pàgines. 18 euros

“És una molèstia infernal estimar la vida com ho faig jo. Sembla que a mesura que passa el temps l’estimo més i no pas menys (…) Espero ser capaç de conservar-la prou temps com per fer una obra realment bona.” Això escrivia la neozelandesa Katherine Mansfield (1888-1923) poc abans de morir, massa jove. Va viure a Europa, sobretot a la ciutat de Londres, on es va relacionar amb el grup de Bloomsbury. Virginia Woolf la veia, encara que no sense afecte, com una rival a la seva altura. Coneguda sobretot per la seva producció narrativa, de marcada intensitat lírica, en paraŀlel és autora també d’una important obra poètica, de la qual Marcel Riera n’ha extret i traduït gairebé la meitat: noranta textos.

Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia 1900-1975

Josep M. Sala-Valldaura (ed.)

Obrador Edèndum. 280 pàgines. 19 euros

L’erotisme no semblava destinat a tenir gran protagonisme en la poesia catalana contemporània, ja que d’entrada l’amor havia d’harmonitzar amb els altres dos elements del trilema dels jocs florals: Patria, Fides, Amor; però tanmateix hi era i ha anat a més. Sala Valldaura ens ha ofert al llarg dels anys unes quantes, i diverses, antologies de poesia. La primera, publicada el 1977 i ja pràcticament introbable, va ser aquesta que ara es reedita. Combinant l’evolució en el temps i la classificació per temes, el resultat és una mostra de 145 poemes de 43 autors, que a més de ser tots d’alta qualitat, en bona mesura són també un testimoni de la mentalitat de l’època.

Si una emergència

Mireia Calafell

Proa. 72 pàgines. 16 euros @7,99

A partir de dues accepcions del mot emergència —esdeveniment greu, imprevist, que cal afrontar; acció i efecte d’emergir, novetat— Mireia Calafell (Barcelona, 1980) presenta dues sèries de poemes que les exemplifiquen. Breus i de ritme accelerat, ens immergeixen en situacions angoixants —el desenllaç fatal, l’oblit, la mort, l’extinció— i en altres d’esperançadores —un nou amor, un viatge, un desafiament. No hi ha però una síntesi dialèctica entre els dos vesssants de l’emergència, perquè la vida és així, amb l’alternança entre els accidents que cal afrontar i el sorgiment de noves possibilitats. Amb aquest el seu cinquè llibre, Calafell ha obtingut el premi Carles Riba.

No-ficció

Un cor furtiu

Xavier Pla

Destino. 1.536 pàgines. 34,90 euros

Per Jordi Amat

No es que crea que eres un salvaje como tú dices alguna vez, no, nada de eso. Tú eres un hombre muy bueno pero de temperamento variable que te cansas hasta de lo bueno”. La cita pertany a una carta escrita l’any 1941 per una dona de trenta anys. L’autora és Aurora Perea i l’adreça a Josep Pla. Encara no feia un any que, a la immediata postguerra, s’havien conegut al bordell Ca la Nieves de Sant Feliu de Guíxols. Va ser una de les relacions de parella més importants a la vida de l’escriptor. No era una relació desconeguda, però tampoc se’n coneixien els detalls. Aquesta carta, de fet, no l’havíem pogut llegida fins ara. Tampoc les que ella li enviaria quan es va instal·lar a Buenos Aires, i ell, ja vell i sol al mas familiar, les esperava amb ansietat eròtica, com consignava a les seves agendes. Aquesta carta, redactada en un moment de crisi, és un dels milers d’exemples de com la biografia Un cor furtiu ha multiplicat el coneixement sobre l’home Josep Pla.

Una biografia és reeixida si el biògraf construeix una identitat narrativa complexa del biografiat a partir de la documentació de què disposa. Després d’anys i panys de feina, el professor Xavier Pla en tenia tones i de tota mena. Des de material del taller de l’escriptor fins a paperassa d’arxius, de la família i de la política, o de l’espionatge i dels negocis, de l’epistolari rebut a l’hemeroteca on poden rastrejar-se dècades d’articulisme. Només amb tota aquesta muntanya de documentació es podia gosar fer el més complex quan un biògraf s’ha d’enfrontar a un cas com Josep Pla: tenir la informació primària per poder prendre distància del personatge que l’escriptor va construir en una obra que es pot llegir com un autoretrat descomunal, calibrar el grau de veracitat històrica de tanta ficció autobiogràfica i contrastar-lo amb allò que la documentació permet evidenciar. I aleshores proposar aquesta identitat narrativa.

La carta de Perea a Pla es pot llegir a l’arrencada de la tercera part, després de la fascinant descripció de la controvertida i envitricollada peripècia de l’escriptor durant la Guerra Civil. Pla, que havia viscut un procés de radicalització reaccionària durant la República i que el 1939 és un vencedor, i que ha passat bona part del conflicte amb Adi Enberg, viu sol en una Catalunya enrunada. Entre les runes, entre l’article i la beguda, viu una gran passió amb aquella noia que coneix en un prostíbul. El Pla sensual és un dels grans descobriments del llibre. Ella voldria i ell sembla que es planteja consolidar la relació, però, com li ha passat i li passarà, sempre fuig d’un centre vital que anhela però que mai acaba d’arrelar. Viuran ­dies de glòria a l’Escala, al pis que llogaran o banyant-se nus al mar, però el cor furtiu no deixarà mai de bategar. Ni quan pateixi els infarts. Només l’escriptura el tempera.

La virtut de la carta de 1941, i de la biografia, és aquest joc de miralls constant de Pla amb la gent amb qui tracta. Alexandre Plana i Adi Enberg, que l’adoraran sempre, o una dona de menys cultura, però amb la mateixa sagacitat, que ells dos. A Aurora Pla li ha dit que és un salvatge, segurament conscient que era algú que no podia deixar de viure de manera anticonvencional. Però ella encara el veu més endins i detecta un dels nuclis de la seva personalitat que no pot controlar: la fatiga fins i tot d’allò que sap que el pot fer feliç. Aquesta pulsió humaníssima és, de fet, la identitat narrativa que va travessar la vida de Pla.

No desitjaràs els béns del proïsme

Maria Sevilla

Fragment. 96 pàgines.11,50 euros

“La mística és l’eròtica de la transcendència. O potser l’eròtica és la mística dels límits”. Així acaba el primer capítol de No desitjaràs els béns del proïsme, de la poeta Maria Sevilla. El llibre es publica en una de les principals plataformes de renovació de l’assaig català: les col·leccions sobre els pecats i els manaments de Fragmenta. La virtut d’aquesta col·lecció és forçar un pensador contemporani a pensar el present i pensar-se amb la Bíblia com a activador. En aquest cas, es tracta d’impugnar el capitalisme que promet el creixement il·limitat a través d’una meditació sobre el límit com l’àmbit que ara i aquí possibilita l’emancipació.

