Un país assolat
Una vegada més s'hi ha ajuntat la fam i la gana de menjar, que és com dir la fatalitat i la negligència
Pensava aquestes darreres setmanes, meditava seriosament, escriure unes ratlles a propòsit de les poques satisfaccions que ens quedaven com a ciutadans en un context francament terrible. I ho feia, sobretot, intentant ser positiu en aquesta voràgine entre virtual, economicista i delictiva que impregna tots i cadascun els pors de la societat, i que s'ha convertit en una colossal llosa en què es fa difícil respirar, fins i tot sobreviure.
La qüestió de fons del meu raonament era albirar una naturalesa sempre accessible en què tothom podia desempallegar-se d'una quotidianitat llastada o ancorada en el pessimisme patològic en què estem irremeiablement instal·lats. Un espai obert, un ecosistema riquíssim i ben a prop que a més de regalar-nos diàriament una qualitat de vida més saludable gratuïtament se'ns mostra esplendorós des de tots els punts de vista que puguem imaginar des de la seua peculiar estètica i diversitat.
Precisament ara, en aquestes dates estiuenques, qui no recorda passejar per la muntanya, els barrancs, al través, per les sendes a la recerca de les fonts en què manava aigua neta i fresca? Qui no rememora mullar-se en les basses quan aquestes encara eren útils per a regar les hortes que circumdaven els poblets serrans? Qui no gaudia dels fruits o de l'ombra ventejada que donava a mans plenes l'indòmit paisatge?
Redacte aquestes línies abatut per les dimensions de la catàstrofe natural que ha devorat (encara està fent-ho) milers i milers d'hectàrees, que és com dir, ara millor que mai en què només sembla que existisca el futbol, milers i milers d'estadis un darrer de l'altre sense solució de continuïtat. El que costa dècades en regenerar-se en quatre dies ha desaparegut de la faç de la terra, de la memòria col·lectiva, del patrimoni comú que –ignorants- creïem que, com era gratuït, no demanava ni pa ni aigua com se sol dir. Perquè l'incendi, els incendis si es vol, independentment que siga fortuït o provocat amaga al darrere una amarga realitat: l'abisme que hi ha entre crear una consciència ecològica i ecologista (és a dir, educar en el respecte) i els mitjans, la planificació en diríem, que des de l'Administració es dediquen a cuidar del medi natural i, en casos com aquest, evitar situacions veritablement dantesques i fora de control.
Una vegada més s'hi ha ajuntat en aquest malaurat país la fam i la gana de menjar, que és com dir la fatalitat i la negligència. Recorden quan diumenge passat es celebrava la Fórmula 1 al circuït urbà del cap i casal? Un esdeveniment, entre molts altres que ara no ve al cas recordar, que ens costa un renyó per a major glòria de l'absurd i que, des de les altures, ningú ha gosat encara d'eliminar des que l'infaust MH Francisco Camps s'encarregà de renovar-lo poc abans de dimitir.
Doncs bé, abans que passara aquest desastre, volia referir-me a això, a les bondats d'una naturalesa a tir d'una pedra, rica, plena, salvatge en no poques ocasions, curiosament lliure i democràtica sense passar per les urnes. Ja no puc referir-me ni tan sols a res del que em passava per la ment. Simplement, ja no existeix. I no ho fa no només per la irresponsabilitat dels que treballant ocasionaren l'espurna destructora sinó també (o sobretot) per la flagrant fallida de les polítiques de prevenció del Consell, capficat en un atzucac per allò d'exprimir del tot el poc que queda (la medul·la de l'ós) i, de gaidó, no invertir d'una vegada i com cal en protegir eixe patrimoni natural de què són també gestors (o només ho són dels eventos, la corrupció o les retallades en educació, sanitat, benestar social...?).
És veritat que el PPCV no ha botat foc el mont, no seria cert dir-ho així ni evidentment just, però cada dia que passa, cada minut que transcorre es fa necessària, si més no imprescindible, la regeneració política d'aquest dissortat país. Ja fa anys que aquesta colla de desaprensius, uns per altres, presents o absents, en tot cas de trista figura i record, han deixat com a herència un país assolat, un erm en què de seguir així ni l'herba naixerà. Als fets em remet si no ho remeia prompte la pluja.
Albert Ferrer Orts és professor del Departament d’Històra de l’Art de la Universitat de València.
