“És just reconèixer el valor dels empresaris que generen riquesa”

Empreses privades egoistes. Empreses públiques ineficients. És el que diu un tòpic el qual, com a tota caricatura, pot tenir part de veritat, però no fa justícia però no fa justícia a la realitat complexa. Pere Navarro, delegat especial de l’Estat a l’empresa pública que gestiona un dels polígons industrials més importants del país, no només qüestiona aquesta tendència humana al prejudici, sinó que fa una crida a substituir-la precisament per l’aliança publicoprivada per enfrontar un reptes de tal magnitud que, fins i tot així, amb totes les forces mobilitzades, podria resultar insuficient.

No proposa cap teoria, sinó la pràctica del mateix Consorci. Des d’una gestió rodada durant anys i la rendibilitat segura d’un polígon privilegiat pel seu entorn industrial i la seva ubicació logística, avança cap a una transformació total: la Zona Franca com a un gran centre global de la indústria 4.0 on conflueixen la digitalització, l’automatització i la competitivitat de la nova economia. En tot just cinc anys, és a dir, en plena pandèmia i durant la incerta fase de recuperació, ha desenvolupat una bateria de projectes en aquesta línia.

Entre d’altres, la modernització del SIL (Saló Internacional de la Logística), els fòrums inèdits i híbrids de BNEW (Barcelona New Economy Week) i BWAW (Barcelona Woman Acceleration Week), dues incubadores (d’impressió 3D, única a Europa, i de logística 4.0), o el megaprojecte DFactory Barcelona, un centre d’innovació col·laborativa entre empreses d’indústria 4.0 consolidades, moltes d’elles multinacionals, que aviat quadruplicarà la seva capacitat i generarà 1.500 llocs de treball. I el Districte 4.0, que ho engloba tot i completa la transició de la indústria tradicional a la de les noves tecnologies. Les que generen mercat. I les que atreuen talent com a principal recurs econòmic i social.

Pregunta: Fa poc va concloure la cinquena edició de BNEW, centrada en tendències tecnològiques decisives (aviació, talent, indústria digital, mobilitat elèctrica, salut...). Això no obstant, amb un nou rècord d’assistència, sembla que l’automatització no substitueix pas el contacte humà entre empresaris...

Resposta: Quan vam dissenyar aquest fòrum no pensàvem en una fira convencional ni tampoc en una solució provisional contra la pandèmia, sinó en quelcom de diferent, en un híbrid per compatibilitzar la presència física amb la telemàtica mitjançant una plataforma que no existia i que vam desenvolupar del no-res. Després l’hem organitzat en l’edifici DFactory, la qual cosa permet els participants d’establir contacte amb els laboratoris experts en els verticals que aborda BNEW. Efectivament, aquest vincle directe entre professionals d’alt nivell qui prenen les decisions importants en les seves empreses i estableixen xarxes de col·laboració és l’objectiu. S’ha consolidat l’efecte rebot després del virus, ja podem parlar d’una tendència, allò tan humà com és el contacte físic, veure i tocar les coses, experimentar. Això reflecteix BNEW com a un esdeveniment viu, que evoluciona, s’adapta, i avui dia veiem consolidades tendències que ja es van projectar en la primera edició.

P: Crida l’atenció que la majoria dels projectes s’hagin desenvolupat durant un període d’enorme incertesa econòmica. Com s’aconsegueix créixer en aquest escenari?

R: Durant aquell període vam estar molt a prop de totes les empreses de la Zona Franca a més de les de DFactory i les incubadores, una mica més de 300, i el que ens va semblar molt valuós va ser l’actitud, la voluntat de superar uns moments talment difícils. Cap companyia del polígon industrial va haver de tancar. També és bàsica la qualitat d’innovació per adaptar-se i competir. Totes les empreses de DFactory, per exemple, estan internacionalitzades i la majoria desenvolupen tecnologies que només tenen elles mateixes. Hem lliurat premis a startups que es van fundar aleshores, en els moments més durs de la pandèmia, i que dupliquen i tripliquen el seu creixement any rere any. Però hi ha un altre factor clau, i és la base industrial i de coneixement a la qual s’ha de fixar aquesta actitud.

P: Aquesta tradició també ha d’evolucionar per sobreviure?