L’escola de l’ànima

Josep Maria Esquirol

Quaderns Crema. 192 pàgines. 12 euros

Com van experimentar els lectors de La resistència íntima, l’assagisme de Josep Maria Esquirol és una escola de bon viure. És perfectament coherent amb aquest projecte intel·lectual que algú que ha exercit de professor durant dècades ara dediqui un llibre a l’educació. Però L’escola de l’ànima no és un manual de pedagogia, sinó una invitació a situar la reflexió sobre l’ensenyament en una dimensió filosòfica i espiritual: la qüestió és com construir-se una vida bona. I el mestre, per ensenyar i orientar-nos a la vida, ha de mostrar “passió pel món i estimació pels altres: tota vocació docent està resumida en aquesta fórmula”. Afortunat qui n’ha trobat un.

Armand Obiols, d’una fredor que crema

Quim Torra

Empúries 424 pàgines. 21,90 euros

A la premsa es deia que era un nou Carner, la seva crítica pugnaç el connectava amb Riba i va ser un analista polític d’un nacionalisme culte i contundent. A Sabadell ho van saber aviat i, des de la segona meitat dels anys vint, cada vegada l’admiraven més els integrats del sistema literari català. Armand Obiols era brillant, però es mostrava de manera intermitent. Era fàcil que el personatge fos llegendari i calia una biografia que busqués la persona. Quim Torra ho ha aconseguit en el seu millor llibre, tot identificant el moment més brillant de la seva trajectòria: la direcció de la Revista de Catalunya durant la guerra. Naturalment la seva signatura no apareixia.

Un país estranger

Miquel Berga

Tusquets 200 pàgines. 20 euros @9,99 euros

D’Un hotel de la costa de Nancy Johnstone, que ja va editar Miquel Berga, a la investigació sobre uns anònims que és Un país estranger i que desemboca en un poble que ho va deixar de ser quan s’hi va construir una gran presa durant el franquisme. “Costa imaginar un lloc on es concentrin amb més nitidesa les històries d’anades i tornades, la memòria ofegada i la persistència de la memòria”. L’aventura d’aquest narrador de no-ficció comença a Tossa i acaba a Mequinensa, però els fils de la reconstrucció d’aquesta història familiar teixeixen una gran història que transporta el lector de Londres a Moscou, de Berlín a Brussel·les, i és una gran crònica del segle XX.

Ments preclares. El llibre dels idiotes

Quim Monzó

Llibres de La vanguardia. 200 pàgines. 16,95 euros

Quim Monzó els troba passejant pel carrer, assegut en un restaurant o mentre llegeix la premsa. No se n’hi escapa ni un: són els idiotes. El crític Julià Guillamon, que coneix la seva obra més bé que ningú, ha triat 80 columnes sobre aquest tema, i el volum es titula amb conya Ments preclares. Monzó deu tenir una mena de radar d’alta precisió per detectar-los. A vegades ho fa amb ironia i d’altres no se’n sap estar i els insulta sense pietat, però no deixa que s’escapi ni un d’aquests personatges que, gairebé sense adonar-se’n, fan mal als altres a la vegada que se’n fan a ells mateixos. Són figuretes de la geografia humana que mai ha deixat de contemplar.

Clàssic

Contes

William Faulkner

Traducció d’Esther Tallada. Edicions de 1984. 992 pàgines. 29,50 euros

Per Gonzalo Torné

Dins del projecte d’Edi­cions de 1984 de traduir al català les obres de William Faulkner li ha arribat el moment (després de Les palmeres salvatges, Llum d’agost, Mentre em moria i la trilogia que componen El llogaret, La ciutat i La mansió) a la seva narrativa breu. El volum reuneix tots els contes que l’autor va escriure, seguint un ordre que no és ni cronològic ni temàtic, sinó endreçats per estrats (semblants a cercles dantescos) que van des de el camp fins a la terra erma, i de la terra de ningú al més enllà... una classificació que privilegia l’espai per sobre de l’acció, molt del gust de la manera de pensar i de l’humor negre de Faulkner.

A William Faulkner no li cal gaire presentació. Des que va assumir l’herència visionària de Melville i la va traslladar als paisatges del sud dels Estats Units amb una prosa que barrejava els tons de Shakespeare amb ressons de la Bíblia de Rei Jaume, el seu prestigi s’incrementa any rere any. Però que tothom conegui el seu nom, i que Faulkner sempre estigui a l’altura de la seva llegenda, no impedeix que ens divertim parlant-ne una estona més.

Faulkner ho escriu tot des d’una cabana de mala mort que algun Be­lial li va llogar als ravals de l’infern, i des d’on sembla haver vist morir tots els seus personatges abans que emprenguessin la seva aventura. Faulkner fa l’efecte d’escriure des del futur, de manera que els intents dels seus personatges, murris i arribistes, per imposar-se i arrelar (dins de terres recorregudes per vents sorruts i dominades per una vegetació maliciosa, on a vegades l’única alegria ve de la lenta descomposició de les flors) s’expliquen com la crònica d’unes partides ja jugades que acaben en el mateix aire de frustració (sovint còmica) i buit, de repetició estèril on, per contrast, els gestos de generositat més lleus brillen com a heroïcitats.

El fatalisme sorneguer de Faulkner reflecteix una situació política complexa: la derrota del sud en la guerra civil americana suposa el triomf d’una bona causa (l’abolició) i la prostració en l’amargor d’una manera de viure. Faulkner exposa una vegada i una altra l’abandonament i l’endarreriment, les ferides d’anys d’esclavitud i les dificultats de la població negra per adaptar-se a una societat on han estat llançats a la llibertat, sovint sense recursos culturals ni econòmics.

Faulkner va alternar durant tota la seva carrera dos models de novel·la: una de sotmesa a una estructura fèrria (a la qual devem els seus llibres més famosos, El brogit i la furia o Mentre em moria) i una altra que avança a borbollons verbals; amb el pas dels anys, aquesta manera d’escriure més incontrolada es convertiria en la dominant, publicant així tot un seguit de novel·les desordenades, d’un sucós gruix sintàctic, capritxoses i informes. Un vessant del seu talent que va donar també dos títols formidables: Llum d’agost i Absalom, Absalom!

Els contes de Faulkner responen també a aquesta doble tendència. Petites peces ben polides comparteixen llibre amb finestres abocades a espesses selves verbals; i els arguments ben delineats freguen amb metàfores que semblen exigir la seva autonomia. Relats que travessen l’amplíssima paleta els seus temes, tota l’escala dels seus tons: abnegació, ambicions, espera, amargor, despremiment, generositat, renúncia, obcecació, enlluermanent, al·lucinació, fanatisme i puresa.

