El silenci del Camp Nou

El FC Barcelona no hauria jugat l’1 d’octubre del 2017 el seu partit de Lliga contra el Las Palmas si el president del club hagués estat llavors Joan Laporta o Víctor Font. Ambdós són els dos màxims favorits a les eleccions del 7 de març, després de la dimissió de Josep Maria Bartomeu, que va optar perquè el partit se celebrés a porta tancada davant de la negativa de ser ajornat per LaLiga. La junta de Bartomeu va condemnar “les accions dutes a terme a moltes localitats de Catalunya per impedir l’exercici democràtic i lliure expressió dels seus ciutadans”, amb motiu del referèndum per la independència promogut pel Govern de la Generalitat i suspès pel Tribunal Constitucional, i “davant de l’excepcionalitat dels fets”, va optar com a senyal de protesta per disputar el partit sense la presència de públic al Camp Nou.

La directiva temia a més una invasió de camp i alhora va atendre la petició dels jugadors, partidaris, tret de comptades excepcions com la de Piqué, de disputar el partiti per evitar una possible sanció de sis punts. Aquella decisió va provocar la sortida de la junta de Carles Vilarrubí i Jordi Monés i va escenificar les discrepàncies del Govern amb Bartomeu. El desacord es va concretar quan el president blaugrana va acusar la Generalitat d’“irresponsable” en l’acte de la seva dimissió després que no s’arribés a un acord per a la data de votació de la moció de censura firmada per 19.380 firmes de socis del Barça. Bartomeu va sentir que li movien la cadira per “interessos polítics i electorals” i des d’aleshores va sortir de l’escena en espera que es formés una candidatura continuista o alternativa a les de Laporta i Font, que avui lidera Toni Freixa.

Tot i que el mateix dia 1 d’octubre del 2017 va expressar, igual com Laporta i Font, el seu desig que no es jugués el partit Barça - Las Palmas, Freixa ha canviat d’opinió després de conèixer els condicionants i ara es mostra fins i tot comprensible amb la decisió presa per Bartomeu: “La junta va fer bé d’escenificar un camp buit”, va afirmar a TV-3. “I al final, es va guanyar LaLiga”, va afegir. Defensa, també, que el seu projecte és l’únic “independent d’interessos polítics, mediàtics i econòmics”, afirmació que sintonitza amb les formulades durant els seus mandats pels expresidents Sandro Rosell i Josep Lluís Núñez. A partir de remarcar les seves diferències amb Laporta i Font, Freixa ha guanyat protagonisme en la campanya electoral i defensa les seves opcions de victòria per al 7 de març. Les enquestes, tanmateix, donen com a favorit des del primer dia Laporta.

El passat de Laporta

Així que l’expresident blaugrana, que ja es veia guanyador el passat 24 de gener, data inicialment prevista per als comicis, manté el mateix pla que va explicar el dia que va anunciar la seva intenció de tornar a la llotja del Camp Nou. A partir de la seva experiència i valentia, Laporta s’ha programat per a un discurs conciliador i integrador, positivista i il·lusionant, gens agressiu ni agitador, molt pendent de no cometre errors, no generar rebuig i de guanyar vots entre els indecisos, sabedor que els seus fidels no dimitiran, satisfets amb pancartes com l’exhibida davant el Bernabéu. Assumeix el lideratge i el seu carisma l’eximeix d’haver de debatre el seu programa, com si tots els socis coneguessin ja la seva manera de ser, fer i pensar, també políticament: és independentista i amic de Carles Puigdemont des dels temps en què van coincidir com a diputats al Parlament.

Laporta va ser cap de llista de Solidaritat Catalana per la Independència (2010-2013) i regidor a l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015). Un currículum que es va activar quan en l’acte de presentació de la seva candidatura va afirmar: “Ho tornarem a fer”, la mateixa frase que va dir Jordi Cuixart, president d'Òmnium, en el judici per l’1-O. Assegura que quan manifesta això d’“ho tornarem a fer” es refereix al Barça i al seu mandat (2003-2010). Aspira a mantenir “bones relacions amb les diferents institucions” i matisa que defensarà al club “en cas de conflicte d’interessos” sense que de moment hi hagi hagut cap contenciós d’interesos ni polèmica electoral, segurament perquè comparteix ideologia política i futbolística amb Font. La diferència està en la candidatura més que en el perfil dels dos candidats favorits del 7-M.

A l’expresident blaugrana l’assessora Jordi Cuminal, exdiputat de Convergència i Unió i especialista en comunicació política, i en la seva llista blaugrana figura Elena Fort, número 26 en la candidatura de Junts per Catalunya a les eleccions del 14-F. Encara que Font es declara també independentista, el seu equip té “menys significació política”, afirmen alguns dels seus membres, més centrats en el debat futbolístic i la crisi econòmica del Barcelona. No s’ha parlat de política fins ara en el Barça ni els polítics han parlat del Barça. Hi ha influït segurament que els dos processos electorals hagin coincidit i també que Junts i ERC, els que han estat socis del Govern, semblen còmodes davant de la disjuntiva: Laporta-Font. Caldrà veure si la situació canvia a partir de dilluns vinent a la Generalitat perquè difícilment s’esperen canvis al Camp Nou.

La campanya blaugrana ha estat condicionada per la pandèmia i sobretot pel tancament al públic de l’estadi, escenari en el qual es desplegava una gran càrrega simbòlica i s'escoltaven càntics a favor de la llibertat dels presos del procés en el minut 17.14 de cada partit, sobretot en les jornades de Champions. Hi ha silenci dins del Camp Nou i als afores es parla de Messi, de Koeman, d’Eric García i de Xavi. Tal com va passar l’1-O, els partits es juguen amb les grades buides, a porta tancada, però ara és per la covid.