“Què he fet jo per ser tan negre i trist?”

És tan lícit com oportú que algú considere la novel·la que Ralph Ellison publicà l’any 1952 i que ha aparegut fa poc en una traducció esplèndida de Dolors Udina (Un home invisible, Quaderns Crema, 2012) com una reflexió de la segregació racial als Estats Units. Al capdavall, Ellison, al costat de Richard Wright, Chester Himes i James Baldwin, forma part de la relació de bons escriptors que han examinat en clau literària la qüestió racial. Algú, fins i tot, podria entretenir-se a comentar que és un dels llibres, segons he pogut llegir en referències digitals, que forma part de la biblioteca personal del president Obama; i encara més: hauria d’atrevir-se a posar en relació les elucubracions de la novel·la amb el fet mateix que un americà de color haja arribat a la Casa Blanca. Tot plegat no hauria de ser obstacle per a copsar i manifestar que l’obra d’Ellison és molt més, perquè, a propòsit de la segregació, ens introdueix en territoris que afecten l’ànima, més aviat incolora, dels humans. Més enllà de les virtuts estrictament retòriques, és a dir, més enllà dels procediments narratius —fa goig veure com el narrador procedeix a presentar els fets i a desenvolupar-los, amb una naturalitat que rebutja, sense renunciar a res de profit, qualsevol mena d’exhibició formal—, del domini dels recursos del llenguatge —és impressionant atendre pas a pas la capacitat de descripció de situacions i d’actituds dels personatges que omplin les més de sis-centes pàgines del text—, etc., Un home invisible és una radiografia nítida i alliçonadora de la conducta humana. És, fonamentalment, perquè trenca les fronteres semàntiques de l’anècdota que la fa posar-se en marxa, que tothom la considera una de les grans novel·les de la història de la literatura.

El narrador d’Ellison es descobreix com un home invisible, que no existeix per a ningú

De fet, després de dies entre les seues pàgines, arribat ja a l’epíleg que la clausura, i tenint ben present la immensitat de la seua significació, no he sabut evitar la temptació de comparar maneres de narrar, aquella contraposició entre la síntesi i la dilatació que sovint es presenta com a alternativa i que, ben mirat, és una trampa, perquè t’impedeix copsar que l’extensió no és mai decisiva per a dirimir-la. Una obra extensa com aquesta d’Ellison no procedeix necessàriament per dilatació de l’assumpte i és ben notori que el seu home invisible és un concepte —una síntesi, doncs, una concentració de significats que ja exigeix la interpretació— que recorre el llibre com una llanterna que il·lumina els amagatalls de la història, i que ajuda a fer visible allò que no ho és en la mera superfície. El narrador d’Ellison es descobreix com un home invisible (“jo existia i alhora era un home invisible, aquesta era la contradicció. Se’m veia i al mateix temps no se’m veia”), que no existeix per a ningú; tampoc per a ell mateix fins que no és capaç de descobrir que ell era les seues experiències i ningú podria ser capaç d’arrabassar-li “ni un insult, ni una rialla, ni un plor, ni una cicatriu, ni una pena, ni la ràbia ni el sofriment”. No debades acaba instal·lant la seua residència sota terra, com aquell home del subsòl dostoievskià que Alain Finkielkraut (Un cor intel·ligent, Edicions de 1984, 2010) ha descrit amb perspicàcia com un antiheroi que és de la mateixa fusta que els homes corrents, és a dir, que “no és una patologia perversa que el du a l’abisme, és una disposició de l’ànima de la qual cap ànima no pot pretendre’s incòlume”. A qui li costa entendre, doncs, que és de la condició humana del que parlen tant Dostoievski, com Ellison i Finkielkraut? Vistes així les coses, l’epíleg de l’obra d’Ellison és d’una importància extraordinària, perquè ens fa entendre millor l’antiheroi anònim de la seua narració i, alhora, perquè ens permet endinsar-nos dins nosaltres mateixos amb llum pròpia. Aquest antiheroi, aquest home invisible, una espècie de Narcís condemnat al desengany perpetu segons l’assagista francés, que s’amaga en el subsòl turmentat de la seua ànima, i que no en trau profit mai, és al fons de cadascun de nosaltres. Tothom, al capdavall, podria fer seua la pregunta —innocent?— de Louis Amstrong, que Ellison recorda a l’inici: “Què he fet jo / per ser tan negre / i trist?”.