Mathilda

Mary Shelley.Traducció de Marta Pera Cucurell

Adesiara.128 pàgines. 16 euros

Existeix molta Mary Shelly més enllà de Frankestein: diaris, correspondència, els relats o la poesia. I també altres novel·les com aquesta Mathilda, on Shelley es despulla del seu talent únic per a la ficció científica (just quan la ciència fa el salt que li permet invertir les lleis naturals) i aprofundeix en les emocions d’un quadre sentimental que s’assembla molt a la seva pròpia biografia (una noia, òrfena de mare, explica la relació obsessiva que s’estableix amb el seu pare i amb un poeta indomable), encara que amb canvis tan substancials i una elaboració tan conscient que només admet llegir-se com a peça literària. Una joia de la novel·la romàntica.

La passió segons G. H.

Clarice Lispector. Traducció de Josep Domènech-Ponsatí

Club Editor. 208 pàgines. 20,95 euros

Tot i que el fàstic envers els escarabats està molt estès i ben arrelat en la nostra escorça neuronal, les paneroles i els escarabats tenen un paper gens menyspreable en la literatura i gaudeixen de l’honor d’estar associats per sempre a la llegenda de Kafka. La passió segons G. H. narra la trobada, en una zona de pas de la casa, entre una dona brasilera, sensible, culta i de classe alta, i l’insecte. Allà on la magdalena suggereix a Proust l’impuls de recrear artísticament la seva vida, la infame criatura obre un abisme d’intimitat reprimida que conduirà la narradora a zones molt subtils de la intimitat moral. Un emotiu camí cap a la rendenció profana.

Història d’una obra mestra

Henry James. Traducció de Dolors Udina

Viena Edicions. 88 pàgines. 13 euros

A Henry James no li cal presentació. The Master va disseminar el seu talent en una quantitat prodigiosa de novel·lots, novel·les, nouvelles i relats, cada lector ja coneixerà o esbrinarà amb paciència quins són els seus favorits. Mag dels miralls lliscants i dels contrastos (nord-americans i europeus, rics i aristòcrates empobrits, homes d’acció i testimonis, vius i fantasmes o vampirs...), Història d’una obra mestra va ser un dels seus primers intents per explorar les seduccions i les contradiccions entre l’amor dins del matrimoni i la passió a través de l’art. Una prodigiosa percepció psicològica i una prosa precisa i exquisida: benvinguts al cor del territori James.

Uns quants contes

Virginia Woolf. Traducció de Marta Pera Cucurell

Cal Carré. 288 pàgines. 23,27 euros

Els novel·listes amb una poètica tan singular com un segell sovint fan servir la narrativa curta com una oportunitat per jugar amb la fantasia de ser altres escriptors, temptejar gèneres diferents o experimentar amb tons i formes que potser incorporaran més endavant a les seves novel·les. Virginia Woolf va fer totes tres coses en els seus relats, tal com demostra Uns quants contes, volum que reuneix aproximadament la meitat de la seva producció ordenada cronològicament. Però aquí el lector també hi trobarà els trets inequívocs de la prosa de Virginia Woolf: audàcia, inventiva i intel·ligència moral. Una invitació a gaudir de la malícia amable de Bloomsbury.

Ànimes mortes

Nikolai Gógol. Traducció d’Arnau Barios

La Casa dels Clàssics. 320 pàgines. 24,95 euros

De les ficcions que aspiren al títol de legítimes hereves del Quixot cap s’hi acosta més que Ànimes mortes. Amb el mateix esperit que el Cavaller i Sancho es llancen als camins a la recerca d’aventures, els protagonistes d’aquesta aventura (un altre amo i un altre serf) busquen lucrar-se amb les ànimes dels pagesos morts. Ben aviat tot queda dominat per aquesta comicitat grotesca i melancòlica que d’ara endavant quedarà associada per sempre al nom de Gógol. Interpretable des de múltiples perspectives (polítiques, existencials, socials, antropològiques...), l’excel·lència d’Ànimes mortes és una de les poques en què Tolstoi i Dostoievski pensaven el mateix.

Còmic

Humana, massa humana

Catherine Meurisse. Traducció de Carlos Mayor

Finestres. 96 pàgines. 23 euros

Per Victor García Tur

Catherine Meurisse s’autoretrata sempre amb una mena de perruca de comiat de soltera i una nàpia de Cyrano de Bergerac. Després la veus fotografiada i entens la intenció del dibuix: un retrat just. Passa sovint que Meurisse, sense idea­lització ni narcisisme, protagonitza els seus propis còmics. Té mil anècdotes per explicar. Una d’elles és que el 7 de gener de 2015 va fer un pèl tard a la redacció de Charlie Hebdo, just a temps per veure els dos homicides que fugien: i just a temps per salvar la vida. Aquest pic traumàtic en la seva biografia i tot el desconsol i la desorientació que van seguir l’explica en un dels seus àlbums més sentits, La Légèreté (2016).

Però Meurisse, malgrat els revessos de la fortuna, ve de l’humor i la sàtira i va cap a l’humor i la sàtira. Humor, peti qui peti. Entre els seus recursos artístics s’hi compta el de ser una caricaturista divertidíssima que, a sobre, sap jugar amb l’autoparòdia: accepta fer el préssec quan es posa al centre de les seves històries.

D’ella havíem pogut llegir en català La noia i el mar (Finestres, 2022), que és un miracle de traç i color per explicar l’experiència de Meurisse en un retir artístic al Japó: l’àlbum (22×29 cm, és clar, això és còmic francès) funciona com una reflexió sobre el Camí de l’Artista que vol plasmar la natura a la manera dels millors paisatgistes (europeus i japonesos), però també com una comèdia de xoc cultural, d’orientalisme i estranyament en una terra ben diferent a la que estàs acostumada... El dibuix de Meurisse és veloç com en un carnet de voyage, i les vinyetes no requereixen marc; quan ocupen la pàgina sencera (arbres, plantes enfiladisses, un tros de cel) permeten que s’hi llueixi la Meurisse aquarel·lista.

De la mateixa manera que a Mes hommes de lettres (2008) Meurisse s’havia apropat, amb una irreverència respectuosa, als grans noms de la literatura francesa (al capdavall, havia estudiat lletres a la universitat), en aquest nou Humana, massa humana (2024) s’apropia del títol de Nietzsche perquè, evidentment, vol fer humor a costa dels grans noms de la filosofia occidental. I en fa, que l’humor no falti, però també aconsegueix resumir (caricaturitzar és resumir i accentuar trets, oi?) les idees indispensables de cada filòsof. I els tics. A cada doble pàgina li correspon un autor diferent, cada una d’aquestes dobles planxes ja havia estat publicada mensualment a la revista Philosophie Magazine.

Comencem la col·lecció de retrats filosòfics amb Meurisse sotmesa a la tortura de la depilació dels engonals: tot plegat una excusa per poder parlar de la cera de Descartes (recordem que, amb l’analogia de la cera, el pensador explicava el concepte obtús de substància). Seguim amb Heràclit, que no es banya dos cops al mateix riu perquè el riu és tòxic com una mala cosa. Hi ha Darwin, hilarant, en una reunió de Zoom (“Connecti el micro, que el té silenciat”), Deleuze a l’oculista i les dues Simone: Beauvoir que menysté Sartre i Weil consumida per la indústria alimentària (com Barthes i Baudrillard, que també hi consten com a víctimes de la societat de consum).

