Jabier Muguruza: “El silenci és importantíssim”

Poques vegades es veu tan clar que un músic és un poeta com en el cas que ens ocupa: Jabier Muguruza (Irún, 1960), un autèntic trobador modern. Des de finals de l’any passat està fent una selectiva gira amb el seu darrer treball, el deliciós Bikote bat (Resistencia). Aquestes dues paraules, que en èuscar volen dir “una parella”, exemplifiquen la dialèctica que es configura amb el piano de Mikel Azpiroz. Diuen que és l’obra més madura de Jabier Muguruza, acordionista i escriptor. Però és segur un gran tractat sobre el silenci com a element musical, unes harmonies curoses i una artesania sonora que té molt a veure amb els textos que canta. Perquè cal saber que les cançons parteixen de textos de grans poetes i un ambient intimista portat a l’extrem: veus, acordió i piano.

Parlar amb Muguruza és parlar d’un món, com el que envolta el seu camarada Bernardo Atxaga. “Vaig estudiar èuscar i llavors vaig veure coses que no em convencien gaire de la cultura basca i d’altres que sí que em motivaven. Entre les coses que m’interessaven hi havia Bernardo Atxaga”. Per Muguruza, trobar aquest narrador màgic va ser “un esperó, alguna cosa que t’anima a seguir descobrint”. Conscient de la càrrega ideològica que sovint acompanya aquest debat, aquest músic tan sec com divertit subratlla que “la llengua com a llengua no pot ser un objectiu”. És llavors quan recorda quan en els seus inicis va fer un disc infantil amb Bernardo Atxaga (Ja Ja). “Fa molt d’això, més de vint anys, però ho recordo”, apunta Muguruza, mostrant-se melancòlic per un moment.

Es pregunta sobre el panorama actual: “Sempre som els mateixos en la cultura en basc? Bé, cadascú fa una mica el que pot”, assenyala. Recorda que en l’aventura amb Atxaga també hi van haver propostes en castellà, molts recitals en espais més petits que grans i llença la pinzellada que sovint les coses “es fan per amistat”. Centrant-se en aquest Bikote bat destaca el protagonisme absolut que té el piano i això tenint en compte que el protagonista és una acordionista, lluny del seu paper a Joxe Ripiau. “És el disc més despullat que he fet”, confessa Muguruza, i afegeix que “és una proposta que faig per anar un xic més enllà tot i que no ha estat una cosa conscient però n’estic molt satisfet”.

Poc amic de l’afalac i de la promoció assegura que aquest ha estat “un disc molt essencial”. I quan diu això parla d’estructura i de les vísceres de la música, del que arriba a dir mentre s’escola en els forats que deixa a posta. “He jugat amb els silencis de manera estricta”, diu Muguruza.

L’acordió apareix i aporta un color, un registre greu en algun moment que completa el dibuix. El músic d’Irún admet que “potser sí que en el disc s’acaba assolint una fluidesa en el contínuum de les cançons”. Però aquest ambient desemboca intencionadament en unes sensacions que porten al final i el principi de cadascú. “El silenci és importantíssim”, assegura Muguruza. Segons ell “manipulant bé els silencis ets millor comunicador que algú que parla com un lloro”. I insisteix: “El silenci és importantíssim en la música i en el disc hi ha una bona confluència”, admet rialler i abandonant la seva timidesa per afegir que està “entusiasmat” amb la rebuda que té el disc, fins i tot amb “cert punt d’eufòria”.

Un disc melancòlic? “És un disc amb un somriure. No conté tristor, tampoc és alegre”, apunta Muguruza per reblar que “és un somriure que en un moment s’acaba”. Val la pena recordar part d’una cançó que parla del passat i de les llàgrimes d’ahir però que els croissants i els petons són d’avui. “Sí que seria trist si en la cançó d’Iñaki Irazu el protagonista no s’emocionés quan ella plora”, invita el músic. Un tema on un home s’espanta perquè no sap què fer amb les seves llàgrimes, per Muguruza “és una cosa sentimental, no és sentimentalisme”. Aquest dissabte a Luz de Gas no se'l pot deixar passar.