Estudis d'Art / Vicente Peris

Quan per fi aconseguisc que Vicente Peris conteste el telèfon (la bústia la té sempre plena), i puc plantejar-li el motiu de la meua entrevista, em replica sorneguer: "Jo ja no tinc estudi! Vaig d'okupa!", i riu espontàniament. Així i tot hi insistisc, li dic que m'interessa molt conéixer el lloc on treballa, com interacciona amb el seu ambient, el cau on s'amaga. Però Vicente (o Vicent, perquè parlem en valencià: ha nascut al barri de Na Jordana, "a un pas de l'IVAM") torna a la càrrega: "Això de l'estudi és un concepte del segle XIX! L'estudi és viciós, una cosa d'un altre temps, una mena de presó! Jo preferisc anar d'okupa!". Aleshores, sobtat per aquell discurs, li pregunte si ell també està indignat, i explota: "Jo estic indignat des de fa molt de temps! Sóc un àcrata!". Uns dies després ens rep al seu estudi del carrer de Calderers, vora la plaça del Tossal de València. Tan bon punt obre la porta d'aquella casa, noble i desballestada, amb una bellesa decadent, una mica napolitana, torna a la càrrega: "Ara estic ací, però no per massa temps. Ja et vaig dir que sóc un okupa, que vaig cagant puestos. L'estudi, tal com el tenen una bona part dels artistes, és una presó, estàs presoner en aquell lloc, que t'esclavitza. I és llavors que et repeteixes i fas una vegada i una altra la mateixa cosa. Jo, quan veig que em repetisc, fuig del lloc, l'abandone, ho llance tot i pegue a córrer". Vicent parla molt de pressa, gesticula molt, se'ns mostra desinhibit i pròxim, de seguida s'ha creat una complicitat. "Res més lluny del meu interés que tindre un d'aquests estudis tan ben parats, on el pintor és una mena de Déu que pega pinzelladetes en un llenç, que després vendrà per un bon grapat d'euros. És important canviar!". Li comente que Claude Monet necessitava canviar de lloc per a tindre noves experiències, i que fins i tot no era igual l'obra pintada en una casa d'Argenteuil i en una altra del mateix poble. Vicent hi convé i remata, donantme la raó: "Veus, és important canviar de casa". I afegeix rient: "I de dona!".

"He tingut molts estudis... Vaig tindre'n un a l'Alqueria del Povo, a Benimàmet, on vaig pintar moltíssim, com un animal. Mai no havia estat tan productiu i tan trist. Acabava de tornar de Madrid, on vaig abandonar una vida frenètica, i en aquella alqueria vaig tindre la pau que necessitava, però al mateix temps vaig caure en un estat melancòlic... Després me'n vaig construir un a Menorca, on he pintat una bona part de la meua obra del carnaval de Venècia. Ara t'explicaré una cosa curiosa: un dia vaig tindre un somni, i em vaig veure en un dels canals de Venècia. Abans tan sols havia estat una vegada en aquesta ciutat, i aquell somni, que era molt angoixant, es va repetir estranyament una vegada i una altra. Finalment, vaig decidir anar a Venècia, a buscar aquell lloc, aquell lloc que apareixia insistentment en el meu somni... M'hi vaig quedar vuit anys! I no vaig trobar mai aquell lloc! En canvi, allò em va servir per a descobrir la ciutat i per a pintar el seu carnaval".

Vicent enllaça un tema amb un altre, quasi no em deixa intervindre. Li pregunte si a Menorca va pintar alguna cosa de l'illa i em diu que no. "Allí vaig seguir pintant Venècia. Em vaig instal·lar a Menorca amb la intenció de pintar el seu cel, les seues pedres, la seua mar, el seu paisatge, i en canvi vaig seguir pintant Venècia, obsessivament. Són coses que passen. Fins que un bon dia em vaig sentir empresonat, perquè Menorca és una presó, una presó gran, però una presó, i em vaig començar a repetir, i ho vaig abandonar tot... I no vaig pintar ni un sol quadre de Menorca! A mi de la pintura el que més m'agrada és el procés: l'abisme, llançar-me a l'abisme d'una obra nova. L'obra acabada m'avorreix sobiranament. Jo sóc un ateu de la pintura! Mira el que et dic: no m'agraden els quadres! No m'agrada fer una religió de pintar, cal desmitificar aquest ofici. La pintura és Altamira, això és, l'anonimat. En els nostres dies hi ha un excés de personalisme. I, entre tu i jo, també de negoci: quan entra la pela, el cap el tens en un altre lloc. I amb l'art s'ha produït una saturació, una bombolla pictòrica, com la de la rajola! I ha explotat".

