Nedar per afrontar el càncer

Fa tot just mig any, Catalina Corró (Inca, Mallorca, 24 anys) va nedar els 200 estils en 2m12s, una marca que, si ara repetís, li valdria un bitllet per als Jocs Olímpics de Tòquio. Però la Cata confessa que veu molt llunyà aquesta marca que va aconseguir a la Universitat de Nàpols i que, de fet, li suposa un esforç notable fer aquesta distància sense haver d'aferrar-se a les surades per agafar aire. “El meu sistema nerviós encara està tocat”, comenta.

El 10 de setembre, els metges li van comunicar que l'havien d'operar per extirpar-li un tumor que li havien detectat al cap. La intervenció va sortir bé, igual que una operació anterior, a la qual es va sotmetre el 2017 per eliminar un altre nòdul. Llavors li van dir que trigaria un any a poder tornar a nedar. En quatre mesos ja era a la piscina i, poc després, guanyava la final dels 400 estils dels Jocs Mediterranis a Tarragona, una prova en la qual també competia Mireia Belmonte.

Aquesta vegada ha trigat un mes i un dia a tornar a posar-se el banyador, però afirma que ha tornat a la piscina sense presses ni exigències. “Hi ha dies que el cos no em dona més de si”, diu a la cafeteria del Club Natació Sabadell. Per no donar de si, a les nou del matí ja ha nedat 3.000 metres, i a la tarda li espera una altra sessió.

Alex López, entrenador del Sabadell, explica que, abans de passar pel quiròfan, la rutina de Corró incloïa 70 quilòmetres setmanals de piscina, a més de sessions de càrdio i exercicis de força. “Ara, per recuperar-me d'un entrenament fort necessito tres dies, i abans en tenia prou amb una nit”, indica. Si es troba molt esgotada, López li dona permís per “no matinar tant”, així que descansa fins a les 6.30. La rutina de baixa intensitat suposa 50 quilòmetres setmanals, en sèries curtes i sense anar al màxim.

“Treballo amb la fisioterapeuta la manera de reconnectar les meves fibres musculars amb el sistema nerviós”, afegeix. Confessa que tornar al quiròfan li va generar ansietat i por: “La primera vegada vas pensant que t'obriran el cap i que després ja es veurà, però en la segona operació el que pensava és que no volia tornar a passar pel mateix”. Després, ja amb l'alta a la mà i “incapaç d'estar al sofà”, ha hagut d'aprendre a conviure amb la frustració: “Quan vaig tornar a la piscina, potser volia fer més del que el meu cos podia”.

Estudiant de segon de Medicina, reconeix que li costa posar el fre a la seva hiperactivitat. Només aixeca el peu de l'accelerador davant del temor que el seu cos, elàstic i fibrós, activi la llum d'avaria per reescalfament. “L'estratègia de preparació que ens hem fixat és que sempre haig d'acabar l'entrenament amb una mica de marge, pensant que em queda alguna cosa per donar”. Són límits que, de moment, s'imposa i que li recorda el seu preparador, que altres vegades ha hagut de treure-la esgotada de l'aigua.

El tumor li provocava unes crisis que li causaven desmais. Aquells episodis arribaven de sobte, sense cap avís previ. Recorda que, al principi, va pensar que defallia per una fatiga extrema. “Em treien de la piscina i em costava molt pensar. No era capaç de recordar ni el que havia menjat”, explica. Ara, alliberada d'aquell tumor, ha reprès l'hàbit de cantar mentre neda i fins i tot repassa mentalment el temari de les assignatures que estudia.

Es defineix com una persona autoexigent i defuig l'aflicció: “No vull fer pena a ningú. L'única cosa que intento transmetre és acceptació; les coses venen com venen”.

I el que ve aquest estiu són els Jocs Olímpics de Tòquio, que ella semblava que tenia a la punta dels dits abans d'haver de passar pel quiròfan. “És un somni anar als Jocs, però no és cap obsessió”, conclou.