R: Ha d’evolucionar, però l’experiència n’és el substrat. La Barcelona que atreu companyies punteres com ara la farmacèutica AstraZeneca, que ha instal·lat aquí un dels seus grans centres globals, té els ingredients. Quelcom de semblant no succeeix en mig del no-res. I no només el clima, la gastronomia, la cultura, encara que també juguen un paper, i un d’important. Sobretot s’arrela sobre una economia industrial amb molts anys de rodatge, amb universitats, centres de recerca, formació professional connectada amb les necessitats econòmiques, i equipaments. La ciutat és una marca, un pol d’atracció de professionals que veuen oportunitats clares de progrés. Per dir-ho així, l’edifici DFactory es pot reproduir en qualsevol lloc; de fet, delegacions de molts països venen i s’interessen pel model, però el que no és tan fàcil de reproduir és el contingut.

Totes les empreses de DFactory estan internacionalitzades i la majoria desenvolupen tecnologies que només tenen elles

Pere Navarro, delegat especial de l'Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB)

P: Com són les empreses que li donen el contingut? Pot citar alguns casos concrets?

R: Permet-me no donar noms per no menysprear ningú. Totes són capdavanteres en els seus sectors. Tenim des d’una multinacional d’intralogística fins a un fabricant de vidres per a trens d’alta velocitat i panels solars, o una especialista en braços robòtics molt sofisticats. La central de la primera es troba a Alemanya, la segona té la fàbrica a Saragossa i la tercera a Dinamarca, però totes instal·len els seus centres d’innovació aquí i no en qualsevol altre lloc del món, encara que podrien fer-ho.

P: Fa poc es va presentar un vehicle elèctric desenvolupat en el Hub...

R: La nova mobilitat és un dels verticals, amb empreses que fabriquen vehicles o components en 3D, la qual cosa, a més a més, connecta amb l’ADN automobilístic de la Zona Franca. Aquí es va fabricar el primer Seat fa 70 anys i aquesta companyia encara ocupa 400.000 metres quadrats d’instal·lacions. A la parcel·la que va deixar Nissan ara treballa Silence, també fabricant de vehicles elèctrics. Ebro EV-Motors, que recupera aquesta marca espanyola històrica, ha signat un acord amb la xinesa Chery i la immologística Goodman. Per tant, conservem aquesta base industrial en un emplaçament logístic privilegiat, però en transició cap a la nova automoció i la logística tecnològica, de valor afegit.

P: Acaben d’anunciar que aviat s’ampliarà DFactory...

R: La primera fase té 17.000 metres quadrats i amb la segona arribarem al voltant de 100.000. Formaran un campus, un entorn arquitectònic i urbanístic dissenyat per a la cooperació entre empreses. No es tanquen en caselles, sinó que comparteixen espais i recursos tecnològics, es llencen reptes les unes a les altres per innovar, millorar els seus dossiers, augmentar la facturació i, d’aquesta manera, crear ocupació de qualitat. En la nostra condició d’empresa pública, això és el que ens posa contents i ens interessa. Ho farem de pressa perquè les empreses necessiten més espai i no volem que se’n vagin a un altre lloc, ni nosaltres, ni elles.

P: De quins terminis parlem?

R: El primer edifici, més complicat estructuralment, es va construir en un any i mig. La segona fase podria durar fins i tot menys d’un any. Un cop concloses les licitacions, crec que a principis de 2025 començarem a urbanitzar l’entorn i a aixecar els primers edificis de la segona fase.

P: Com s’integrarà aquest campus dins de l’anomenat projecte de projectes, el Districte 4.0?

R: És una visió de transformació integral en infraestructures i contingut. Ja fa anys que es va desplegar un projecte de modernització, el 22@, que va necessitar un pla urbanístic, alguns canvis d’ús... Però tot això ja ho tenim. El projecte està en marxa perquè, quan una empresa acaba el seu contracte i se’n va del polígon, la substitueix una altra, però amb les característiques que busquem per convertir la Zona Franca en un Districte 4.0 total, de tota la regió metropolitana i com a referència mundial en indústria 4.0, amb DFactory com a gran centre d’innovació. Si moltes empreses venen perquè n’hi ha d’altres ja instal·lades, per beneficiar-se de l’ecosistema, imaginem un imant de projectes i talent amb sis milions de metres quadrats.

P: Ha mencionat la paraula clau. Alguns experts en recursos humans estan avançant que el dèficit de talent tecnològic serà endèmic... Comparteix aquest pronòstic?