La mà ràpida de Meurisse sembla que vagi sola i fa pensar que és fàcil el que en realitat és dificilíssim i demana entrenament i gràcia: captar expressions i gestos, i transmetre la hilaritat i el ridícul dels temes més solemnes.

Friday

Ed Brubaker i Marcos Martín, amb Muntsa Vicente. Traducció d’Ernest Riera

Mai Més. 120 pàgines. 17,95 euros

A Friday (sèrie guanyadora d’un premi Eisner) els llocs comuns de l’aventura gòtica juvenil estan perfectament recreats: la ciutat petita a la vora d’una selva pregona, els hiverns crus que no maten certes criatures miskatòniques... El que fa que aquest còmic sigui especial, a banda del misteri que ordeix Brubaker (guió) i de la mestria visual de Martín (dibuix) i Vicente (color), és que la parella de detectius no respon a l’habitual tensió romàntica i la protagonista pateix problemes d’adults: com si als herois d’una saga infantil els hagués tocat madurar.

Shum. El dibuixant de les mans trencades

Jaume Capdevila i Kap

Pagès Editors. 144 pàgines. 19 euros

Si hi ha algú que de ninots i premsa satírica en sap un niu, aquest és Jaume Capdevila. Resulta que Capdevila també dibuixa (àlies Kap), i sovint publica vinyeta humorística en diaris i revistes (La Vanguardia, El Triangle, El Jueves, Cavall Fort). Però fins que no es va posar a il·lustrar el guió de Jordi Cussà de la seva novel·la Cavalls salvatges no havia fet còmic pròpiament dit. Ara hi ha tornat, feliçment, amb una novel·la gràfica que biografia l’anarcosindicalista i dibuixant satíric lleidatà Alfons Vila i Franquesa (àlies Shum). Tinta i documentació contra l’oblit.

El rei dels cargols

David Pamies i David Sánchez

Editorial Finestres. 108 pàgines. 22 euros

L’últim premi Finestres de Còmic en Català se’l van endur aquest duo, Sánchez al dibuix i Pamies al guió, amb un relat detectivesc estripat i irreverent. S’hi inclouen dimonis i ritus satànics (amb sang de verges no tan virginals), portes màgiques al Regne de les Fades (unes males putes) i dos agents conduint el cotxe patrulla pel pedregar (un que no supera la pèrdua de la dona i un penjat de les drogues; total, dos polis calbs i la gossa chihuahua Margarida). El dibuix és net i polit com el d’un Dan Clowes, però la història esquitxa sang i mala bava.

Atac als titans

Hajime Isayama. Traducció de Marc Bernabé

Norma Editorial. 588 pàgines. 24,50 euros

Com a producte de consum massiu, Atac als titans ha estat un fenomen colossal entre la jovenalla: un món moribund, humans assetjats per gegants antropòfags... El dibuix d’Isayama no sempre està a l’altura (el frenesí del manga per entregues) i la trama s’ha allargat innecessàriament (la pela), però si Breton, Benjamin o Sontag ressuscitessin, qui dubta que escriurien sobre aquest artefacte pop i el seu estranyament surrealista: la familiaritat del cos humà, a escala gegant, esdevé sinistra i produeix un horror que només té un paral·lel en els nostres malsons.

Música

Punxa de temps

Raimon

Empúries. 556 pàgines. 20,90 euros

Per Luis Hidalgo

Llegeixo la columneta que Manolo Vázquez Montalbán fa a EL PAÍS. A les últimes tres ratlles escriu: “Lo dicho. Estamos rodeados de prepotencia, majadería, desfachatez e insolvencia. La meva més cordial adhesió al diagnòstic”. Escrit per Raimon al seu dietari el 21 de juny de 1984. Un dels molts comentaris que denoten l’estat d’ànim de l’artista entre els anys 84 i 89, quan no sense dubtes sobre el seu sentit, escriu amb més o menys freqüència —més entrades a l’inici— aquest die­tari. En complementa un d’anterior, Personal i intransferible, que abraça el principi d’una dècada de la qual, que segons es desprèn dels seus escrits, Raimon esperava molt més políticament i social. Van ser anys en què les il·lusions que s’havia fet amb la fi de la dictadura es van anant evaporant amb el debilitament del PSUC i un PSOE que el decep: “Jo esperava una mica més d’ells. Esperava que no acceptessin immediatament que no es pot fer res, o que es pot fer molt poc per canviar el que ha estat una constant de la història de l’estat espanyol, el centralisme i la marginació i subalternitat de la classe treballadora i les capes populars”, escriu desencisat.

Però aquesta mena de sentiment s’estén a aspectes relacionats amb la seva vida professional, que veu impossible de planificar a causa de les obligacions alienes al fet d’escriure i compondre cançons, com ara la promoció amb una premsa que no sempre surt ben parada per la urgència i desconeixement que ell manifesta trobar en moltes entrevistes i/o especials de ràdio i televisió que protagonitza. També el neguiteja la voluble agenda de concerts, que li impedeix establir un calendari de feina i lectures. Aquesta necessitat de planificació per tenir el temps necessari per desenvolupar-se com a artista i persona és una llosa que apareix amb freqüència al seu dietari. Però si Raimon es mostra escèptic i incomprès fins al punt de qüestionar-se el sentit de la feina, “jo he de fer cançons i no sé com ni quines cançons. No sé què vull dir ni si tinc res a dir. Fotut” (març 1986), també es mostra encoratjat per altres realitats. La seva mare per una banda, la seva dona Annalisa, puntal i eix de la seva vida personal i professional, per una altra, les seves estades a Xàvia, on la parella rep la visita d’una gateta negra que acaba entendrint Raimon i Annalisa, els viatges a les seves admirades París i Roma, on s’escapoleixen de les obligacions socials i professionals de Barcelona, i la relació amb els seus amics, que van d’Espriu a Fuster passant per Vázquez Montalbán, Enric Sopena o Rafel Ribó.

És precisament la mort de la seva mare i la malaltia finalment superada d’Annalisa el que converteix 1987 en un annus horribilis que mostra Raimon com una persona fràgil que veu el seu món trontollar. Potser la lectura, a bastament il·luminada amb les seves opinions, dels seus escriptors recurrents (Montaigne, Pedro Salinas, Robert Musil, Stendhal, René Char, Camús) i la seva passió per la poesia, més que per la novel·la, mantenen viu Raimon, que també escriu sobre petites coses (l’antipatia pel Nadal i per anar en metro, aprendre a conduir, deixar de fumar...). I parlant de vida, en diverses ocasions, a partir de veure el declivi de la seva mare, morta ja nonagenària, Raimon manifesta el desig de morir entre els 75 i 80 anys. Aquí ha fallat. Un dietari per conèixer més la persona que hi ha darrere l’artista.