M'assenyala una cambra, que devia ser un dormitori interior (tota aquesta conversa s'ha produït en el rebedor, on té el cavallet i un ordinador: tot just ha obert la porta de la casa ha començat a parlar, un veritable allau de dades i d'impressions), on hi ha uns llenços de la seua exposició L'ombra transparent i prossegueix: "A mi el que m'agrada és això! Crear ambients, atmosferes que t'atrapen. Un bon dia em digueren que tenia la possibilitat d'exposar a l'Almodí, però que tan sols tenia unes setmanes per a preparar l'exposició. Vaig dir: si no faig una traca!... I pam! Se'm va fer la llum. Feia temps que volia experimentar amb la pólvora, amb el rastre que deixa una vegada s'ha cremat. Amb Miguel Zamorano Caballer vaig fer les proves, vaig investigar, em va ajudar molt, aquell home. Al principi se'm cremaven les teles, fou un desastre. Però després vaig descobrir que la pólvora l'havia d'impregnar amb oli de llinosa i després deixar-la eixugar. Una vegada fet aquest procés s'encenia i la tela no es cremava, més aviat la combustió actuava i originava una mena de gravat. Vaig decidir pintar les ombres d'unes ballarines dansant sobre el llenç, un llenç continu, i emprar aquest procés. 800 metres continus de tela, sense parar de pintar! Una part d'allò és el que veus ací... I el resultat és una primícia! Això mai no s'ha fet! Un autèntic miracle!". Jesús Ciscar, que durant tot aquest temps ha disparat fotografies des de tots els angles possibles del rebedor, li deixa caure: "Però no deies que eres ateu?". Peris riu i li segueix el joc: "Sóc ateu gràcies a Déu!".

Aquella obra amb pólvora és d'una bellesa poderosa. Fa uns dies es va exposar a la sala Metro de València i ara ho és a la d'Alacant. L'efecte aconseguit és underground, té alguna cosa de primitiu, de cavernícola, de símbols de la tribu. Són ombres, ombres xineses, fixades amb el rastre de la pólvora. Realment, original i nou. També té un encuny poderós l'obra pintada durant els anys vuitanta amb Uiso Alemany, i que s'exposa aquests dies al Museu del Carme: uns llenços enormes que durant tots aquests anys han estat amagats en un magatzem i que, per fi, després de ser restaurats i muntats sobre bastidors, han vist la llum. Vicent i Uiso els pintaren en aquelles mateixes sales del convent del Carme, quan estaven deshabitades, totalment abandonades. Pense que empraren aquell estudi provisional, infantaren l'obra d'una manera compulsiva i, quan se'n cansaren, "pegaren a córrer". Mentre Jesús fa a Vicent alguns retrats i primers plànols, jo aprofite l'avinentesa i tafanege la casa. Isc a un dels balcons, que mira a la placeta de Sant Jaume, tan meravellosa. "Veritat que per un moment sembla una plaça de París?", em diu Peris des de lluny. En una de les parets d'aquella estança hi ha un apunt d'un nu, d'una dona masturbant-se. És un quadret potent, que té alguna cosa exacerbada, com les aquarel·les de Rodin: "Vaig ferne molts! L'exposició es deia Apunts per a l'eròtica. I els vaig vendre molt bé, aquells quadrets. Saps qui els compraren sobretot? Les dones! Supose que s'hi veien reflectides... Però això [i assenyala la dona consolant-se] ho fem tots, quan tenim un moment desocupat... No et sembla?". No sé què contestar-li, però finalment accepte que és un argument plausible.

"Volia tindre l'estudi al barri del Carme. Jo he conegut el barri ple d'imatgers, de fusters, de torners, etc. Estava ple d'artesans, i els mirava treballar amb els ulls com a plats. Quan per fi m'acceptaren a Belles Arts vaig saber que ho havia aconseguit, que havia fet el pas correcte, l'ingrés a Sant Carles és el millor que m'ha passat en la vida". En les seues paraules hi ha un cert enyor, alguna cosa que em posa alerta. Li pregunte si la crisi li ha afectat molt: "Em va molt bé i em va molt malament, Martí. Aquesta ciutat costa molt d'assimilar, crema molt. Ací tot passa, és una ciutat molt ingrata". El mire als ulls, grisencs, dotats d'una llum lleugerament esmorteïda. Pense que és a punt de pegar a volar i que en aquell estudi li queda poc temps de vida. De segur que ja deu estar buscant un altre lloc per a ocupar i tornar a començar. L'atracció de l'abisme.