R: No he sentit cap empresa amb un bon projecte queixar-se que no ha respost ningú a una ronda d’inversió. En el món hi ha diners, fons no especulatius que busquen quelcom de segur i amb un rendiment raonable. Però el que no abunda és el talent. Per això vam projectar Districte 4.0, per tal que aquesta mena de projectes empresarials l’atregui. Col·laborem amb tot l’ecosistema d’universitats i centres formatius, el qual a Barcelona és molt dinàmic i cerca d’adaptar-se a unes necessitats econòmiques que, no ho hem d’oblidar, canvien a una velocitat mai vista. L’important és reduir aquesta escletxa tot el possible, planificar a llarg termini. Per exemple, el nostre programa Feel the ZF Power porta escoles per despertar vocacions, sobretot entre les nenes, per l’enginyeria i la indústria. Ho sé, és una petita llavor, però necessària. I després necessitem unes condicions laborals capaces d’atreure i retenir, perquè avui dia, principalment en el cas de professionals molt especialitzats, qui posa les condicions són ells, no les empreses.

Al món hi ha diners, fons no especulatius que busquen alguna cosa segura i amb un rendiment razonable. Però allò que no abunda és el talent

Pere Navarro, delegat especial de l'Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB)

P: I quines condicions se’ls han d’oferir?

R: Busquen un propòsit que els ompli en el terreny personal més enllà del professional, amb una utilitat social que contribueixi a solucionar els grans problemes que enfrontem. Reptes professionals estimulants per créixer, conciliació, integrar-se en equips humans en els quals se sentin còmodes, i un entorn de vida acollidor, una experiència vital positiva. Barcelona ofereix molt d’això, però també hi ha problemes greus com ara l’escassetat d’habitatge. Ja hi contribuïm en la mida de les nostres possibilitats, hem cedit terrenys a l’Ajuntament amb dret de superfície per 75 anys, i el compromís de construir 2.000 habitatges per a lloguer amb alguna mena de protecció. Renunciem a la rendibilitat que ens podria donar aquest terreny, però val la pena perquè pot revertir, precisament, en atreure el talent que necessitem per a la transformació industrial.

P: Veient el que s’ha fet en direcció a aquest objectiu, no ha començat amb la mateixa transformació del Consorci?

R: El més important és que som una empresa pública i la nostra raó de ser és el servei públic. Tenim uns ingressos garantits, gairebé el 100% d’ocupació del polígon, però això avui dia no basta. Tants canvis accelerats exigeixen la transformació industrial que necessiten la regió metropolitana i tot el país. La responsabilitat de servei públic requereix a més un esperit inquiet, és veritat, i una visió àmplia. I, tot sigui dit, a més ens agrada fer coses. Tenim, per exemple, una directora general, Blanca Sorigué, que no s’atura mai, diversos projectes són idea directa seva. És la vicepresidenta de l’Associació Mundial de les Zones Franques, estem en la Junta de la de les Amèriques, participem en el congrés de les africanes. Som una referència i, alhora, aprenem molt d’aquesta relació internacional per veure per on evoluciona el món. Hem desenvolupat moltes idees en poc temps i tenim moltes d’altres que no puc avançar, no perquè siguin secrets, sinó perquè encara els estem donant forma.

P: Està descrivint les característiques d’un empresari... El Consorci és una empresa pública que accelera empreses privades? Potser cal més reconeixement als emprenedors?

R: Crec que hi ha dos tipus d’empresaris: els especuladors, els que busquen fer diners ràpidament, i els que creen riquesa que, al final, beneficia la societat. Nosaltres sentim un gran respecte per aquests últims i creiem que n’hi ha molts en el conjunt d’Espanya. Els coneixem prou bé, col·laborem estretament amb ells, des de grans companyies que funcionen com a locomotores fins a altres de petites però molt dinàmiques, amb una gran capacitat d’innovació. I sí, és just reconèixer els empresaris que generen riquesa, es juguen el seu patrimoni i no sempre els resulta bé. Coneixem molts que s’han arruïnat diverses vegades, que continuen picant pedra i mai no surten als mitjans. L’important en el món que ve és superar aquests tòpics tan perjudicials sobre allò que és privat i allò que és públic. Necessitem generar confiança mútua i aliar el millor d’ambdós mons, perquè quan ens trobem més enllà dels discursos, en projectes reals, arribem molt més lluny. Davant de reptes de la magnitud dels que enfrontem, aquesta aliança publicoprivada és fonamental.