Las Hienas. Amistat, matriarcat, rock’n’roll

Tomeu Canyelles

Prisma. 63 pàgines. 10 euros

Història petita: Las Hienas (juntes reien molt), la primera banda de rock de les Balears formada només per dones. Perifèria total (dones, illa, ciutat petita). El grup, format a Felanitx el 1985, va ser fugaç, només van fer versions, van actuar molt poc i tan sols van gravar una maqueta. L’interès rau a demostrar que la música no només serveix per triomfar, sinó per ajudar a donar forma a la vida quan ja és cosa pròpia i formular amb il·lusió els projectes personals quan potser estàs més perduda. A més, es generen unes relacions d’amistat i sororitat que en el cas de Las Hienas encara perduren. Una entrevista amb les quatre components ho evidencia. Matriarcat punk.

La nostra Cançó

Antoni Batista

Proa. 239 pàgines. 18,90 euros

“La Nova Cançó Catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular”. Ho escriu d’entrada l’autor. Vázquez Montalbán, citat al llibre, va escriure que va ser l’esdeveniment cultural popular més important des dels Concilis de Toledo (397-702). Hiperventilació o no, aquest text troba arguments, alguns discutibles, per fonamentar la tesi en 23 capítols (sobre artistes, temes socials, d’indústria, antecedents, genètica de la paraula cantada etc). Mirada ampla que abasta la postcançó i fins i tot Gato Pérez, així com els inevitables fills pròdigs (Pau Riba i Sisa). Fàcil de llegir però no exempt de rigor.

Venas al frente, festines de sangre y mal gusto

Lester Bangs

Libros del Kultrum. 534 pàgines. 24 euros

Segona part dels escrits de Lester Bangs, el mític crític musical dels anys daurats del rock (va escriure al Rolling Stone i al Creem dels setanta). Inclou reportatges (viatge a Jamaica i entrevista amb Marley), entrevistes fictícies (amb Jimmi Hendrix ja mort), ressenyes de discos (amb calbots a Miles Davis, Lou Reed o Jim Morrison), reflexions de tota mena —”El mal gusto es eterno”, per exemple— i narrativa inacabada. Trot recopilat pel seu company a Rolling Stone i marmessor, John Mortland. Lester Bangs, prosa torrencial i apassionada, bisturí analític i garrotades per a una vida que va acabar prematurament. Com la d’alguns herois i heroïnes del rock i del jazz que va estimar.

Una vida sobria para la revolución

Gabriel Kuhn

Editorial Imperdible. 393 pàgines. 18 euros

“Soc una persona igual que tu/però tinc millors coses a fer/ que vagar i fotre’m el cap...ficar-me merda blanca pel nas/desmaiar-me als concerts... Segueixo el camí correcte”. Fragment de Straight Edge, la composició de Fugazi que va donar nom al corrent d’ascetisme dins del hardcore d’esquerres. No a les drogues de cap mena, vegetarianisme o veganisme, lluita contra el masclisme, llibertat sexual, antifeixisme. Entrevistes arreu del món, manifestos i reflexions (extraordinari “Mi camino es de todo menos hetero”) per a una panoràmica mundial d’un moviment que vincula consum d’alcohol amb repressió i potencial sexualitat masclista.

Lugares míticos del rock

Ferran Sendra

Redbook Ediciones. 264 pàgines. 27,45 euros

El rock és una forma d’art no tangible que té una iconografia força sòlida i tangible. Ferran Sendra, veterà fotoperiodista musical amb l’ull afinat en centenars de concerts, recull en aquest llibre imatges d’espais lligats a la memòria del rock (en sentit ampli) i que el públic mitòman considera de visita innegociable quan fa turisme. Des d’espais que apareixen en cobertes de discos famosos fins a llocs de mort o naixement d’artistes, passant per indrets que els han inspirat o els evoquen. Organitzades en quatre capítols (Europa, Estats Units, Londres i Nova York), 300 fotografies explicades amb un breu text fan que la retina es torni musical.

Infantil i juvenil

Lu

Jason Reynolds. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués

Sembra. 164 pàgines. 12,50 euros

Per Pep Molist

Jason Reynolds és un dels escriptors de literatura per a joves més rellevants en l’actualitat als Estats Units. Amb cinc libres publicats en català per l’editorial Sembra, també ho ha esdevingut a casa nostra. Primer va ser Tot per l’aire, finalista al premi Protagonista Jove: una història conformada per deu contes, cadascun dels quals situat en una cantonada de la ciutat, que oferia a manera de trencaclosques el retrat d’un barri i els seus habitants, amb un fort rerefons social.

Un any després va arribar Ghost, una novel·la que és una ferma candidata al premi Protagonista Jove d’aquest curs: la història d’un noi amb una família trencada i un present tan complicat que fa que no trobi el seu lloc al món. Fins que va a espetegar en un club d’atletisme que li aporta, entre altres coses, un nexe grupal amb una colla de joves que el fa tirar endavant; i també, una raó de ser que l’ajuda a superar els greus entrebancs que poblen la seva vida.

A Ghost, els lectors vam corroborar que Ja­son Reynolds, autor afroamericà criat en un suburbi de Washington anomenat Oxon Hill, és un enorme cronista de la realitat dels barris marginals de les grans ciutats nord-americanes, amb una societat molt heterogènia colpida per la violència domèstica, el racisme, les addiccions... És allà on situa la història emocionalment molt punyent d’en Ghost, envoltat de tot de personatges secundaris que tenen un paper més o menys transcendent.

En aquell moment desconeixíem que Ghost formava part d’una tetralogia anomenada Track, cada volum de la qual portava com a títol el nom d’un noi o noia d’aquell entranyable club d’atletisme. De secundaris, alguns d’ells passen a ser protagonistes, i el lector passa a conèixer la seva realitat més íntima, familiar i profunda. En un perío­de de temps breu, l’editorial Sembra ens ha fet arribar les novel·les de la Patina, la d’en Sunny, i ara aterra la d’en Lu, la darrera entrega. Totes elles traduïdes per Elisabet Ràfols Sagués.

Lu és un jove albí que té vertaders problemes per encaixar als llocs on va, però que compta amb un factor que no té cap dels seus companys: una força i una personalitat tan fermes, i una seguretat tan gran en ell mateix, que li permeten enfrontar-se a les adversitats que van sorgint al seu davant.

Com tots els personatges que Reynolds ha convertit en protagonistes, en Lu es mostra com un personatge autèntic, del qual l’autor explota la riquesa dels matisos que li ha ofert en les anteriors obres, i el va tornant entranyable i proper, tot mostrant-lo més a través de l’acció i les seves paraules que no pas de la descripció.

La història d’en Lu, de la seva família, del seu passat i del seu present, té escenes tan colpidores i precises que sembla que pel davant de la nostra mirada passin els fotogrames d’una pel·lícula.

