"Les sales han d'estar obertes tant de temps com es puga"

Més que home d'empresa, encara que també, Enrique Fayos és el continuador d'una saga. Son pare tenia diverses sales de cinema, entre les quals l'Olympia del cèntric carrer de Sant Vicent, ara en plena febre de reformes, que allà pel 1985 van començar a no funcionar tan bé com fins llavors. En col.laboració amb el mític Matías Colsada, la família va decidir fer simultàniament cinema i teatre a l'Olympia, i un espectacle d'Arturo Fernández va arrasar de tal manera durant un mes, que l'assumpte els va fer pensar. Per llavors van reconvertir el cinema Goya en la llibreria Crisol, on Enrique Fayos va invertir set anys de la seua vida, de manera que es va dir a si mateix que si havia contribuït a posar en peu una llibreria de dos mil metres quadrats, bé podia fer funcionar una sala de teatre per a mil espectadors. Aqueixa gestió de caràcter familiar, i l'amor pel teatre, ha aconseguit que en les dues últimes temporades el teatre Olympia figure en llocs destacats del rànquing nacional de les grans sales.Pregunta. És sorprenent l'enlairament d'un teatre indecís com el seu en les darreres temporades.

Resposta. Pot semblar-ho des de fora, però és el resultat d'un treball dur i d'una certa decisió. És cert que abans la marca de la sala estava un poc difusa, també pels seus orígens, que eren, diguem, clarament comercials. Vam veure que així perdíem amplis segments de públic, i ara tractem de fer una programació més compensada. Clar, som una empresa privada i cal pagar nòmines cada fi de mes amb uns ingressos que només poden provenir de la taquilla, perquè si no hauríem d'abaixar la persiana. Ací, tots els muntatges que portem venen en taquilla. No hi ha cap secret. Tot consisteix a exhibir espectacles dirigits a diversos segments de públic. Antonio Gala i Concha Velasco venen, van omplir el teatre durant molts dies. La crítica va posar entrebancs al muntatge, però el seu èxit ens ha permés portar altres coses un poc més arriscades. Precisament, ara estem considerant la idea de dedicar més atenció al teatre infantil, i també entrarem en coproduccions amb companyies.

P. També va obtenir molt d'èxit una companyia valenciana, Pavana, amb La mujer de negro.

R. Sí, i també Ballant, ballant. En un futur pròxim, volem donar més corda a les companyies valencianes, perquè ens pareix que algunes han aconseguit un nivell tècnic i artístic considerable. La situació ha canviat molt en pocs anys, i ara hi ha un grapat de professionals que viatgen pels escenaris espanyols amb els seus espectacles. Hi ha bons actors i directors, però també bons equips tècnics. Aqueix impuls, cal aprofitar-lo. I pensem que també serà molt útil per a les companyies valencianes abandonar certes tuteles institucionals, les que les tenen, i enfrontar-se directament amb el risc de la taquilla. Què oferim a canvi? Una sala ja consolidada, al centre mateix de la ciutat, i amb mil localitats a omplir. És un repte estimulant.

P. Seria exagerat parlar de conflictes entre el teatre públic i el privat.

R. Hi ha una competència, com és lògic, que a vegades pot ser deslleial, donats els mitjans de què disposa el teatre públic. Crec que els territoris no han d'interferir. El teatre públic ha d'arribar, com a servei públic, allí on el privat no pot arriscar-se. Es tracta, o hauria de tractar-se, de dos plantejaments diferents. Clar, si jo vull portar a La Cubana, per exemple, i Teatres de la Generalitat també ho vol, perquè a nosaltres ens seria molt difícil desemborsar el caché que pot oferir Teatres. D'altra banda jo no puc portar ací certs espectacles de gran format, com la Companyia Nacional de Teatre Clàssic o José Tamayo, entre altres raons, perquè no ens caben a l'escenari. He parlat recentment amb Jaime Millás, i pareix que no hi haurà problemes en aqueix sentit.

P. L'Olympia va tancar la temporada passada al juliol i la va obrir al setembre. És tot un rècord en una ciutat com aquesta.

R. És que em sembla una barbaritat que els teatres tanquen a l'estiu, que és quan la gent disposa de més temps lliure per a l'oci. És un luxe excessiu. També és possible que València aculla cada vegada més visitants als mesos d'estiu, i llavors no veig per què cal privar-los de l'oferta teatral. Potser amb una programació més lleugera, però per descomptat pensem obrir a l'estiu. Ara estem en obres, instal.lant aire condicionat i reformant la caixa, etcètera. El nostre propòsit és tenir obert durant gairebé tot l'any el teatre d'ací a un parell de temporades. Les sales han d'estar obertes tant de temps com es puga.

P. La seua opinió és que al teatre hi ha lloc per a tots.

R. I cada vegada n'hi haurà més. S'hi està incorporant un públic nou que no té ni idea de què era el teatre d'abans, i descobreix que li agrada anar al teatre. Com deia Vittorio Gassman, el teatre està viu, perquè representa la vida en viu i en directe, i això cada vegada s'apreciarà més. Crec que han d'obrir-se més sales, recintes que completen una espècie de panorama actual del teatre que es fa, que és molt i molt diferent al de fa uns pocs anys, i, a més a més, estic segur que això tindria un efecte multiplicador, perquè estic persuadit que ací existeix un enorme públic potencial al qual cal saber com dirigir-se. És una cosa per la qual convé apostar. Sens dubte.

P. Tindrà dissenyada la pròxima temporada, clar.

R. Obrim el 20 de setembre (no pot ser abans, per les obres a la sala), amb un encàrrec que vam fer a Rafael Álvarez, el Brujo, que sempre ha funcionat molt bé ací, un d'aqueixos espectacles de la picaresca que ell fa com ningú. Després portem Amparo Rivelles amb Los árboles mueren de pie, de Casona. I després hi ha una coproducció amb Verónica Forqué i Josema Yuste, una versió de La tentación vive arriba, una obra que Billy Wilder va fer al cinema amb Marylin Monroe. Jo volia invertir els papers, que fóra la dona la que es quedava a casa mentre el seu marit ix de vacances amb els xiquets, i llavors ella es troba amb un veí molt abellidor, etcètera. Però no va poder ser. De totes maneres, quedarà molt bé.