I en conjunt, la sèrie Track posa sobre la taula la infantesa i la joventut en un entorn on la violència i la precarietat copen el dia a dia de les persones. L’autor mostra el seu amor per la vida dels infants i els joves de barri, amb la voluntat de dignificar-los i donar-los reconeixement.

Ho fa amb un estil literari que es mostra vibrant, poètic i alhora directe, original i únic, i amb una tensió narrativa de gran intensitat, tot mostrant a cada moment la seva capacitat per construir històries emotives i amb un alt contingut social, i deixant-nos escenes que recordem durant dies, mesos, anys.

Metàfora: 24 imatges de la història de la filosofia

Pedro i Merlín Alcalde. Il·lustració de Guim Tió. Traducció de Diana Novell

Zahorí Books. 64 pàgines. 20 euros

Zahorí Books segueix esmerçant esforços a apropar coneixements als lectors, i fer-ho de manera innovadora i atractiva. En aquesta línia, Metàfora és un llibre adreçat a joves i adults a qui els interessi la filosofia i el pensament. Es tracta del fil de la història de la filosofia sintetitzada en 24 imatges i centrada en les metàfores més populars i utilitzades per alguns dels grans filòsofs, que “s’han servit de les metàfores per relacionar les idees amb experiències o imatges properes i comprensibles”. Pedro i Merlín Alcalde, dos apassionats per la filosofia, situen una metàfora a cada doble pàgina, que és il·lustrada amb les suggeridores imatges de l’artista Guim Tió.

El viatge d’en Jep

Jutta Bauer. Traducció de Lourdes Bigorra

Bindi Books. 40 pàgines. 16,50 euros

La il·lustradora alemanya Jutta Bauer és un dels grans referents mundials de la il·lustració per a infants. El 2010 va rebre el premi Andersen, conegut com el Nobel de la literatura infantil. En la major part dels llibres que ha il·lustrat, ella també és l’autora del text. És el cas d’obres tan populars com Marecrits o La reina dels colors. Ara ens presenta El viatge d’en Jep, un conte que respon a aquell pensament que diu que, més que el destí, l’important és el viatge. En Jep, famós per la seva rapidesa, rep l’encàrrec del rei d’entregar un missatge al rei del castell veí. Pel camí toparà amb personatges i situacions que li capgiraran els plans. Una història sorprenent i deliciosa.

Una de monstres

Rocío Bonilla

Animallibres. 48 pàgines. 17,50 euros

Rocío Bonilla ens té acostumats que, per Sant Jordi, publica novetat. En aquesta ocasió, s’allunya d’un tema d’actualitat concret per narrar-nos una aventura fantàstica i captivadora. Una de monstres és un àlbum il·lustrat protagonitzat per dos bessons que tenen en comú fer pastissos. Un dels dissabtes que van al mercat a comprar els ingredients fan una descoberta terrorífica que els deixarà perplexos i els portarà a documentar-se sobre el tema per poder-lo abordar. Un llibre contra corrent del que es publica actualment, amb l’única pretensió d’explicar una història que atrapi l’anhel i l’interès del lector.

La cançó de l’ocell toc

Fran Pintadera

Il·lustració d’Anna Font. Traducció d’ Albert Balasch. Akiara. 52 pàgines. 16,50 euros

Akipoeta és una col·lecció de poesia que gira al voltant de la natura. En poc temps, i tant per les seves propostes de contingut com les del continent, s’ha fet un lloc destacat en llibreries i biblioteques. En aquest cas, s’uneixen la magistral ploma de Fran Pintadera i d’Anna Font per elaborar La cançó de l’ocell toc, un recull de poemes que gira al voltant d’un ocell que viu tancat en una gàbia: de les seves característiques, dels seus sentiments, del seu intens anhel de llibertat... Amb cada poema, l’autor conforma el petit món d’aquesta au, i amb cada element i cada color de la il·lustració, la dibuixant hi dona caliu i volada, mai més ben dit!

El llop

Sasa Stanisic

Il·lust. Regina Kehn. Traducció de Cristina Sala. L’Altra Tribu. 192 pàgines. 17,90 euros

A primera vista, d’El llop ens crida l’atenció l’acurada edició i el fet de ser una novel·la per a infants i joves profusament il·lustrada. Sasa Stanisic és un autor reconegut que ha escrit per a tot tipus de lectors. A El llop presenta un noi que és obligat a anar a uns campaments d’estiu. Odia les activitats a la natura i li toca compartir cabana amb el més rar del grup. El text, i la seva combinació excel·lent amb les il·lustracions de Regina Kehn, retrata amb encert el món dels campaments i descriu amb precisió els caràcters de tots i cadascun dels personatges, i especialment els sentiments del protagonista i dels que es desfermen entre ell i els seus companys.

Cuina

Motel Empordà. Elogi de l’amor estable

Xavier Febrés

Editorial Gavarres. 140 pàgines. 20 euros

Per Mar Rocabert

Després de llegir Motel Empordà, elogi de l’amor estable, una sent unes ganes boges de tastar la sopa de farigola que va entendrir la Dama de Ferro. Explica Xavier Febrés que Margaret Thatcher, després de deixar el càrrec de primera ministra, va dinar al Motel Empordà el 29 de desembre del 1994, en acabat de visitar el Museu Dalí. Estava cansada i desitjava un plat lleuger. El propie­tari de l’establiment, Jaume Subirós, li va servir la sopa de farigola. Va quedar tan impressionada que li va agrair personalment, emocionada, aquella thyme soup que li va recordar la seva àvia.

Quan, al voltant de Setmana Santa, arriben les flors de farigola al Mòtel —com en diuen els fidels— tots els empleats es posen a desgranar una per una les minúscules flors abans que es marceixin. Aquesta dedicació al producte i la temporada són algunes de les qualitats que han convertit aquest restaurant i hotel de carretera de Figueres en un lloc de referència, de peregrinació per als bon vivants i de parada obligada pels que transiten la zona. Celebrar els 50 anys d’una casa interclassista, intergeneracional i internacio­nal és el que aconsegueix Febrés amb aquest elogi del restaurant estable, que defineix com una institució, una cultura de l’hospitalitat, un lloc de reconfort.

Al pròleg, el mateix Jaume Subirós mostra certa incomoditat amb un llibre que parla tant d’ell, i per això prefereix descriure els productes i les receptes que l’han fet brillar; i a l’epíleg, Joan i Josep Roca recorden les celebracions que han fet amb família i amics en aquest restaurant de categoria però sense gaires Porsche Cayenne ni Lamborghini a l’aparcament, com apunta Febrés. Es tracta d’una mena de dietari de client feliç, que comença amb un record a Jaume Mercader (Cadaqués, 1926-1979), el fundador. Va començar treballant a l’hotel Duran de Figueres i feia estades d’aprenentatge a establiments europeus perquè el seu objectiu era obrir el seu propi hotel-restaurant a Figueres aprofitant el boom turístic que ja s’intuïa que aniria a l’alça. Finalment ho va aconseguir el 1974, quan es va quedar amb tot el Motel Ampurdán, obert el 1961 amb els Tognola de socis.

Cinc anys després, un infart el va deixar sense somnis. I aquí és quan Jaume Subirós, el seu gendre, casat amb Anna Maria Mercader Baret, entra en escena al capítol següent. A partir d’apunts, articles, records i l’ajuda de Subirós, l’autor va relatant els plats, els comensals i les circumstàncies que han fet gran aquest restaurant, que s’ha anat modernitzant sense deixar mai de banda la cuina catalana. De fet, una de les frases que Pla, que ja n’era client habitual quan va morir Mercader, va dir a Subirós per esperonar-lo a conti­nuar va ser: “Vostè faci d’amo i, sobretot, no canviï res!”. I així va ser, fins a aconseguir una estrella Mi­chelin, que va perdre el 2002 “per raons inescrutables que ningú no s’ha sabut explicar”, apunta Febrés.

Una part del llibre està dedicada a la ubicació: sembla que Febrés se’n vagi per les branques de Vilabertran, però resulta que vol tornar a contemplar les seves hortes, quan descriu una passejada per aquest indret per reivindicar aquest vestigi pràcticament extingit. Una volta que ve a tomb després de recordar un dinar amb la seva filla i les amigues, a qui volia ensenyar aquest tresor de l’hostaleria catalana. Com als lectors, els diu que es deixin aconsellar, sempre hi ha coses fora de carta. I les anima a començar amb un Spritz Suze i unes espines d’anxova fregides, “la simplicitat portada a l’exquisidesa” que resumeix l’esperit del Motel. Com és d’esperar, bona part del llibre es dedica als plats indispensables, com les faves amb menta, els naps al rocafort, les carxofes Carles-Jordi Guardiola o el carro de postres. La humilitat no està renyida amb la grandesa, diu Febrés en aquestes pàgines que ajuden a entendre el lloc i els seus moments.

Cremo!

Maria Nicolau

Columna. 272 pàgines. 23,90 euros

Des de Cuina! O Barbàrie fins a Cremo! només han passat un parell d’anys, però la vida de Maria Nicolau ha fet un tomb. Ja no cuina en cap restaurant, però ho continua fent cada dia a casa, on defensa que hi ha la gastronomia de debò. Amb aquell cuc que la remou per dins, se segueix exclamant per reivindicar la tradició, però en el nou llibre va més enllà i es despulla per explicar com ha arribat a convertir-se en una comunicadora de referència. A la vegada, mostra les vergonyes de la restauració i reivindica l’ofici des del respecte i la passió. Amb Cremo! no és exagerat dir que Maria Nicolau ha passat de ser una cuinera que escriu a una escriptora que cuina.

Via Veneto, el gran restaurante de Barcelona

Trinitat Gilbert

Planeta Gastro. 288 pàgines. 49 euros

Via Veneto ja té la seva autobiografia, escrita per la periodista gastronòmica Trinitat Gilbert. Aquest restaurant de Barcelona, un clàssic que va portar llum i color a la Barcelona postfranquista i que, amb els mínims canvis, s’ha actualitzat fins arribar a l’època contemporània com un referent de la classe alta i el bon menjar. El llibre comença amb la seva història, el 1967, quan va obrir amb l’empenta entusiasta de l’ànima de la Gauche Divine, Oriol Regàs i Pagès. Es posa especial atenció als tres mosqueters que l’han defensat: Josep Monje Canut, el primer director; Pere Monje San, al capdavant des del 2001; i David Andrés, l’actual xef. També mereixen un apartat la bodega, fonament de la casa, i evidentment les receptes més clàssiques. Una mica d’història de Barcelona.

De l’hort al plat. O com menjar bé tot l’any

Pep Salsetes

Rosa dels Vents. 226 pàgines. 21,90 euros

Quan es tracta de parlar de cuina popular, Pep Salsetes és una referència. Cultiva un hort, recupera llavors antigues i difon la cuina tradicional. En aquest moment de revifalla de les receptes catalanes, s’ha reeditat un llibre seu de fa anys, La cuina de les quatre estacions, revisat, actualitzat i retitulat com De l’hort al plat. No canvia gens l’esperit, segueix explicant la cuina a través del cicle del temps per ensenyar a menjar bé. I deixa clar que parla de cuina i no de gastronomia perquè li sembla un concepte antic, que fa referència a l’ostentació de les classes benestants que pretenien atorgar una aura científica a l’acte de menjar. A més, per a més inri, ara s’ha vulgaritzat i devaluat.

Les millors receptes

Carles Gaig

Columna. 224 pàgines. 22,90 euros

Per primer cop, Carles Gaig obre la porta de casa seva per descobrir els secrets que l’han convertit en un tòtem de la gastronomia catalana. És un dels cuiners més populars, però encara no havia posat la seva feina en paper. Amb un record per als seus orígens, que estan estretament relacionats amb l’hostaleria, on la seva àvia i la seva mare tenen un paper principal, Carles Gaig ofereix una sèrie de receptes classificades per temporades. Altra vegada la reivindicació del que dona la terra a cada moment. No hi falten clàssics seus, com els deliciosos canelons amb crema de tòfona o els macarrons del cardenal. Les receptes de l’escudella i el fricandó tampoc.

Dolços sanots

Laura Zurriaga

Montena. 207 pàgines. 20,85 euros

A les xarxes se la coneix com a Croqueta de Xocolata, però el seu nom és Laura Zurriaga. La química la va portar a la pastisseria i s’ha convertit en una influèncer del món dolç a través de creacions més saludables. La majoria de les vuitanta receptes que proposa al llibre són sense sucre ni farines refinades, i també busca alternatives als ingredients habituals per oferir opcions “sanotes”, com diu ella, que defineix la seva pastisseria com a sana i bona per al cap i el cos. Però no és cap integrista, així que si voleu endolcir més els pastissos i la brioixeria, també hi trobareu les equivalències. El pròleg l’escriu Lluc Crusellas, que també ha tret llibre, Reserva’t per a les postres (Ara Llibres).

Art

Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art

Daniel Giralt-Miracle

Edicions 62. 328 pàgines. 20,80 euros

Per Laia Beltran

La vestimenta informal de l’arquitecte Oriol Bohigas, les tensions polítiques que va provocar la mort de Salvador Dalí, l’escaiola al braç del rei emèrit on Antoni Tàpies va deixar la seva empremta, la joia popular pel llançament d’un nou diari en català i catalanista, el no empaquetament de la estàtua de Colom per part de l’artista Christo, les multes que la família Milà va haver de pagar perquè Antoni Gaudí ignorava els criteris urbanístics de l’ajuntament quan construïa la Pedrera, el restaurant semiil·legal d’Antoni Miralda... Desenes i desenes d’anècdotes com aquestes formen part de la memòria de Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), crític d’art, comissari, gestor cultural i professor universitari. No en va, ha estat una de les figures cabdals de l’escena catalana de l’art al llarg de sis dècades. Durant el confinament va començar a furgar en els records. Aquells escrits, en principi privats, s’han acabat convertint en Guspires de memòria, un llibre on un vailet de Gràcia —fill d’un impressor— repassa tota una vida dedicada a l’art.

Aquest pare —també il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf— és el reconegut Ricard Giralt Miracle, fundador de Filograf, el taller d’arts gràfiques per on va circular la crème de la crème dels artistes catalans des dels anys cinquanta. I a pesar dels artistes, polítics i personalitats que esquitxen les pàgines del llibre del fill, el rerefons de la història gira al voltant de la figura paterna. L’autor li confessa un amor incondicional i una admiració absoluta, fins al punt que un jove Daniel Giralt i Rodríguez es va convertir en Daniel Giralt-Miracle quan va començar a signar les seves primeres crítiques d’art a la revista Destino. L’homenatge al pare va començar a través del llinatge i culmina amb aquest volum deliciós de més de 300 pàgines que arrenca a la postguerra amb un tramvia tombat a Gran de Gràcia i acaba fa quatre dies amb una passejada pel camí del Maduixer, a Collserola, on fa mig segle que viu amb la seva esposa Amèlia.

Entre aquests dos extrems, Giralt-Miracle desgrana la seva trajectòria vital i professional, però a la vegada també narra l’ecosistema cultural i polític català, amb els seus èxits i els seus fracassos, amb les seves llums i les seves ombres. Hi ha poques veus més autoritzades que la seva, almenys per currículum: ha estat al Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat, al FAD, al Macba, va ser artífex de l’Any Gaudí i de l’Any Dalí, i la llista és tan llarga que la deixarem aquí. Però més enllà de la lluentor dels càrrecs i de la possibilitat de fer exposicions tan valentes, visio­nàries i amb sentit de país com Barcelona-París-Nova York, el millor regal que l’art ha fet a Giralt-Miracle és un altre. Guspires de memòria és sobretot un cant a l’amistat. I en aquesta paraula n’hi caben molts i de molt diferents: Pepe Corredor-Matheos, André Ricard, Àlex Susanna, Joan Brossa (de qui és marmessor), Josep Guinovart... Giralt-Miracle no els estalvia elogis, de fet el seu tarannà diplomàtic i la seva educació exquisida traspuen a cada pàgina. Ara bé, això no li impedeix afilar la ploma quan ha de dir les coses pel seu nom, com ara la decepció amb ­Sean Scully pel seus atacs al català, la frustració personal pel rumb que va agafar el Macba o aquell desassossec en constatar com moltes llavors culturals que es planten aquí acaben florint irremeiablement a Madrid.

Manifest sense fronteres

Ai Weiwei. Traducció d’Octavi Gil Pujol

Saldonar. 84 pàgines. 15 euros

A tot arreu hi ha gent que pateix; per tant, tothom pateix. Aquestes paraules d’Ai Weiwei ressonen amb la manera que ha tingut el polifacètic i reconegut artista xinès de trobar-se a si mateix: interessant-se pels altres, transitant els seus camins. Com a nen i adult exiliat, sempre ha tingut debilitat pel tema dels refugiats i les migracions, que ha tractat en diferents instal·lacions artístiques i també en el documental Marea Humana (2017). Ara s’hi aboca amb Manifest sense fronteres, una carta oberta que parla sobre l’exili on convergeixen tant les reflexions personals com la pràctica artística, reivindicada sempre des del vessant de l’activisme.

R con erre. Relato y narrativa visual

Raúl Nieto

Editorial GG. 18 pàgines. 12 euros

Un home que porta un barret, una dona que col·loca la compra a la bossa amb parsimònia, una velleta que esmorza en un bar... En l’imaginari de Guridi qualsevol retall de quotidianitat és un bon punt de partida per explorar una narrativa visual. L’univers d’aquest il·lustrador sevillà té un llenguatge propi, i el que més li agrada a ell és compartir-ne els secrets. En això consisteix el seu últim llibre —o hauríem de dir-ne artefacte?—, una petita gran lliçó per crear un àlbum il·lustrat i no morir en l’intent. I, si fos aquest el cas, continuar insistint, perquè sempre ha defensat que habitar l’error és un mètode tan poètic com infal·lible.

Breve tratado del arte involuntario

Gilles Clement. Traducció de Moisés Puente

Puente Editores. 104 pàgines. 13,90 euros

Per a aquells que saben mirar, tot és art. Potser és un art inesperat, anònim, mutable, efímer, sense estatus, fruit d’una trobada atzarosa entre el paisatge —ja sigui urbà o rural— i la petjada humana. No obstant això, tot i aquests condicionants, no deixa de ser art. Almenys així ho celebra el paisatgista i jardiner francès Gilles Clément a Breve tratado del arte involuntario, una passejada a través d’instants caçats al vol. Tot plegat amb fotografies i dibuixos senzills que acompanya de textos breus en els quals contextualitza aquestes troballes quotidianes, com pot ser una ampolla de plàstic que fa d’espantaocells en un arrossar de Madagascar.

La pell de Barcelona

Francesc Català-Roca

Enciclopèdia Catalana. 312 pàgines. 71,25 euros

El delicat esgrafiat d’un edifici modernista encarat a la façana perforada de metralla de l’església de la plaça de Sant Felip Neri. La bellesa i la barbàrie. També podria ser el rosetó multicolor de la catedral encarat a un rodell d’arengades. El cel i la terra. D’aquest joc de contrastos visuals i conceptuals es nodreix La pell de Barcelona, el projecte més personal del fotògraf Francesc Català-Roca. En morir-se, però, va quedar oblidat en un calaix. Ara, coincidint amb el centenari del naixement del fotògraf, es publica en un volum majestuós que permet redescobrir detalls de Barcelona a través de dues-centes fotografies emparellades a pàgina sencera.

La mirada captiva

Colm Tóibín. Traducció d’Helena Lamuela

Arcàdia. 320 pàgines. 25 euros

Com es comença un quadre? Potser amb una simple marca i, a partir d’aquí, tant la mà com la ment comencen a fluir. Aquest punt de partida —après d’un amic pintor— va ensenyar a Colm Tóibín a enfrontar-se al paper en blanc i a abraçar l’escriptura com a via d’expressió. Aquesta seria la síntesis inicial de La mirada captiva, un recull d’assajos breus en els quals l’escriptor irlandès es recrea en allò que el fa sentir més feliç: comprendre l’art i els artistes. En els quinze textos escollits, ens parla de Freud, de Calder, de Bacon, de Goya i d’altres artistes més propers com Miró, Barceló i Tàpies. No en va, Tóibín també té un passat barceloní.